Amics Tagamanent

Amics Tagamanent

dimecres, 15 de desembre del 2010

BUTLLETÍ Nº 68

BUTLLETÍ Nº 68
DESEMBRE 2010

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE TAGAMANENT

Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament de l’ AAT
ÍNDEX.
  • EDITORIAL : “Arqueologia en el Turó    Marià Gómez Jara.                                          
  • RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA    
  • RECORD D' UN INDRET QUE HA DE PERDURAR, SANT CEBRIÀ DE LA MORA     Enric Vives Rodenas.                                                             
  • “EL GRUP DEL MONTSENYJoan Portals Martí.                                                                                                    
  • CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)    Xavier Cateura i Valls.  
  • LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN  “El nostre Montseny”  Joan Parella Mas                                                              
  • PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN “Collformic–Sant Cebrià de la Mora” Jaume Font Rosell. 
  • LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN. “Viscum album.L”  Herminia Escolà.
           
  • BIBLIOTECA DE MUNTANYA:  “Els boscos de la Garriga”  Joan Berruezo.
  • CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ?
               El cas dels estudis de ratpenats al Montseny.
               Carles Flaquer i Toni Arrizabalaga.                                                     
  • INVENTARIS PER A LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL  
              Jaume Font Rosell.                                                               
  • ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ   Josep Artigas Candela.          
                                                                                                                                            

EDITORIAL

ARQUEOLOGIA EN EL TURÓ
A mitjà d’octubre, acompanyat d’en Lluís Matas varem reunir-nos amb dos arqueòlegs contractats per la Diputació de Barcelona, com part d’un col·lectiu que ha d’elaborar el Pla Directori del Turó de Tagamanent.
La trobada va ser molt important, perquè els arqueòlegs estaven molt interessats en conèixer el paper del Turó de principis dels segle XX i les construccions de les que tenien referència que eren 2 cases i la rectoria.
Respecte a l’església la van estudiar molt i van sorgir moltes incògnites:
-Si l’església romànica està al mateix lloc que l’actual.
-Si el campanar d’espadanya va ser fins el 1662 (hi ha una lapida amb aquesta data al campanar).
-Si la façana es de l’època gòtica com la porta d’entrada.
-Perquè una nau lateral és mes ample i alta que l’altre.
-Hi ha dos finestres tapiades.
-La sacristía sembla molt modificada.
-Els nínxols de les capelles dels sants i la verge van fer-se possiblement després de les parets laterals (acabaments molt toscos).
-Si el tros de mur tramuntana de l’església,que va de la façana fins la primera arcada, és de la primitiva església romànica.
-Si el cementiri fet el 1357 per ordre del bisbe de Vic per pujar els morts de l’església de Sant Martí, al deixar de ser parròquia, es l’actual davant de l’església.
-Si la línea de pedres del límit de ponent son les del castell
-Etc.
Varem ensenyar-los la rectoria, l’hostal i la casa de davant l’hostal i els seus perímetres. També la llastimosa situació dels murs i del safareig comunitari, etc.
Estem esperançats en que per fi es pugui arranjar el conjunt monumental del turó, lloc molt visitat diumenges i festes, i que l’Associació fa mes de dos anys que obre l’església el tercer diumenge de mes, de les 11 a les 14 hores,  quan pot la neteja, també recull les deixalles dels voltants, explica a la gent interessada la historia del que va ser el centre del poble de Tagamanent on diumenges, aprofitant l’assistència a missa (cosa habitual en aquell temps), anaven i es trobaven gran part dels habitants de les masies disseminades i feien trobades socials i també els seus petits intercanvis (trueques), tenien un barber, dinaven i a la tarda feien música amb un flabiol i un tamborí per la gent jove.
Viure la historia de Tagamanent es repassar la historia de Catalunya, fins i tot les misèries de les guerres que va patir la pagesia i darrerament la de l’aixecament franquista contra la República espanyola, que va deixar sense vida el Turó, amb la crema de l’església, la profanació del cementiri, etc.
Ara la Diputació te en les seves mans la possibilitat de fer del Turó un monument digne de la seva història.
El Turó i el seu voltant, ha de ser un itinerari cultural i d’esbarjo en plena natura, on els valors humans s’expressin amb la seva plenitud.
Els Amics de Tagamanent hem donat proves que volem ajudar i ser actors de la historia d’aquest racó del mon tan i tan bonic i interessant.
                             Marià Gómez Jara.  

RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA


     El diumenge, dia 19 d’aquest darrer setembre, unes 60 persones varem pujar fins a la Móra per tal de recuperar la celebració de la festa d’aquella contrada tan emblemàtica de Tagamanent i del Montseny.
     Després de les paraules de l’alcalde, Jordi Morera, agraint l’assistència de les persones que van voler sumar-se a aquesta iniciativa, a més d’explicar el significat de l’acte per a la recuperació d’una festa popular que s’havia perdut i de manifestar el compromís de l’Ajuntament de Tagamanent perquè cada any es pugui tornar a celebrar, Mn. Joaquim Fàbregas, rector de la Móra, va celebrar la missa en honor de sant Cebrià.
   Un cop acabada la missa, es va beneir la creu de forja que va fer,
 i va voler regalar a la parròquia de la Móra, l’artista Isidre Vallbona i Clúa, de can Lenci d’Aiguafreda. Estem convençuts que la creu realça, encara més, l’interior d’aquell edifici romànic del segle XI, declarat patrimoni històric.
     Després, tots varem poder fer un esmorzar de germanor gaudint d’un temps esplèndid, quasi primaveral, explicant-nos anècdotes de temps pretèrits i animant-nos a tornar a trobant-se cada setembre a la Móra. Amb aquesta finalitat es va proposar crear una comissió que se’n n’encarregués de preparar la festa de l’any vinent.
     Cal assenyalar que entre els assistents n’hi havien que eren nascuts a aquell terme i havien estat batejats en aquella església parroquial.
     La festa va concloure amb la lectura que Xavier Cateura va fer d’uns poemes de Joan Maragall i de Màrius Torres, poetes dels que enguany es celebren llurs aniversaris del naixement.
     L’acte va ser organitzat pel l’Ajuntament de Tagamanent juntament amb la Parròquia de Sant Cebrià de la Móra.
     L’Associació d’Amics de Tagamanent va col·laborar per tal que l’acte fos un èxit, aspecte aquest que estem segur que es va aconseguir amb escreix.
“EL GRUP DEL MONTSENY”
                El passat mes de març es va publicar el llibre “Guerra i repressió al Vallès Oriental” de Cèsar Alcalà, en el que l’autor “proporciona un testimoniatge de primera mà i una documentació fins ara inèdita sobre els assessinats, profanacions i espolis de les esglésies i altres edificis emblemàtics de la comarca” segons explica en el pròleg l’historiador garriguenc Santiago Cucurella, que advoca per recuperar la memòria històrica d’uns anys molt amargs del nostre passat i dels que les generacions més joves en tenen un coneixement cada vegada més difús. Per ell, aquest recuperació de la memòria significa dir, divulgar i retre homenatge a les víctimes de la repressió franquista que van lluitar per la llibertat i per la legalitat del règim republicà, peró també vol dir divulgar amb noms i cognoms els dirigents de les patrulles de control i dels comités de cada poble, que van assassinar civils, l´´unic delicte dels quals era no compartir la seva ideología o exercir el seu dret a professar lliurement les seves conviccions religioses.
                Sóc conscient que endinsar-se en temes relacionats amb la darrera guerra civil és avui encara una qüestió delicada que pot ferir sensibilitats d’uns i d’altres. Però més enllà de les valoracions de cadascú respecte a que el llibre mostri només una cara de la moneda, encara que -segons s’afirma en el mateix pròleg- l’autor té entre els seus projectes immediats una recerca sobre la repressió franquista contra els republicans durant la immediata postguerra, voldria destacar-ne un capítol que porta el títol que encapçala aquest article i que ens aporta una informació molt interessant d’uns fets que van tenir per escenari les muntanyes del Montseny en especial, segons sembla, els entorns de Collformic, la Calma i Tagamanent.
                La repressió contra elements sospitosos de desafecció als valors republicans amb el trist protagonisme de les Patrulles de Control en aquesta, va seguir al fracàs a Catalunya del Alzamiento del general Franco de juliol de 1936. Per fugir de la persecució i també en molts casos per eludir l’obligació d’allistar-se per anar al front, no van ser poques les persones que es van amagar (sovint amb poc èxit) en llocs que creien més o menys segurs, en una actitud diríem de resistència passiva.
                Però, segons explica Alcalà en l’esmentat capítol, no tots els perseguits van oferir una resistència passiva. Al Vallès Oriental, concretament al Montseny, actuava un grup de gent, conegut com el Grup del Montseny i format per unes 200 persones, el qual va protagonitzar diversos i sovintejats enfrontaments amb les forces que en diferents ocasions van intentar detenir-los.
                Aquesta informació l’autor la treu d’un llibre, avui molt difícil de trobar si no és en algun llibreter de vell, que l’any 1951 es va publicar amb el títol “Los catalanes en la guerra de España” del que és autor José Mª Fontana, un personatge singular, llicenciat en dret, escriptor i periodista, nascut a Reus i d’ideari falangista, adscripció política que li valgué diversos càrrecs en el règim sorgit de la guerra civil.
                Seria interessant  poder contrastar les dades que aporta amb informacions procedents de persones les quals, directa o indirectament haguessin tingut coneixement dels fets a que es refereix Fontana i, perquè no, amb la possible existència  de restes materials que podessin confirmar la presència continuada durant un relativament llarg període de temps d’un grup tan nombrós de persones al Montseny, concretament en alguna de les seves parts més amagades o apartades dels llocs més habitats.
                Transcriurem alguns dels paràgrafs que sota el subtítol Los huidos que se quedaron ens expliquen les activitats d’aquell Grup del Montseny, respectant el llenguatge que l’autor utilitza molt propi d’aquells temps victoriosos amb el que Fontana ens dóna la seva particular visió de la guerra civil i del protagonisme que els catalans hi van tenir.
                Referint-se a les persones que intentaven escapar de la persecució d’aquells dies, explica que no todos, sin embargo, se atrevian a correr los riesgos de pasar la frontera; o bien carecían de medios económicos o no pudieron enlazar con las redes de evasión, o no quisieron alejarse de los suyos y su comarca. Y optaron per “echarse al campo”, creando el primer maquis de la historia.
                Després de reconèixer la dificultat de poder reconstruir la història d’aquestes guerrilles i grups d’escapats que, durant anys, van moure´s per les muntanyes i les zones més descampades del país, Fontana afirma que  té notícies certes de dues: la que actuava al Montseny i la que es movia per la conca del riu Gaià.
                De la primera, les dades que aporta són aquestes: … buscó la rudeza de aquel terreno montañoso, con sus bosques de hayas, castaños y robledales, y con sus grandes descampados; peinado en blanco por las nieves invernales y con las faldas pobladas de montañeses noblotes que constituyeron una gran ayuda para los héroes de la aventura, cuyo número llegó a ascender a más de doscientos en sus épocas de esplendor, odos rudimentariament armados, pero que se hacían temer y respetar, cuando así convenia a su labor. Poseían campamentos, disciplina y mandos, realizando guardias, misiones y hasta ceremonias tan conmovedoras como izar cada mañana la bandera de España en sus dominios…
                Dels que  formaven part d’aquest grup  deia que eran gentes de toda clase y condición, pero eso sí, avezadas al monte y endurecidas por una vida de inconcebible sacrificio… i que la seva figura més destacada era Agustín Batlle.
                Que la partida no tenia una vida fàcil ho confirma el que diu a continuació quan descriu els intents de les forces al servei de la República que intentaren en va capturar els seus integrants: Más de ochenta veces fue detenida la compañia o sección de Asalto que subía por los vericuetos de Tagamanent, Collformic o el Pla de la Calma, por el bronco disparo de una escopeta solitaria que, emboscada entre riscos y matorrales, destrozaba indefectiblamente la cabeza del que iba en vanguardia. La guerrilla del Montseny llegó a ser una obsesión para los “rojos” y contra ella dirigièronse con éxito nulo, fuerzas importantes, que regresaban asqueadas y con alguna baja, mientras los guerrilleros se dirigian triunfantes, a los pueblos vecinos, en los que hasta los Comités rojos acababan por convertirse en cómplices suyos… en evitació de represàlies per part del grup guerriller.
                Es refereix Fontana, amb el seu to èpic habitual, a la traició que va permetre la caiguda de bona part de la nombrosa partida: un meteoròlogo, escamot arrepentido… hecho prisionero y martirizado por sus ex compañeros, vendió a la guerrilla. Cayeron muchos, pero no se arrió la bandera… y un dia de enero de 1939 un grupo de luchadores barbudos, rotos y esqueléticos, vio llegar al Matagalls el cortejo de los soldados de Franco con la misma enseña que ellos mantuvieron clavada e inhiesta, entre los trapos rojos que la cercaban por doquier.
                Creiem que les anades i vingudes d’un grup tan nombrós de persones, amb campaments estables, han hagut de deixar rastres materials de la seva presència i de construccions, ni que fossin precàries, per resguardar-se de les inclemències del rigorós clima montsenyenc, de la mateixa manera que, en un passat més remot, devien fer-ho altres persones que cercaren refugi a la muntanya fugint de les penúries de la Guerra del francés o de la Guerra de Successió.
                Qui sap si algunes d’aquestes restes es podrien trobar a la Calma, on sembla haver-hi algunes restes de bases de parets o murs que podrien correspondre a alguna antiga construcció més o menys provisional, no lluny de la casa del Bellit, o al peu de les Agudes, al voltant de la font de les Arrencades, en un dels llocs més amagats de la vall de Sant Marçal.
                Una darrera dada, procedent del diari La Vanguardia del dia 5 d’agost de 1938 que amb el títol La justicia de la República explica la vista d’una causa contra els soldats Angel Pujol Garriga i Joan Forcada Felip, procedents de la “Caja de Recluta”,  que abandonaron sus unidades y coincidieron en refugiarse en el Montseny en unión de otros numerosos desertores… podria confirmar que les informacions de Fontana obeïen a una realitat que convindria continuar investigant abans no desapareguin definitivament els darrers testimonis o referències orals d’aquells fets.

                                                                                              Joan Portals Martí

CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)

     A partir de l’exposició itinerant titulada: La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny, varem poder veure com des de finals dels segle XIX i la primeria del XX, el primers cantaires de l’Orfeó Català —amb el seu director Lluís Millet— pujaven cap al Montseny —tan proper a la capital catalana— per tal de respirar aires més sans que els de la gran ciutat, gaudir d’un entorn natural, menjar bones viandes i, sobretot, per anotar les lletres i les músiques de les cançons que, des de sempre, tant pagesos com pastors i carboners, cantaven mentre feinejaven o quan, a les nits d’estiu, descansaven asseguts vora l’era, o a l’hivern a l’escó, a la vora del foc d’alguna de les masies escampades per aquest massís.
     Allà s’explicaven rondalles i es cantaven les cançons que, generació rere generació, s’anaven repetint. Els traginers i carboners de la Cerdanya, cada temporada podien portar una cançó o una corranda nova i, aleshores, era festa major pels habitants d’aquestes muntanyes.
     Aquells cantaires de l’Orfeó Català, també aprofitaven l’excursió fins a Tagamanent per fer sentir les seves veus i cants en la església del turó, això sí, sempre que el rector no ho impedís.
     En aquella exposició també varem poder llegir unes quantes cartes escrites pels cantaires barcelonins, adreçades sempre a la família Grau, propietària de la masia la Figuera, que, cal remarcar-ho, es troba dins el terme de Tagamanent, ja que sovint es pensa que és dins el municipi d’Aiguafreda. Hi ha qui creu que Tagamanent és solsament el turó i l’església que hi ha allà dalt.
     La majoria de les cartes a que en referim, eren escrites per un tal Àngel Bonet i Ferrer, un dels primer cantaires de l’Orfeó, que sempre les adreçava a en Pepet —Josep Grau i Casals— el fill gran de la Figuera.
     Sobre l’Àngel Bonet en Millet, en la necrològica que li va dedicar, defineix aquell home com un enamorat de la música, de l’entitat on col·laborava i de la pàtria, de la que s’enyorava quan, per feina, havia de viatjar cap a Galícia o el Marroc.
     Però deixem que Millet ens parli: «Era un del millors amics de l’Orfeó Català. Més que amic un enamorat. Va ésser un dels primers socis i un dels primers cantaires. En aquella època, ja un poc llunyana, en que l’Orfeó era ben humil, en tots sentits, vivint per l’entusiasme d’uns quants que teníem per la institució naixent tots els nostres amors de jove, l’Àngel Bonet era un dels més sincers, donant la veu i totes les seves energies dintre aquell petit món de les nostres il·lusions. De temperament actiu i exuberant, l’hauríeu vist no parar mai en la propaganda, i abans i després dels assaigs (que llavors no amidàvem mai, començant a les nou de la vetlla i durant fins a altes hores de la nit) encara aprofitava el temps, amb algun altre entusiasta, arranjant el local i fins fent obres per al seu embelliment. Tot sortia d’aquella joventut beneïda: cants i treballs de manobre. I tot agafava la poesia de la jove il·lusió que engendra les obres més belles i desinteressades —i acaba dient— en Bonet era inesgotable en generositat, en noblesa, en amor per Catalunya del cor i per la música catalana».
     Recordem que l’Orfeó Català, va ser fundat el setembre de l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. La primera carta conservada d’aquells temps, escrites per l’Àngel Bonet, porta la data del 19 de gener de 1896.
Barcelona 19 Gener 1896

Molt estimat Pepet:
      A son degut temps he rebut las teves estimades del dia 23 i 29 [de] desembre prop passat, las que vaig a contestar-te per parts.
      T’excusaves en la primera d’haver-te sigut impossible lo contestar las meves anteriors per causa de una ratxa de constipats que vos van arreplegar a tots i de la feina que amb la naixença de cabrits tenien, tant lo teu pare com tu, ja saps que jo sé prou de sobres que, los pocs moments que et queden després del treball, no son pas los més a propòsit pera que els emplehis tots molestant-te a escriurem, no obstant de que lo rebre carta teva me dóna sempre molta satisfacció.
      Com veig que en la teva última no em dius pas que la malura dels constipats hagués durat gaire i, per altre part, sé per en Pepet Pascual que no hi ha novetat a casa vostra, sols me resta dir-te, respecte a aquest últim punt, que vos desitjo que sempre sigui així.
      Tu no et deus entendre de feina amb la feram de bestiar que deveu tenir al corral de las cabres.
      Anant a contestar-te la teva última haig de començar per dir-te que, no em tens de dar cap mena de gràcies perquè us hagi demostrat, a tu i als teus germans, que vos recordo. Jo sí que sempre recordaré los bons temps que vaig passar a la Figuera, i, tingues tu la seguretat de que, mai me faltaran desitjos de repetir-los. Ara, lo que farà falta serà que las coses vagin de manera que a mi em siga possible de tornar-hi. En fi, alabat siga Déu.
      No saps tu lo content que estic de que vos hagin caigut tant en gràcia les auques que vaig enviar i, lo únic que sento, es que no m’hagi sigut possible lo trobar-ne més que siguin escrites en català. D’altres prou n’hi han, però totes son escrites en castellà.
      Contestant a lo que‘m preguntes de si em sembla que amb aquelles caixes que vos va portar la iaia, plenes de pessetes n’hi hauria prou per fer la carretera, et diré que no te’n càpiga cap dubte. Mes ben dit, no es necessiten pas las dues caixes, amb una sola n’hi ha prou, ei!, si es que es procuri que sempre estigui plena, encara que se’n tregui, però no de pessetes senzilles com tu dius, sinó, millor encara, de bitllets de banc que són molt més prims i, posats estirats, plans i ben apretats, te dic noi que farien de allò més goig.
      La guia que tu fas de la carretera, mentre parles de lo que ja hi ha fet des de l’estació fins el pont de mitja costa, tot va bé; però minyó, això que em dius de que des del pont, per forta pujada amb 20 minuts s’arriba al pla de mitja costa, i s’hi troba un amable noi que sol portar menestra i mam, això Pepet, no ho creguis que et volen enganyar. Jo t’ho dic perquè, si la memòria no m’enganya, aqueixa pujada l’he feta tres vegades i mitja i sols hi vaig encontrar lo noi de que em parles la mitja vegada que la vaig pujar, i encara et diré que, de la menestra i del mam, amb prou feines vaig poder fer lo senyal de xarricar; bé es veritat que havien passat davant meu una llopada de gent de regadiu que, per lo que es veia, la ganassa i la set només los havia deixat ganes de córrer, però ni esma de dir paraula. Per lo que fa a això s’emplea 20 minuts des de lo pont fins al pla, no ho creguis, no, tampoc perquè los cops que ho he provat, he estat varies vegades 20 minuts per a pujar aqueix tros.
      En canvi jo et donaré un altre camí pera arribar a la Figuera, que pot ser que tu no l’hagis fet mai. Se comença lo camí de la mateixa manera que tu dius fins al pont, però en contes de agafar la pujada de mitja costa, se segueix caminant per la carretera com aquell qui va cap a Picamena. Quant s’arriba al fondo, després d’haver seguit sempre per l’ombra i a frec del riu, aquest se passa i a l’altre banda, hi ha com una placeta en la que no hi entra lo sol per fort que el passi, perquè la tal placeta té uns arbres bon xiquet alts i espessos de brancatge i, endemés, hi ha una fonteta que, per los que no han tastat l’aigua de la font del prat de la Figuera, diuen que és tant bona, però que els que han begut aigua de la font del Gaig, de la que surt de prop de can Figuera, de la que es troba prop del turó de Tagamanent, i de tantes altres com n’hi ha per dalt d’eixos cims, diuen que la font de Pèl de Gat ja es veritat que té l’aigua bona, però que no compon res amb l’aigua de totes aqueixes fonts que t’he anomenat.
      No obstant i això (perquè com tu ja comprendràs, las coses van, segons per lo costat que s’agafen) en aquesta font un dematí hi va trobar un jove unes tres o quatre costelles amb dues llesques de pa bastants regulars i una ampolla de vi. Per això, la veritat es que el jove es va torbar amb tot això perquè ell s’ho portava. Un cop fetes totes les feines que el cos demana, s’agafa un caminet de cabra que comença propet de la font i s’enfila, tot fent esses per lo bac de la muntanya, amunt. Per a no perdre’s per aquest camí, no hi ha com fixar-se en un pi tot sol que hi ha a mitja pujada, que es puja en los minuts que un home necessita per a fer-ho sense cansar-se i se surt a dalt de tot, en unes feixes de blat que es troben darrera del pla del Padró.
      A las hores, si les torres que hi havien de fer uns minyons de Barcelona, que havien de treure la rifa algun any, estan ja acabades, un home ja ha arribat a casa. Però si las torres encara s’han de començar, s’agafa un camí que hi ha davant d’una ermita que es de sant Isidre, i que porta a un casal molt gran, a on no s’hi pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus. I com que, encara que es faci aquest camí que jo et dic, també s’ha de passar per aqueixos munts de pedra que tu em retreus, no hi va malament la teva advertència. Perquè com aqueixes torres que s’han de fer un dia ó altre, si Déu ho vol, han de tenir las parets ben gruixudes perquè no hi passi ni el fred ni la calor, per això és que es veuen aqueixos munts i encara no n’hi ha prou, sort que amb la pedra que es traurà per a poder fer una carretera que hi passin dos tartanes de costat, potser se’n arribarà a arreplegar prou per a poder fer las dites parets.
      Veiam si los rectors se fan fugir la mosca del nas o sinó, lo dia que pugem a cantar la missa, si no la volen cantar ni  ens volen deixar l’harmònium, la farem dir per lo bisbe i pujarem l’orgue de la catedral perquè rabïin.
      No en sabia res d’això que et va contestar l’Anita. Calla, deixa-me-la per mi, quan la vegi, que no la he vista des de que la iaia va ésser aquí.
      Noi, amb tot sentiment meu, això de pujar a veure matar lo porc, per ara, m’ho hauré de pintar.
      Las pedres que lo teu pare diu que ja té per los voltants d’alli a on hem de fer la torra, fes lo favor de dir-li que no hi fa res que s’hi estiguin i, que si hi estan bé, que no les toquin. 
      En Montlleó, sempre que m’escriu, m’encarrega que vos doni moltes expressions.
      Los meus pares m’encarreguen que vos ofereixi lo seu nou domicili a Sant Feliu de Guíxols carrer de la Riera nº 8 i, mon germà i jo, vos l’oferim a la dispesa que habitem aquí, carrer de Sant Honorat nº 9 pis 3er, uns i altres per tot lo que se us pugui oferir i amb tota la bona voluntat de part nostre.
      També m’encarreguen los meus pares i germans expressions molt afectuoses pera la iaia, los teus pares i tots vosaltres germans, a las que faràs lo favor de  afegir-hi las meves, per a tots també i per a tu en particular.

Saps que es teu molt afm. amic i servidor

Àngel Bonet 

Xavier Cateura i Valls
La Castanya, juliol 2010
LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN

EL NOSTRE MONTSENY

Deixeu-me alçar la veu
La causa es bella
Es talment sublim poncella
Posta al mon per el bon Deu

D’ametistes la muntanya
El poeta va lloar
En lloc del mon va trobar
la bellesa per companya

Els rierols d’aigua clara
trisquen per afraus i planes
fauna i bosc son com germanes
vessant mes dolçor encara.

Fan costat a la pineda
Fagedes i alzinars
Fonts gemades trobaràs
A on l’aigua sempre es freda

Es aquest nostre Montseny
Nostre es aquest paradís
Enamora el seu encís
Mantenir-lo tots volem.

Joan Parella Mas,  agost 2.010

PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN
Collformic- Sant Cebrià  de la Mora
El recorregut que us proposem  avui  l’ iniciarem   a Collformic  al poble veí de El Brull, fins  allà  podem arribar-hi per la carretera  de Seva a Palautordera. Podrem deixar còmodament  el cotxe en els aparcaments  degudament senyalitzats. Des d'allà haurem d'agafar la pista principal que creua tot el pla de la Calma,  que comença a la dreta del restaurant i que està senyalitzada amb fites verdes amb les marques de pintura de color verd i vermell de la travessa Matagalls-Montserrat.
Desprès de caminar gairebé un quilòmetre trobarem un  gran pla herbat conegut amb nom de pla de l'Ase Mort. Situat a 1204 metres d'altitud, aquest indret és l'entrada al Pla de La Calma. Part del seu atractiu es deu al fet que ofereix una àmplia visió de la Plana de Vic, Matagalls i el Turó de l'Home. A més, des d'aquí podem pujar al Turó del Faig de la Bandera, al Cucurull i al Corral de     Puigventós.
Continuarem per la pista planejant per després fer un parell de trams de baixada suau que ens portaran primer al pla de ,l’ estany i desprès al  pla del Bassau.
 A l’ arribar aquí si volguéssim podríem continuar la pista i les marques senyalitzades cap el que   pròpiament es coneix com a pla de la Calma. Aquest és un altiplà amb alçades  aproximades que voregen els 1.200 metres d’ altitud, recobert bàsicament de uns matollars de tendència atlàntica anomenats landes, on els brucs, les gòdues i els ginebres tenen un gran protagonisme.  Són un dels paratges més curiosos que podem trobar a la  nostra comarca
Des de el pla del Bassau ens  desviarem per  la pista que surt a la dreta cap el collet de la font o collet d’ en Bresc, a on si som espavilats i el trobem  ( Opcional)  hi ha un petit caminet a la nostra dreta  que ens porta a la font d’ en Bresc o també anomenada font de Santa Joaquima Vedruna. Diu la llegenda i ho creu al gent de la muntanya,  que al seu volt hi ha amagat or sota una pedra.
Continuem caminat per la pista  i   trobarem una primera  construcció anomenada la Caseta del Clot també coneguda per la Caseta de la Mora, construïda com totes les cases d’ aquest indret amb pedra del rodal.
           Des de aquí  el camí comença a baixar de forma més accentuada fent diverses llaçades fins que trobem el nostre objectiu final, la petita ermita romànica de Sant Cebrià  de la Mora que esta situada en un indret amb unes magnifiques  vistes  a les que cal dedicar una bona estona per gaudir-ne. Sota l'església,  hi ha el  mas del Clot de la Móra,  que es un exemplar especial de casa de pagès i muntanya per la grandesa en ella mateixa i la geografia del seu entorn.
La tornada la farem per el mateix camí d’ anada.

Jaume Font Rosell
Novembre 2010

LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN

Família de les Lorantàcies
Nom: Viscum album.L.
Noms vulgars: Vesc, visc, herba del visc
Nom castellà: Muerdago, visco
Mata dioica, d’un verd pàl·lid, pertany al grup de les plantes dioiques, per tant hi ha peus que porten flors femenines i peus que en porten de masculines.
Aquesta planta te les tiges curtes amb abundants branques cilíndriques , entrecreuats formant nusos . Te les fulles endurides i sense pecíols, oposades, oblongues i obtuses de color verd groguenc i perennes.
Les flors son d’un groc clar agrupades al cap d’amunt de la tija. El fruit és una baia arrodonida i es blanqueida i una mica translúcida.
Tota la planta es aspre i les flors pèndules i les baies tenen la polpa viscosa, s’ha de anar en conte en aquests fruits dons s’ha de vigilar les criatures que no tinguin la temptació de menjar-les ja que son tòxiques.
El vesc s’utilitza com ornament per les Festes de Nadal, hi ha la costum de considerar-les  planta de la sort, en realitat es medicinal i tòxica. Com que el nom Vesc en que se la coneix també se la coneix per “Vesc de pi”, “Vesc d’avet”, “Ves de pomeres”, “Vesc d’ametllers”, i podríem continuar, però no cal dons ja es sabut que aquesta parasita diversos arbres d’altres especies.
Es curiosa la tècnica de reproducció, ja que els seus fruits son molt apreciats per un ocell, la Griva (Tordus vincivorus), el procediment és el següent: es menja els fruits i aquest desprès de passar pel tub digestiu de l’animal, son dipositats sobre les branques juntament amb els excrements, el fruit que no ha perdut el seu poder germinatiu, quan arriben les primeres pluges de la primavera surten i les seves arrels foraden l’escorça del tronc on han estat dipositades les llavors i van cercant la saba que puja de l’arbre i així  a expenses seva.
Te algunes propietats tòxiques com medicinals, per tan no es recomana la seva utilització casolana sense prescripció medica.
Herminia Escolà.

BIBLIOTECA DE MUNTANYA
ELS BOSCOS DE LA GARRIGA
      
Autors: Josep Mª Panareda
Herminia Escolà
Algel M. Romo
Es un petit llibre patrocinat per la Farmàcia Comaposada de La Garriga i els autors son persones molt vinculades a La Garriga.
Descriu com el bosc espontani dominant seria l’alzinar, acompanyat d’altres arbres com els roures i les moxeres i a la vora del Congost s’establiria una verneda de verns, àlbers, feixes, oms i gatells, però la ma de l’home durant la seva història l’ha canviat.
Els autors pregunten com els garriguens volen que sigui el seu entorn. La massa del bosc es cada vagada mes densa i el risc de foc es important.
Els autors en la presentació del llibre sintetitzen el seu contingut dient que “El llibre te dues parts diferenciades, els primers capítols son per explicar els trets naturals i humans mes significatius de La Garriga. La resta del llibre es dedica a exposar com son els boscos actual; el capítol mes extens és el dedicat als alzinars, els boscos que ocupen bona part del territori estudiat”.
El llibret es molt pràctic i és ple de mapes, fotos i dibuixos que el fan d’una lectura molt entretinguda i didàctica.
Joan Berruezo.

CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ? EL CAS DELS ESTUDIS DE RATPENATS AL MONTSENY

La qüestió?
La recerca, sobretot aplicada a fauna i flora, no compta amb el suport de tots els gestors del nostre país. De fet, malgrat la majoria de vegades representa menys del 2% del pressupost d’un espai natural, encara hi ha consultors i/o gestors del territori que opinen que no pertoca als parcs naturals invertir diners en investigació. Cal puntualitzar que no estem parlant d’investigació en el sentit més ampli de la paraula, sinó de recerca aplicada al territori, com seria:inventaris, estudis d’ús d’hàbitat de les espècies, seguiment de tendències poblacionals, etc. ¿Caldria, doncs, que els parcs es desmarquin d’aquesta tasca i esperar que alguns ens externs facin els estudis?
L’exemple
El Parc natural del Montseny, conjuntament amb el del Montnegre i el Corredor, va ser pioner en l’estudi dels ratpenats a Catalunya. Així, ja a l’any 1999 va encarregar al Museu de Ciències Naturals de Granollers un inventari de cavitats refugi de ratpenats. En aquell moment no se sabia gairebé res sobre les 29 espècies de ratpenats presents a Catalunya. Actualment, després d’11 anys, al massís s’hi ha citat 21 espècies de ratpenats vinculades a tot tipus d’ecosistemes, aquàtics, forestals i antròpics que utilitzen arbres, roques, coves i edificis per refugiar-se. A banda de l’inventari s’han catalogat refugis d’interès per les espècies més amenaçades i s’han aportat dades molt útils per la gestió dels hàbitats. Un cas exemplificant és la manca de ratpenats forestals criant al Montseny. L’absència de colònies de cria i fins i tot d’individus de ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus) mostra la manca de refugis adients per aquestes espècies i en conseqüència de boscs madurs, amb arbres vells i/o amb diàmetres majors de 50cm.
Durant aquests anys d’estudi no s’ha descuidat la divulgació, ja que la recerca que no es dona a conèixer al gran públic acostuma a tenir poc interès aplicat. Així, s’han realitzat 3 cursos sobre ratpenats (Estades de Recerca a l’Alberg del Puig) i 3 xerrades per a tots els públics orientades a divulgar la tasca feta i sensibilitzar sobre la importància d’aquest animals (Viladrau, Espinelves i Sant Celoni). Igualment s’han publicat 4 articles en trobades d’estudiosos i difós varies notícies sobre les noves troballes. També s’ha organitzat la Nit dels ratpenats a Sant Celoni, l’any 2007 i a Mosqueroles l’any 2010. Actualment es porta a terme un seguiment de ratpenats aquàtics amb voluntaris, el QuiroRius (www.ratpenats.org ).
L’opinió
Un parc natural no ha d’invertir en estudis específics sense aplicació a la gestió del territori (p. ex. un estudi anatòmic d’una espècie). De fet no en conec cap cas i no seria la qüestió que tracta aquest escrit. La qüestió és per què encara ara són discutits els esforços duts a terme per recol·lectar dades de camp, que finalment són les que s’utilitzen per modelitzar, fer plans especials, etc.
Cal apropar els parcs naturals a la gent? Doncs també la recerca fa aquesta tasca. La descoberta d’espècies com el ratpenat de bigotis petit (Myotis alcathoe), o la més famosa del tritó del Montseny (Calotriton arnoldii), donen un valor afegit pel visitant del Montseny, al qual se li està dient que es troba en un entorn especialment important des del punt de vista de la biodiversitat i correctament preservat per l’administració que el gestiona. Més encara si el Parc natural del Montseny al formar part de les Reserves de la Biosfera del programa MAB de la UNESCO que l’obliga a recolzar, incentivar i difondre la recerca dins del seu espai. Sense els inventaris, seguiments, estudis d’hàbitat, etc. no sabríem res d’aquesta biodiversitat i no oblidem que l’objectiu principal de la creació dels parcs naturals és preservar-la.

Carles Flaquer  i  Toni Arrizabalaga.
Museu de Ciències Naturals de Granollers


Inventaris per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial

         
          Durant el segon trimestre d’enguany a més d’una vintena de municipis del Montseny, s’ha començat a dur a terme el treball de camp del projecte “Metodologia per a l’inventari del patrimoni cultural immaterial de les reserves de la biosfera: l’experiència del Montseny”.
És un projecte impulsat pel Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat, on conflueixen dos programes de la UNESCO: la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i el Programa sobre l’Home i la Biosfera. Els objectius últims d'aquest projecte són contribuir a:

Salvaguardar el patrimoni cultural immaterial del Montseny.
Promoure el desenvolupament econòmic sostenible del Montseny.
Enfortir la cohesió social i l’arrelament al territori.
Es vol elaborar un inventari de les tradicions, els costums, els coneixements, les tècniques, les festes, etc. que constitueixen el patrimoni cultural immaterial del Montseny i identificar, d’entre els elements que en formen part, aquells que poden contribuir al desenvolupament sostenible del territori, uns resultats que, entre d’altres, seran una eina per a la definició i execució de polítiques locals en aquests àmbits. A partir d'aquesta experiència, s’elaborarà una metodologia per realitzar aquesta mena d’inventaris que pugui servir de model en altres territoris d’arreu del món.
Des del Montseny, tant la Reserva de la Biosfera del Montseny com el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” col·laboren directament amb el projecte, que també compta amb el suport del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i de les Diputacions de Barcelona i Girona. També dir que  ha rebut el suport econòmic de la Fundación Biodiversidad.
Ara es tracta de recollir el patrimoni cultural immaterial, un concepte nou encunyant per la UNESCO que dóna el protagonisme a la població implicada. No són només els experts que han de dir què és patrimoni i què no, sinó que és indispensable que la societat del Montseny participi en la identificació i decideixi quines són les pràctiques i els elements que formen part del seu patrimoni cultural.
És per això que s’està treballant en diversos canals de diàleg amb les persones i entitats del territori. Entre elles l’ Associació Amics de Tagamanent. Hi ha un equip  que durant un any estan recorrent el territori, parlant amb les persones, coneixent activitats i oficis i assistint a festes i celebracions que són característiques del Montseny, s’obrirà també una pàgina web per posar a disposició de tothom que hi estigui interessat informació sobre el projecte.
Si voleu col·laborar amb aquest projecte i coneixeu llegendes, dites i refranys, músiques, cançons i danses populars, jocs i esports tradicionals, festes, coneixements i pràctiques sobre el medi natural, remeis i pràctiques de medicina popular, oficis i artesanies tradicionals, o qualsevol aspecte del patrimoni cultural immaterial del Montseny, podeu posar-vos en contacte:
Telèfon: 934 589 595 (demaneu per Sara o Lluís)
Adreça electrònica: montseny@unescocat.org
Adreça postal: Centre UNESCO de Catalunya, c/ Nàpols, 346,                  08025 Barcelona

Jaume Font Rosell
Octubre 2010

ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ

Les qüestions dels Drets Humans ha tingut un gran desenvolupament en els darrers anys, però tenen antecedents antics. Els antecedents mes pròxims son el Bill of Rights de Virgínia, Estats  Units, de 1776 i en la Declaració de Drets de l’ Home i del Ciutadà, de 1789 a França, conseqüència de la Revolució Francesa, entre altres.
Però els Drets Humans, son un conjunt de facultats i institucions que en cada moment històric, concreten les exigències de la dignitat, la llibertat i la igualtat de l’ Home.
Aquest Drets Humans son universals ( doncs pertanyen a tots els homes), inalienables i indivisibles i interdependents.
El Dret Internacional Humanitari ( Dret de Guerra ) I el Dret internacional dels drets Humans, son complementaris. La finalitat d’ ambdós es protegir la vida i la dignitat de la persona humana des de perspectives diferents.
Dins d’ aquesta evolució hem de fer referència a la “ Declaració Universal de Drets Humans “ que va esser  aprovada per l’ Assemblea General de les Nacions Unides  el 10 de desembre de 1948.
La Segona Guerra mundial acabà el 1945 i davant els efectes en la població entre morts i ferits, sembla com si la consciencia mundial demanés una mena de satisfacció o reacció en front dels 25 milions morts russos, i els 2 o tres milions de morts jueus, etc, la societat internacional pretén amb aquesta declaració reafirmar i ratificar uns principis de protecció i defensa dels ciutadans que anomenem Drets Humans.
Fixem-nos be que aquesta Declaració tant important no es cap Conveni Internacional; per tant no te caràcter de norma jurídica obligatòria o vinculant. Així i tot aquesta Declaració es el model de les Constitucions dels països mes avançats i constitueix una declaració moral de gran transcendència, desprès del desastre de la Segona Guerra Mundial amb casi cent milions de morts.
La nostra Constitució conte molts elements de drets que es deriven d’ aquesta Declaració Universal de 1948. El títol I de la Constitució regula els drets i deures fonamentals que a la practica son reconeguts i garantits davant del Tribunal Constitucional.  Aquest drets  fan referència a drets basics i legals, i altres que afecten a la llibertat d’ expressió i participació, a aspectes laborals i econòmics i a drets culturals i socials entre altres.
La societat ha anat prenent consciencia de noves dimensions dels quatre valors  de llibertat, igualtat, solidaritat i seguretat que configuren aquest nucli de moralitat i de bon sentit que son els drets  humans.:
La primera generació de drets humans que genera la llibertat, compren els que diríem drets individuals i civils. Es refereixen a la consciencia, el pensament, la opinió. Son els drets referents a la persona en front dels atacs de l’ Estat. Compren també el dret a un judici just.
La segona ge neració que genera la igualtat, es la dels drets politics, sobre tot es el dret de sufragi obert a tots els homes i dones i el dret d’ associació.
La tercera generació referent a la solidaritat, es la dels drets econòmics, socials i culturals. Aquets es basen en la igualtat. La seva implantació necessita  recursos econòmics: dret de l’ educació per tots, dret a una cultura suficient, dret de la vellesa i pensions.
La quarta  generació o drets  escítics de la persona situada i concreta:
                 Drets de la dona, drets dels nens o ancians, drets dels minusvàlids, dret
                 del consentiment informat, etc.
             Tots aquest drets tenen la seva normativa protectora i per Europa, i el Consell    d’ Europa s’ ha signat el “ Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals “ i crea el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg.
6  de setembre de 2010                                                            Josep Artigas Candela
Advocat
Creu Roja a Catalunya,  Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari.

divendres, 10 de desembre del 2010

BUTLLETÍ Nº 67

BUTLLETÍ Nº 67
ASSOCIACIÓ D’AMICS DE TAGAMANENT
Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament de l’ AAT


INDEX.


  • EDITORIAL “Plorem pel Turó de Tagamanent” Marià Gómez Jara. 3
  • EL LIRÓ GRIS: UN PECULIAR ROSEGADOR” Lídia Freixas Mora 4
  • MONTMANY, ESCENARI D’UNA NOVEL.LA CLAU EN LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA: “ELS SOTS FERÉSTECS””. Joan Portals Martí. 7
  • LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN. “CISTUS LAURIFOLIUS” Herminia Escolà. 11
  • EL DRET A LA PROTECCIO AMBIENTAL I SOCIAL, I LA GLOBALITZACIO Marià Gómez Jara 12
  • LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN “Catalunya” Lina Valls 15
  • ADÉU A L’AMIC ALBERT CRUELLS” Enric Vives 16
  • PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN “Castellseguer- Pla de les Coromines” Jaume Font Rosell 17
  • BIBLIOTECA DE MUNTANYA: “La Garriga Secreta.” Joan Berruezo. 19
  • COL·LOCACIÓ I BENEDICCIÓ D’UNA LÀMPADA A L’ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE LA CASTANYA. Xavier Cateura i Valls 20
  • PROPOSTA D’ UN GEOPARC A LA VALL DEL CONGOST (MONTSENY OCCIDENTAL). Enric Sunyer i Coma 21
  • APLEC DE TARDOR 5 DE SETEMBRE DE 2010. 26

EDITORIAL

Plorem pel Turó de Tagamanent

L’arranjament de la pista que partint de Tagamanent arriba fins a l’aparcament sota la Masia El Bellver, ha apropat el conjunt monumental del Turó a tots els excursionistes i visitants del Parc. Estem agraïts per aquesta millora, ja que possibilita l’objectiu de fer del Parc una eina de cultura i civisme, i d’estima i respecte a la natura.
En el petit cercle del Turó tenim una part molt important de la nostra història, que –si no posem un remei urgent- està en perill de desaparició, perquè només queden “quatre pedres de l’hostal” i poques més del cementiri vell, de l’antic mur de tancament del recinte de l’església i del safareig comunitari.
S’han arranjat les goteres de l’església, això era fonamental per a la conservació de l’estructura del sostre. Gràcies.
Però hi ha encara molta feina a fer al Turó. Començant per la seva base del Turó, o sigui en el Collet de Sant Martí, on tenim les restes de l’antiga església, cal netejar tot l’indret i protegir-lo. Hi ha una alzina que creix al bell mig i s’ha de treure, per estètica i seguretat, com també els matolls de boix que van tallar i que tornen a créixer amb força. Les parets perimetrals de l’antiga església cal netejar-les i consolidar, i la paret lateral, de l’únic mur existent, també consolidar-lo, donat que les pedres van caient o les fan caure.
La reixa de protecció de la reconstruïda base de l’absis, està molt be. Gràcies.
Sabem de les grans dificultats per atendre un Parc de 31.000 Ha quan s’han de repartir els recursos, segurament sempre insuficients, però el cim del Turó de Tagamanent demana una cura urgent de les “quatre parets que queden”.
També és important fer la neteja del Turó, ple de les pedres caigudes o que les han fet caure, i que tan dificulten el caminar per un indret amb unes vistes tan majestuoses.
Molt ens agradaria que en el proper butlletí poguéssim donar les gràcies per la cura o l’inici de la cura urgent demanada.

Marià Gómez Jara.



EL LIRÓ GRIS: UN PECULIAR ROSEGADOR

De tots els lirons existents en l’actualitat, el liró gris (Glis glis) és el més gran i la única espècie dins el seu gènere Glis. Pel seu aspecte a mig camí entre una rata i un esquirol és altrament anomenat rata esquirolera.

Aquest petit mamífer rosegador d’uns 14-20 cm de longitud (cos) i entre uns 75 i 200 grams de pes (depenent de l’edat i l’època de l’any), presenta un pelatge força dens però suau de color gris al dors que delimita amb el blanc a tota la zona ventral. Els seus ulls són grossos i de color negre i estant envoltats per un petit antifaç circular de pèls més foscos, quasi negres, que visualment semblen fer l’ull encara més gros. La seva particular cua pot arribar a mesurar uns 15 cm de llarg. Els pèls grisos que la recobreixen són força llargs i espessos. Dos terços de la totalitat d’aquesta cua sol desprendre’s del cos de l’animal quan aquest és atacat per un depredador, però a diferència dels rèptils, aquesta no es regenerarà.



La seva dieta és principalment vegetariana, ja que prefereix els fruits secs com les fages, les avellanes, les nous, les castanyes, els aglans, etc., pel seu alt valor calòric i energètic, sobretot en períodes previs a la hibernació. Tot i així, també pot alimentar-se de brots tendres dels arbres, fulles i complementar la seva dieta amb fongs i fruits vermells com les mores o els gerds. Ocasionalment pot obtenir proteïna animal d’ous o cries d’ocell que troba en nius dalt dels arbres.

Distribució i hàbitat

El liró gris és una espècie europea, que es troba distribuïda des del nord Ibèric fins a Iran, incloent les illes de Còrsega, Sicília, Sardenya, Creta i Corfú i ocupant pràcticament tota la Europa continental fins als països escandinaus i arribant també a la Rússia més occidental. Accidentalment, a principis del segle XX, va ser introduït a Anglaterra i en la actualitat i viu una petita població entre Beaconsfield, Aylebury i Luton.
A la Península Ibèrica, aquesta espècie ocupa la franja nord, des dels boscos del Montseny i Montnegre, on es troben les poblacions ibèriques més sud meridionals fins a la actualitat citades, fins a Galicia on és pràcticament absent.




És una animal adaptat als boscos de caducifolis on la espècies arbòria dominant pot ser el faig (Fagus sylvatica), el roure (Quercus spp.) o el castanyer (Castanea sativa) i que depèn de la zona es trobaran acompanyades d’altres espècies com el freixe, l’avellaner, el blada, l’om, etc. El liró prefereix boscos madurs ben conservats ja que, a diferència dels boscos joves, aquests mantindran una bona estructura i els arbres posseiran bones cavitats naturals formades per l’acumulació dels anys, les quals són imprescindibles com a refugi.
El liró gris juntament amb la rata cellarda (Eliomys quercinus) són les dues úniques espècies de glírid que podem trobar en els boscos catalans.
La intensa explotació forestal a Catalunya realitzada fins a principis del segle passat i la mala gestió ens ha deixat boscos en un estat molt primari i amb arbres molt joves. Aquesta destrucció de l’hàbitat està provocant una disminució de les poblacions, i tot i que a nivell europeu no és una espècie en perill, si que a Catalunya i a la resta de la Península ibèrica es pot considerar com quasi amenaçada.

Una altre manera de viure

El liró gris és un animal d’hàbits crepusculars i nocturns, per tant, durant les hores de llum solar el trobarem dormint dins el seu refugi. És quan el sol desapareix i tots els animals diürns van cap a recer quan es produeix el canvi, deixant pas a aquells que viuen la nit i que havien estat descansant fins aleshores, com és el cas del liró gris.
Aquest petit mamífer arborícola presenta una gran habilitat per desplaçar-se pels arbres on passa la major part del seu temps. Les dues extremitats davanteres presenten 5 dits però amb el polze força atrofiat i les dues posteriors tenen tots els dits desenvolupats però el 5è queda una mica separat dels altres quatre. Això li permet juntament amb unes ungles corbades i curtes agafar-se millor a la superfície dels arbres, convertint-se així, en un perfecte trepador. La llarga cua l’ajuda a equilibrar-se en els seus salts.

Durant el període d’activitat (maig – octubre/novembre) aquest peculiar rosegador troba dalt els arbres tot el que necessita per viure. Per una banda aprofita els fruits que aquests li proporcionen i els recull per menjar-se’ls o emmagatzemar-los abans de que caiguin al terra. Per altre banda, construeix el seu niu en una cavitat natural situada al tronc de l’arbre i on hi acumula grans quantitats de fulles que ell mateix trenca de les branques d’aquest i transporta fins el forat que ha escollit com a refugi per a viure i criar. Així doncs, només baixarà al terra en comptades ocasions.
A Catalunya les femelles solen donar llum a finals d’agost o a primers de setembre, després de 30-32 dies de gestació. Tenen només una llorigada a l’any si la disponibilitat d’aliments és bona, sinó es reservaran i no criaran fins l’any següent. Tot i que la mitjana és de 4 a 6 petits per femella poden arribar a tenir-ne fins a 11.

El liró gris, a diferència dels seus parents els ratolins i les rates, es passa l’hivern dormint. Aquesta peculiaritat li permet alentir el seu metabolisme fins a valors mínims per poder sobreviure durant els mesos més freds i desfavorables on la disponibilitat d’aliment i recursos es fa més escassa. Aquesta baixada del metabolisme el fa entrar en torpor i queda inactiu de 6 a 7 mesos (depenent de les condicions climàtiques de cada zona geogràfica). Per aquest motiu, abans de què arribi el fred buscarà un refugi adequat on durant l’hivern la temperatura no baixi per sota del punt de congelació i on crearà un petit rebost amb fruits secs. A més a més, intentarà acumular el màxim d’energia en forma de grassa corporal, incrementant notablement el seu pes.

Lídia Freixas Mora Llicenciada en Biologia Museu de Granollers Ciències-Naturals

MONTMANY, ESCENARI D’UNA NOVEL.LA CLAU EN LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA: “ELS SOTS FERÉSTECS”.

En el centenari de la mort de Raimon Casellas (1910-2010).

Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector… des d’allavors ençà la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltades de soletat… L’església parroquial també havia de tancar-se…Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar les campanes a cap indret del dia…Aixís van passar setmanes, van passar mesos… i com la misèria humana s’avesa a tot, va venir un dia en que pastors i terrassans també van acostumar-se a la quietud de les campanes, an aquella mena de silenci que semblava el de la mort…. Tot aquell espectacle de desolació a què vivien condemnats, no els feia fred ni calor…. L’anima dormilega dels bosquerols havia arribat a resignar-se a l’enrunament del temple i al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria…



Aquestes línies, espigolades del segon capítol (L’església tancada) de la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada l’any 1901, ens situen davant l’escenari en què es desenvoluparà una narració que, partint d’un marc geogràfic i històric ben real, acabarà reflectint els somnis del seu autor. Raimon Casellas, per mitjà de la novel·la, es farà portaveu d’uns ideals col·lectius compartits pels artistes modernistes: la regeneració i transformació moral del país per la via de la recuperació dels valors espirituals i de la conscienciació dels individus.

Per tant, ens trobem davant d’una obra literària que utilitza la descripció de la realitat com a punt de partida per presentar el conflicte de l’artista amb la societat que l’envolta i que posa les bases del que anomenem novel·la rural modernista, en la qual l’individu s’enfronta a un paisatge i un ambient hostil i feréstec, reflectint el conflicte entre artista i societat. I aquí rau la importància d’aquesta obra, que inicia una de les èpoques més brillants de la novel.la catalana i que aplica, per primera vegada, els principis estètics del Modernisme a la novel·la llarga, amb uns plantejaments que aviat seran recollits per molts altres autors, alguns dels quals són plomes importants dins el Modernisme com ara Víctor Català, Prudenci Bertrana i Pous i Pagès.

Abans d’entrar en el contingut de la novel·la i de veure el paper que Montmany hi juga com a escenari de l’acció, és gairebé obligat referir-nos breument a la vida del seu autor. Raimon Casellas va néixer a Barcelona l’any 1855 en una família de menestrals. Va cursar estudis d’Humanitats i Filosofia al Seminari de Barcelona, els quals va haver d’abandonar l’any 1872 per fer-se càrrec de la tintoreria familiar després de la mort dels seus parents més directes. Introduït en els ambients culturals del seu temps, aviat va començar a col·laborar a la revista “L’Avenç”, de la qual va passar a “La Vanguardia”, diari on va exercir la crítica artística i literària, convertint-se en un dels intel.lectuals més influents del moment.

Relacionat de manera especial amb Santiago Rusiñol i el seu moviment renovador, l’any 1893 va viatjar a París amb aquest i amb Ramon Casas, mentre la seva activitat com a narrador es limitava a col·laboracions en forma de contes a l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa i a una novel·la curta, La damisel·la santa, premiada a la Festa Modernista de Sitges de 1894. Les seves conviccions catalanistes enfront el procés de decadència que vivia Espanya en aquell final de segle, el porten l’any 1899, a esdevenir cap de redacció de La Veu de Catalunya en el moment en què la publicació es convertí en diari sota la direcció de Prat de la Riba.

L’any 1901 publica en un volum la seva novel.la Els sots feréstecs, que havia anat gestant lentament en els darrers anys, en els quals havia començat a publicar a les pàgines del diari algunes visions de personatges de Montmany que havia conegut durant les temporades que hi havia passat durant la seva infància.

A partir d’aquesta data va viure intensament les tensions culturals i polítiques d’aquells temps, i, més endavant, les sorgides dins la Lliga Regionalista, les quals portaren algunes persones a qüestionar el lideratge de Prat de la Riba i a ell el feren témer per la continuïtat del seu càrrec de redactor en cap. Els fets de la Setmana Tràgica havien impactat també negativament en un procés depressiu que feia temps s’anava manifestant, procés que el dugué al suïcidi el dia de difunts de l’any 1910, en què es va llançar al tren a Sant Joan de les Abadesses.

Més enllà de resumir aquí breument el contingut prou conegut de l’obra, voldria insistir en què aquesta serveix a l’autor per desenvolupar les seves idees i els seus sentiments. Partint d’una realitat que ell havia viscut anys enrera, eleva aquesta realitat a la categoria de símbol, valent-se del personatge central, Mn. Llàtzer. Aquest, desterrat a Montmany, on l’església i tot el seu entorn estan enrunats i mig engolits per la vegetació, intenta en va desvetllar la indiferència i la passivitat habituals dels seus nous feligresos i els demana la seva col·laboració per redreçar l’indret.

Davant el fracàs de la pretensió del nou rector i la manca de resposta dels veïns, l’home passa a l’acció, sense pràcticament ajudes, fins a aconseguir recuperar església, rectoria i cementiri, malgrat l’immobilisme i la manca d’ideals dels habitants del lloc, darrera l’actitud dels quals s’amaga el mal, encarnat per la Roda-soques, la meuca de l’ermita propera, la qual s’enfronta als intents espiritualitzadors del capellà. Aquest enfrontament amb les forces del mal acaba amb la destrucció de l’obra duta a terme per Mn. Llatzer, el qual no mor sinó que resta viu però incapacitat per a l`acció, en el paper de consciència dels fets.

Per Casellas, el fracàs del protagonista de la novel·la, no és més que el fracàs de l’artista, o sigui, el d’ell mateix, en l’intent de canviar una realitat que no li agradava i també l’exponent d’una lluita entre l’individu regenerador que pretén canviar el món i un entorn materialista i hostil que ha abandonat els valors espirituals simbolitzats per l’església enrunada: uns fets reals s’han elevat a la categoria de símbol. Els ideals han fracassat davant la inèrcia de les forces immobilistes que identifica amb el mal.
Però més enllà d’aquest fil argumental i del seu significat, voldria fixar l’atenció en el protagonisme que té Montmany en la novel·la, paper que podia haver assolit qualsevol lloc de muntanya, allunyat de les principals vies de comunicació, amb unes circumstàncies geogràfiques i històriques equivalents.

El que sorprèn primerament és la precisió de l’entorn geogràfic on la novel·la es desenvolupa: el fet és degut a què Casellas coneixia bé Montmany, les seves masies i la seva gent gràcies a les seves estades estiuenques en l’època de la seva infantesa. Aquest coneixement de la realitat és el que li va fer imaginar el conflicte entre la parròquia i els seus feligresos que, ben segur, té origens reals, com demostra la documentació que encara avui conserva l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB, caixa 41).





Montmany, com tants altres pobles i petits nuclis habitats de muntanya (pensem, per no anar gaire lluny, en Tagamanent, en La Móra …) inicià a la segona meitat del segle XIX un procés de despoblament i decadència, tota vegada que la seva situació, en plena muntanya, amb comunicacions difícils i mitjans de vida sovint precaris, l’allunyava del procés incipient d’industrialització de la comarca. Per altra banda, com també passava a molts altres llocs, la parròquia patia des de feia temps uns conflictes socials que tenien per protagonistes a rectors i feligresos, els quals –amb unes condicions de vida duríssimes- havien de pagar, a més, delmes i primícies de les seves collites al rector a causa d’unes obligacions que cada vegada eren més qüestionades. La conseqüència de tot plegat, era l’absentisme dels rectors i encarregats de la parròquia, que tenien dificultats per mantenir-se, i l’abandonament de l’església, casa rectoral i cementiri, tal com descriu el capítol abans esmentat, L’església tancada.

Aquesta precisió geogràfica la recull un interessant article que Carles Albesa va publicar al nº XXIII de la revista Serra d’Or, en què identifica en la novel.la un total de 14 cases en un radi de dos kilòmetres al voltant de l’església de Sant Pau de Montmany, així com diversos llocs geogràfics de l’entorn. Entre aquestes cases apareixen l’Uià, Puiggraciós, Can Saborit, la Rovira, Can Mestre, el Castell dels Moros, el Romaní, etc.; mentre alguns accidents geogràfics i topònims són també identificables, tals com el Bosc Negre, el coll de Can Tripeta, Can Sunyer o Sant Pere de Bertí. A l’obra s’esmenten alguns altres topònims de la zona que Albesa no recull, tals com l’Ametlla, el Figueró o Vallcàrquera.

És evident que la geografia (en aquest cas, un paisatge dominat pel silenci, per la fosca i per la mort), però també la història conformen la manera de ser dels habitants del poble que Casellas caracteritza com a mancats d’ideals, conformistes i amb problemes de comunicació, circumstàncies que fan que la dura realitat quotidiana pesi més que els ideals.

Realment, la visió que el protagonista de la història té d’aquella gent que l’hauria de rebre i d’acollir és prou crua, ja que se li apareixen com una taca térbola, terrenca, polsinosa, com de gent que havent estat soterrada per llarg temps s’hagués descolgat de terra per a compareixer a la cita, i els qualifica com aspres i bonyeguts com les muntanyes que habiten… l’eterna lluita amb la terra mal agraïda que amb prou feines deu donar per pa, els mata l’amor al pròxim i els fa pensar mal de tot.. són taujans i silenciosos, amb prou feines se saludaven com si els dolgués de dir un mot.. ...

Sobre aquesta visió, fonamentada en els records de la seva infància, l’autor edificarà el seu drama. En ell, la natura destruirà el temple, la matèria vencerà l’esperit, la realitat s’imposarà als ideals i, en definitiva, la mort podrà més que la vida. Com passa, segons la visió de la burgesia modernista que tan bé representa Raimon Casellas, en aquella Catalunya de principis del segle XX, malgrat els esforços que tanta gent com ell fan per regenerar una societat decadent, mancada d’espiritualitat i d’ideals amb l’objectiu de transformar-la en una societat europea moderna.


Joan Portals Martí.



LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN

Família de les Cistàcies
CISTUS LAURIFOLIUS
Noms: estepa de muntanya, bufi o bufins, bordiol i argentí
Nom en castellà: estepa, jara


Aquest arbust és una espècie de la muntanya mitjana i es troba a la brolla d’estepes i brucs.
Es una planta enganxosa, alta d’un a dos metres, es aromàtica .
Les fulles principals son grosses i endurides ovades de punta allargada.
Les flors blanques i grosses, sovint amb la base dels pètals tacada de groc, amb 5 pètals i nombrosos estams, calze amb 3 sèpals gairebé iguals.
El fruit es una capsula dehiscent, globulosa, peluda amb 5 compartiments.
Aquesta estepa no es gaire corrent. Se’n troba aquí en el Montseny. a la Catalunya francesa, País valencià i falta a les Illes Balears.
La hem trobat a prop de la Font de la Pomereta.

Herminia Escolà.

EL DRET A LA PROTECCIO AMBIENTAL I SOCIAL, I LA GLOBALITZACIO

L’evolució tecnològica de la revolució industrial del segle XVIII a Anglaterra i mes tard al nostre país, va resultar catastròfica pel medi ambient. També s’ha anomena a aquest període com l’època del maquinisme degut al transcendental invent de la màquina de vapor que va fer possible el moviment multiplicat d’altres màquines sense la força de la persona i de cap animal.

Per fer funcionar aquestes màquines de vapor, es va fer necessari portar carbó dels llocs on es podia extreure, estimulant l’aplicació d’aquestes tècniques al ferrocarril i com conseqüència l’industria metal·lúrgica i molta industria auxiliar.

L’industria va començar la producció en sèrie de gran quantitat bens i lògicament va comportar la multiplicació de fabriques, amb la conseqüent necessitat de ma d’obra, cosa que va atreure a molta gent dels pobles que van abandonar la pagesia enlluernats per la vida a la ciutat.

Els obrers van començant una vida complicada a les fabriques amb unes condicions difícils d’entendre avui dia, treballant jornades de 12 o mes hores, inclús els nens i dones, en uns llocs de treball amb un ambient de gran insalubritat, pels fums, la calor o el fred, d’humitat, el vapor, la inhalació y el contacte amb matèries tòxiques, etc. que produïen infermetats i l la mort prematura dels treballadors. Aquestes situacions tant greus va crear una consciencia del problema social, per lo qual els obrers es van unir i van començar a crear els primers sindicats i tribunals de l’ordre social.

També va coincidir amb aquest segle el triomf de les idees lliberals, el “dejad hacer, dejar pasar”, agreujant el problema social. Lluny quedava els mètodes de fabricació artesanal, però allò dificultava l’acumulació de capital. A llavors hi havien els gremis professionals, amb idees socials de l’època: al company malat s’ha l’ajuda treballen mes els seus companys.
També la natura va patir l’impacta de la revolució industrial, amb la pol·lució de les aigües, pels residus industrials, la pol·lució atmosfèrica, etc. cosa que també va conscienciar a la societat i el legislador va començar promulgant les primeres lleis de protecció ambiental.

Les coses que pertanyen a tothom, com son l’aire, l’aigua, el mar, les riberes dels rius i del mar, els camins, etc. son bens que tenen com característiques: el que no son al comerç, ja que tothom pot utilitzar-los, raó per la qual aquets bens han de ser protegits al màxim.

La contaminació o la destrucció d’aquests bens, tenen la protecció de diferents llei. Axis, l’article 45 de la Constitució senyala:
1. Tothom tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per el desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo.
2. Els poders públics vetllaran per d’utilització racional de tots els recursos naturals, amb el fi de protegir-los i millorar la qualitat de la vida i defendre i restaurar el medi ambient, apoyándose en l’indispensable solidaritat col·lectiva.
3. Per quins violin el disposat en l’apartat anterior, el els termes que la llei fitxi, s’establiran sancions penals o en el seu cas administratives, així com l’obligació de reparar el dany causat”.

La mateixa constitució senyala en l’article 132.1 que, els bens de domini públic i els comunals, son inalienables, imprescriptibles e inembargables, o sigui que no es poden ser objecte del tràfic mercantil, no es poden comprar o vendre, por exemple no podem comprar un tros de riu.

Les empreses han d’abocar aigües netes als rius, han de reciclar les residus industrials, sanitaris, etc. mitjançant empreses especialitzades, filtres de fums, etc. i com garantia tenim el delicte ecològic amb sancions penals i administratives.... perduda de la llicencia d’activitat, etc.

Les empreses en de suportar els costos propis de fabricació i els de reparació ambiental, però això i junt als riscos de sancions, fa que es vagin desplaça’n a llocs a on puguin contaminar sense sancions, ni costos addicionals. A la vagada en aquets països els salaris son mes baixos. Tot una sèrie d’estímuls per la descol·locació de l’empresa.

Les empreses que compleixen les lleis i son respectuoses amb l’ambient, a mes compleixen les obligacions socials amb els treballadors, tenen una pèrdua de competitivitat molt important amb les empreses que “embruten” l’ambient i no protegeixen als treballadors dels riscos laborals i de salut.

Qualsevol de nosaltres paga una sèrie d’impostos i taxes com son la brossa, el cànon de sanejament de clavegueres, de l’aigua de consum domèstic, l’impost de circulació, la compra d’electrodomèstics que inclou el reciclatge de la vella, etc.

També podem tenir sancions si no respectem determinades normes que tenen una finalitat de respecte ambiental, per exemple no respectar els límits de velocitat amb finalitat ecològica, tractament de residus.

Hem arribat a una situació de protecció global, perquè hem vist les empreses i els particulars. La natura no es nomes els camps, també es la ciutat, els mars, etc. i els poders públics han de planificar els models de creixement, les viviendes, les urbanitzacions, les infraestructures,... s’ha de tenir present que hi ha destrucció dels habitats.

Es immoral anar-hi a altres països a fabricar perquè es pot embrutar la natura sense riscos ni costos i aprofitar-se dels salaris baixos i falta de protecció social. La culpa d’aquesta monstruositat es de tots.

Marià Gómez Jara


LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN


CATALUNYA

Pregunteu, que és nostra Pàtria
un país petit i gran
per dintre seca i sorrosa
verdes les muntanyes grans
i en front de la nostra casa
el blau del mar va tocant

Pregunteu, que es nostra Pàtria
un país petit i gran
una pinya molt apretada
on hi caben negres i blancs
tan si sou d’altres contrades
es igual d’amunt o de la vall

Pregunteu, que és nostra Pàtria
un país petit i gran
una rotllana molt ample
com més ample més germans
Aquesta és Catalunya
Aquets els catalans.

Lina Valls. Argentona 2010




ADÉU A L’AMIC ALBERT CRUELLS

Nota de la redacció: Aquesta necrològica va arribar quant teníem previst fer l’ índex del Temes publicats, (Butlletí nº 65) però malgrat la poca puntualitat, l’ Albert mereix aquest segon record en la nostra revista a la que tant va col·laborar.

Amb molta tristor em vaig assabentar de la mort del volgut Albert, espero que em perdonis la no assistència al teu adéu terrenal. Estic molt dolgut amb tots aquells que sabien de la meva gran germanor personal amb la teva persona, mantinguda durant quasi mig segle, sé que en aquests tràngols és molt difícil no tindre un lapsus, però l’amistat amb tota la seva família i coneguts del poble d’Aiguafreda, a estat molt forta, com per no tenir una trucada telefònica.
I com recordatori de la nostra profunda amistat, vull fer unes petites pinzellades de les nostres periòdiques xerrades, de les que jo sortia d’elles, mes il·lustrat sobre l’humà i lo diví, les nostres converses eren sobre tot amenes, i sense ser puntuals sobre una qüestió determinada, d’elles sempre sortia sabent mes de qualsevol matèria objecte de la nostra conversa.
Sobre tot quan parlàvem del poble d’Aiguafreda, del que eres un enamorat, i en sabia tant, que durant les nostres llargues converses, sempre em sorprenia amb diferents histories que demostraven el seu extens repertori sobre la historia del municipi, i a mes, qualsevol article de qualsevol revista o diari que en parles, ell la retallava i guardava acuradament, dubto mol que cap aiguafredenc tingui un arxiu tan important com ell.
Per una deferència a la nostra amistat em va permetre escanejar molts d’aquests articles, i des d'aquí, em permeto fer una crida a tots aquells que estimem Aiguafreda i tots els pobles de la rodalia per fer una petita biblioteca on es poguessin consultar totes les recopilacions que un gran home va fer al llarg de la seva dilatada vida.
Si això no ho fa l’Ajuntament d’Aiguafreda, que crec que és el mes adequat, es tindria que fer a traves d’una fundació o incloure-la a la Biblioteca de L’Associació d'Amics de Tagamanent, el que si faré, és promoure que un llegat d’aquestes característiques no es pot deixar d’honorar en un o altre lloc, perquè forma part de la historia d’un poble i m’atreviria a dir d’una comarca, l’alt Congost.
I si volen tindre un petit tast d'alguns articles, us detallo algun títol, “Alcaldes i habitats d’Aiguafreda”; ”Sant Cristòfol de la Castanya”; ”Dolmen de la Costa de Can Brull” Glossari sobre Aiguafreda, guia turística sentimental de la població i dels seus racons mes típics”; “Aiguafreda de Dalt”; “El Congost via romànica”; “El tram de la vida a anat lligat al tram de la vida”; ”Vall del pi de Centelles”; ”La bicicleta arriba al Congost”; ”Una partida Carlina, al Congost”; ”Camí romà”; ”El Crist d’Aiguafreda de Dalt”; ”Mil·liaris romans”.
Tots havíem anat a consultar qualsevol cosa cultural, que tingues a veure amb el territori de l’Alt Congost, de cultura general catalana, i no diguem, que tingues a veure amb la seva estimada Aiguafreda, de la que tenia, com he comentat anteriorment, una extensa recopilació d’articles i fotografies, que dubto mol que un altre persona tingui, i per tant hi ha que tenir cura que no es perdi. Amb aquesta il·lusió, que espero veure-la complida, i que era el que tu voldries, i que jo com un bon amic, lluitaré per veure-la complida.
Mes tard o mes d’hora, estic segur que continuarem les nostres llargues i amenes converses, adéu amic Albert.
Enric Vives

PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN
Castellseguer- Pla de les Coromines”
Com es habitual en les nostres sortides sortim sempre d’ un lloc a on podem deixar el cotxe, aquets cop de nou serà l’ aparcament de l’ Ajuntament de Tagamanent, tot i que també es fàcil fer aquesta ruta per els que vinguin de Figaró amb el tren, ja que poden arribar fins a Sta. Eugenia del Congost per el camí del Congost.
Situats a l’ Ajuntament de Tagamanent anirem direcció cap a la part del darrera i creuem el pont del Torn , immediatament girem cap a l’ esquerra en direcció Sta. Eugenia del Congost un cop allà i després de creuar el pont del mateix nom, agafem i ens fiquem per sota el pas soterrani que trobem a la nostre esquerra i que ens ajudarà a creuar la carretera C-17. Nomes treure el cap a l’ altre canto del pas girem a la nostre dreta ( Aquí en aquest indret hi havia l’ antiga masia de la Casa Nova) i continuem paral·lels per el costat de la carretera fins arribar al camí de les Cases del Solell.
Enfilem aquest camí per la part del darrera de la masia modernista de Pareras del Pla a pocs metres trobem un encreuament, amen cap a la dreta per el camí mes planer en direcció sud que porta a Can Bosc de Figaró. Un cop tenim Figaró davant nostre ( amb una vista excepcional del poble), el camí fa un gir fort cap a l’ esquerra per enfilar la Vall de Vallcàrquera, ara hem d’ estar atents ja a pocs metres a la nostre esquerra puja un petit corriol que hem d’ agafar, ( com a referencia esta mes o menys a l’ alçada de la línia elèctrica). Anem pujant per aquest corriol anomenat de la Sentinella ( te el seu inici a baix a la riera de Vallcàrquera a on conflueix amb el Congost, i es l’ antic camí de pujar cap a Tagamanent des de Figaró passant per Castellseguer ). Després de fer un tros curt però força dret ens trobem el repetidor de TV de Figaró, ara el camí es mes planer. Continuem fins a trobar-nos la carretera (que es la que va de la C-17 cap a les cases del Solell , en aquest punt girem de nou cap a l’ esquerra, fins a trobar un encreuament a pocs metres que de nou girarem a la dreta per enfilar-nos cap a Castellseguer .
Després de fer un quants centenars de metres ens trobem un encreuament al lloc a on hi havia la pedrera de Can Pere Torn ( ara en procés de restauració) (Si anem a l’ esquerra aniríem cap a Can Pere Torn i al nucli urbà de La Pedralba tornant al punt d’ inici amb un recorregut total de uns 5,2 km. aprox.) Continuem el recorregut continuant la pista cap a la dreta , passarem per varis encreuaments tancats amb portes i que formen part de la finca privada de Castellseguer.
Després d’ una pujada força costeruda ens trobem la masia de Castellseguer al davant nostre, coneguda per la gent del país com a Seguer, continuem pujant i voltejant la casa sense entrar en cap moment en cap entrada de la finca fins trobar-nos un encreuament ( Collet de Seguer) a on girarem cap a l’ esquerra per enfilar-nos per sobre la cinglera del Follo cap el pla de Seguer. No deixem aquesta pista en cap moment continuant resseguint la cinglera, fins el moment que creuem un torrent (Sot del Joncar o torrent de Can Xesc) i que poc després trobarem uns senyals d’ un itinerari marcat ( Parcs naturals de la Diputació de Barcelona) i els seguirem girant a l’ esquerra, ara estem al Pla de les Coromines, i anem seguin fins a baixar la cinglera per el Grau del Follo que ens portarà a la masia del mateix nom ( El Follo), avui dedicada al turisme rural i a la restauració. Un cop a la masia del Follo nomes ens cal agafar la carretera asfaltada direcció avall, Però per no fer tant pesada la tornada a l’ arribar al primer encreuament girem a la nostre dreta per la pista de terra cap a les Torretes del Follo i sense ja deixar aquest carrer anem baixant per el nucli urbà de la Pedralba fins de nou creuar la carretera C-17 direcció cap l’ Ajuntament a on de nou acabem aquest recorregut.
Jaume Font Rosell
Juliol 2010

BIBLIOTECA DE MUNTANYA



La Garriga Secreta.
Allò en qùe potser no t’havies fixat mai.


Coordinat per Josep Mas.
Edicions del Garbell.



Editada per Edicions del Garbell, La Garriga Secreta és una guia coordinada per Josep Mas i compte amn la col.laboració de setze garriguencs més.

La Garriga més anònima, la que no surt a les guies és la que trobareu en aquest llibre que està il.lustrat amb 244 fotografies acompanyades totes elles amb un comentari històric o anecdòtic.

La història d’un poble la fan els grans esdeveniments socials, polítics, culturals, econòmics, religiosos, esportius, però també les coses petites expliquen aspectes que no apareixen als grans llibres. Poden sembla peces anodines o simples anècdotes, potser sí, però la història en lletres majúscules sempre és la suma de molts retalls petits i de detalls que s’amaguen en racons i raconets” (sic) (de l’autor del llibre Josep Mas)

Aquest és el propòsit dels autors de La Garriga Secreta, fer un repàs de coses que podem trobar a La Garriga i que sovint ens han passat desapercebudes; fonts, pedres, fòssils, un munt d’edificis modernistes, aspectes de La Doma desconeguts per molts i un llarg etcètera que de ben segur us agradarà conèixer.





Joan Berruezo.




Col·locació i benedicció d’una làmpada
a l’església de Sant Cristòfol de la Castanya

El passat diumenge, dia 4 de juliol, com és tradició, es va celebrar la festa major de la Castanya, al Brull.
Més de cent persones, després de la missa en honor de sant Cristòfol, patró de la parròquia, van poder gaudir d’un conjunt de cançons sota la direcció d’en Lluís Vilamajor.
Després va haver-hi el tradicional dinar popular, aquest any sota l’ombra d’un tendal cedit pels Amics de Tagamanent. Per acabar la festa, es van sortejar productes de la terra.
Cal destacar, que aquest any es va col·locar una làmpada a l’església, ofrenada per l’artesà del ferro, Isidre Vallbona i Clúa, de can Lenci d’Aiguafreda.
Aquesta làmpada, que pesa uns 54 quilos, s’havia col·locat el dia 5 de juny, gràcies a l’esforç desinteressat del mateix artista i dels seus col·laboradors: Lluís i Ramon Matas i Quintillà i Joan Crespi i Casanovas.



Després de la benedicció de la nova làmpada, mossèn Joaquim Fàbregas i Navarro, rector d’aquella parròquia, va fer entrega a Isidre Vallbona, d’una ametista, tot recordant el llibre La Muntanya d’Ametistes amb que, el poeta de Viladrau, Jaume Bofill i Mates, a la primeria del segle XX va batejar el Montseny.
Durant el seu parlament, el rector va nomenar a Vallbona com “l’artesà de la muntanya d’ametistes”, com a reconeixement a les seves obres instal·lades a diferents edificis històrics del Montseny.
Xavier Cateura i Valls

PROPOSTA D’ UN GEOPARC A LA VALL DEL CONGOST (MONTSENY OCCIDENTAL).
L’Associació Amics de Tagamanent hem rebut amb gran satisfacció la proposta de l’ Amic Enric Sunyer i Coma per posar en marxa un Geoparc a la Vall del Congost. Nosaltres creiem que pot ser positiu per el nostre territori i a més, estem en condicions, si es creu oportú de coordinar i liderar aquest projecte que ara posem a sobre la taula. Desitgem que sigui d’ interès per totes les Administracions Publiques i Entitats dels municipis afectats per el projecte. En breu seria bo mantenir un canvi d’impressions tots plegats amb l’únic objectiu de començar a treballar per crear el Geoparc de la Vall del Congost. A continuació us reproduïm l’ escrit original del projecte de Geoparc.







APLEC DE TARDOR 5 DE SETEMBRE DE 2010

  • ACTIVITATS AL TURO
  • 8:00 h.: (opcional) Pujada a peu al Turó pels caminaires. Lloc de concentració placeta de La Pedralba (punt d’informació)
  • 10:00 h.: Missa, a l’església de Sta. Mª de Tagamanent
  • 10:45h.: Poesia per petits i grans: vine i recita o llegeix la poesia que mes t’agradi


  • ACTIVITATS A L’ERA DE L’AGUSTÍ
  • 12:30 h.: al Saló d’Actes de l’Agustí, xerrada col•loqui d’en Antoni Arrizabalaga, biòleg del Museu de Ciències Naturals de Granollers, sobre el tema: “La cooperació entre femelles del liró, una estratègia evolutiva”
  • 14:00 h.: ARROSSADA POPULAR (12 € adults i 7 € els petits fins a 7 anys). Tindran prioritat els que reservin tiquet als telèfons 93/842 81 39 i 93/455 81 81. Per ecologia es prega porteu els plats, gots i coberts
  • 15:15 h.: Nomenament de soci d’honor a JOSEP Mª PANAREDA I CLAPÉS, en mèrit a la seva aportació sobre biogeografia i botànica del Montseny.
  • 15:30 h.: Tradicional rifa de productes de la terra (pernil, vi, mel i mató, quadres d’aquarel•la, etc.)
  • 16:00 h.: VIU EL PARC. El conjunt musical “Bauma” per cortesia de la Diputació de Barcelona tocaran i ballarem les populars cançons tradicionals catalanes
  • 18:00 h.: Ens acomiadarem amb el cant de l’hora dels adéus


  • Es prega puntualitat amb els actes i tenir cura dels menors i grans, donat que a la muntanya s’ha de ser prudent i l’organització no es fa responsable dels accidents personals que es puguin produir.