INDEX
·
- · Editorial. “Comprar, llençar, comprar”. Marià Gómez Jara
- · “Artur Osona i el descobriment del Montseny per l’excursionisme (I)” Joan Portals Martí.
- · Documents antics. Donació de l’església de Sta. Maria de Tagamanent a una abadia francesa. Joan Berruezo.
- · “Els plans de seguiment de petits mamífers als Països catalans”. Ignasi Torre i Toni Arrizabalaga.
- · Els arbres monumentals d’ interès local. “Faig de Can Figuera”. Jaume Font Rosell
- Plantes silvestres del nostre entorn. “Odris Ustulata”. Hermínia Escolà.
- Biblioteca de muntanya.”La romanització del Vallès segons l’ epigrafia.” Joan Berruezo.
- Drets Humans. “La primera generació dels drets humans.” Josep Artigas Candela
- El nostre patrimoni construït. “ La Vila”. Jaume Font Rosell
- Noticies.
Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament la de l’ Associació.
Coordinació ,disseny i maquetació: Jaume Font Rosell.
Fotocomposició, muntatge i impressió: Impremta Moderna, sccl – Centelles.
Dipòsit legal: B- 2656 - 1984
EDITORIAL
COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR
El medi de vida de les diferents cultures que han passat pel nostre país, des de l’home de Neandertal fins avui, han permès que gaudim d’una natura bastant equilibrada, però nosaltres no se si serem capaços de deixar-la en les mateixes condicions que l’hem rebuda, perquè estem vivim moments compromesos amb el medi ambient degut a l’excessiu consum que ens comporta el nostre estil de vida. Crec que o som valents i canviem part del nostre comportament i arreglem les coses, o el futur pels nostres fills és molt incert.
Fa pena veure com molts polítics i governs no posen en marxa programes de qualitat ambiental perquè poden ser impopulars i això resta vots (no parlen de la contaminació atmosfèrica en grans ciutats i la limitació del tràfic, no impulsen el desenvolupament del ferrocarril mes proper, si no el TAV, també la continua promoció del creixement econòmic en comptes del desenvolupament sostenible i adequat, etc. etc.).
Per posar un exemple, direm que a primers del mes de gener van fer per televisió un reportatge sobre la “obsolescència”, es a dir, sobre la vida útil que tenen molts dels productes quotidians com son les bombetes de llum, les impressores dels ordinadors, les mitges de les senyores, etc., productes que han estat dissenyant per que tinguin una duració limitada als interessos dels fabricants, quan la majoria d’aquest productes podrien tenir una vida molt més gran en funció dels materials i el desgast natural de cada producte. Com naturalistes que som hem de denunciar aquestes pràctiques i fer costat a les Associacions de Consumidors i Usuaris.
En el reportatge de la televisió va sortir una bombeta de fer llum i que funciona fa més de 100 anys, i que encara pot funcionar molts anys més. Van explicar que els fabricants van posar-se d’acord per fer les bombetes amb una durada limitada a un numero d’hores (1500 hores). ¡Veurem ara que les bombetes de baix consum poden durar unes 12.000 hores, que fan!). També van parlar d’uns xips que programen dins de les impressores dels ordinadors i que quan passa el numero d’hores de funcionament establert, deixen de funcionar, etc. Van finalitzar els exemples parlant de les mitges de nylon que van deixar de fabricar per la seva durada.
La raó es que a l’industria l’interessa: el “comprar, llençar, comprar” perquè la fabricació sigui continua, això esta fora de tota lògica.
Aquesta política comporta una demanda i consum de matèries primes excessiu i conseqüentment un augment del transport, amb les moltes conseqüències que això comporta, com és més consum de combustibles, carreteres apropiades al tràfic, etc.
Justificar, que és bo perquè dona nous llocs de treball, és d’una puerilitat sense límits, perquè hi ha moltes altres coses per fabricar sense que tinguin que estimular el consumisme dels productes de: “comprar, llençar, comprar”, pels dits efectes que tenen sobre el consum de matèries primes i sobre la contaminació ambiental. Hi ha moltes altres activitats per desenvolupar com son les culturals i les socials. Hem de frenar el consum de tants articles innecessaris.
La societat actual, estimulant el consumisme i prometen “felicitat” en els missatges publicitaris, ha aconseguit obsessionar a moltes persones pel consumisme com remei a una ansietat creada per manca d’estímuls de valors superiors.
Posar límits al comerç d’articles procedents de països que produeixin a uns costos molts baixos (ja sabeu que la causa és perquè tenen treballadors en condicions molt precàries), els hi permet exportar a moltíssim països que no poden produir a costos tan baixos perquè tenen importants costos socials i ambientals, com és el cas del nostre país a on es respecta la legislació social i ambiental.
A les persones a qui els interessa continuar amb aquesta situació, ho justifiquen dient que prohibir la seva importació tendría conseqüències sobre l’estat del benestar, ja que no podríem comprar a preus molt baixos (no importa que siguin produïts per persones que son explotades). També justifiquen descol·locació de indústries, perquè, diuen, que es propi de la globalització industrial, però callen quan els parles de la necessària globalització social dels nostres germans d’aquest països.
Aquest comportament del “home economicus”, comporta una agressió al medi ambient i això és en el que ens volen convertir: en un consumidor fidel a: “comprar, llençar, comprar”. Aquesta és una filosofia que el planeta no pot suportar i el problema està en que no s’atura, és més s’incrementa al mateix temps que els països pugen de nivell de vida, i van agafant el camí , el nostre camí. Qualsevol ens pot dir que tenen tot el dret del mon, però es una llàstima !!.
Marià Gómez Jara
Artur Osona i el descobriment del Montseny per l’excursionisme (I)
L’excursionisme és una activitat esportiva amb una llarga tradició al nostre país i aplega nombrosos practicants, els quals s’acosten a la muntanya a vegades per lliure o sovint com a membres de diversos centres excursionistes. Encara que darrerament l’interès per la muntanya s’ha focalitzat especialment en els anomenats esports d’hivern, amb una generalització de la pràctica de l’esquí en les seves diverses modalitats, la valoració de la natura i l’anhel de fugida dels espais urbans han mantingut viva la flama de l’excursionisme com a activitat preferent de moltes persones que la practiquen durant tot l’any.
A Catalunya, l’anhel d’acostament a la muntanya va originar-se com a conseqüència del desig d’estudi i d’estimació de la pròpia terra que desvetllà la Renaixença, i va ser afavorit per la millora de les comunicacions i de les condicions de vida a les ciutats i, també, per l’enderrocament de les muralles de Barcelona l’any 1854, un fet que eixamplà els horitzons dels seus habitants i els acostà al país que hi havia més enllà.
En aquesta línia, l’any 1876 es va crear l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, la qual va editar una publicació titulada L’excursionista, que va ser pionera en el món excursionista català. Com per desgràcia és habitual al nostre país, dos anys més tard, discrepàncies de criteri entre alguns dels seus socis van ser el motiu de l’aparició d’una altra entitat amb el mateix objectiu: l’Associació d’Excursions Catalana, la qual va editar el seu propi Butlletí. Aquestes dues Associacions van conviure uns anys fins que l’any 1890 es van fusionar, circumstància que va propiciar el naixement del Centre Excursionista de Catalunya, entitat que l’any següent va editar ja el seu propi Butlletí.
En aquest context favorable a la descoberta del territori, l’any 1879 un barceloní de Sant Gervasi, Artur Osona, nascut l’any 1840, va publicar un petit volum d’unes quaranta pàgines titulat Excursió a la muntanya del Montseny per un propietari de la vila de Breda. La publicació, patrocinada per l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, incloïa una traducció castellana del text, una altra francesa i un petit mapa.
L’obreta va tenir un gran èxit, de tal manera que va ser ampliada i objecte de diverses edicions. La segona es va titular Guia General de les muntanyes del Montseny, i comprenia ja 26 itineraris i 132 planes incloses les traduccions castellana i francesa i el mapa. La va seguir una altra edició de l’any 1886, molt ampliada, amb el títol de Guia General de les muntanyes de la regió del Montseny, amb totes ses derivacions, inclús les Guilleries, o sia del Ter fins el Congost, Mogent i Tordera, que va passar a tenir 132 itineraris més un apèndix amb nous recorreguts, i que no va ser pas encara la darrera edició del llibre. Aquesta edició va ser patrocinada per l’Associació d’Excursions Catalana, de la qual aleshores Osona formava part.
L’interès d’aquesta Guia es basa en el fet que va ser el punt de partida per a la descoberta del Montseny (muntanya desconeguda i admirable, en paraules del mateix Artur Osona) per part de l’excursionisme. Fins aquell moment sembla evident que ni l’Associació Catalana d’Excursions Científiques ni els poetes que havien cantat el Montseny en alguna de les seves obres (Aribau o Rubió i Ors, per exemple) no havien trepitjat mai les parts més enlairades de la muntanya i desconeixien també la majoria dels llocs més emblemàtics del massís.
Artur Osona, malgrat haver recorregut gran part de Catalunya en les seves excursions i d’haver escrit nombroses guies d’altres comarques, mostrà sempre una preferència pel Montseny, com en les seves converses no es cansava de repetir. En correspondència, gairebé un segle més tard, l’any 1972, els organitzadors dels Aplecs de Matagalls li van dedicar una font que porta el seu nom, situada a carretera de Collformic al Brull, al quilòmetre 28,5. És l’antiga font de l’Aulet o de Riudeboix. També la vila de Breda l’any 1979 li va dedicar un monòlit i des de l’any 2007 el Centre Excursionista de Breda ha recuperat la Ruta Artur Osona, de Breda al Turó de l’Home i la commemora anualment.
És difícil sintetitzar el que va significar Artur Osona i les seves Guies per l’excursionisme català de les darreres dècades del segle XIX. Malgrat que les seves descripcions avui ens puguin fer somriure per exagerades i potser grandiloqüents, que el seu català és sovint fora de la normativa i que amb el temps han estat superades per Guies que es basen en dades
cartogràfiques molt exactes, en el seu moment van significar un pas molt important pel desenvolupament del nostre excursionisme i una eina útil i profitosa per als seus practicants.
Ho explica molt bé Josep Iglesias, historiador de l’excursionisme català, en el llibret que la Unió Excursionista de Catalunya va publicar l’any 1983 en commemoració de les primeres guies excursionistes de Catalunya fetes per Artur Osona.
Llegim-ho:
Avui els volums d’Osona potser ja no fan una autèntica utilitat a l’excursionisme, puix per un costat noves publicacions les han superades, en segon lloc els camins actuals són uns altres… i en tercer lloc disposem de bons mapes… Però han de continuar interessant als estudiosos i, no solament per la riquesa de topònims que contenen, sinó perquè ens donen una visió de l’estat del país en un moment donat. Ens parlen de pobles i masies, hostals i molins que ara l’èxode rural ha deixat en ruïnes, d’altars i d’imatges d’esglésies que foren cremades en la darrera guerra civil, de grans boscos que la destral ha aterrat, d’indrets camperols que les urbanitzacions contemporànies han desfigurat completament……
I tot això Artur Osona ho va aconseguir recorrent pam a pam la muntanya, generalment acompanyat per la seva esposa, Manela Vila, provist del termòmetre, el baròmetre i l’hidròmetre, i amb un carnet de notes on escrivia noms de rius, de muntanyes, de masies i de llocs, de guies i d’hostals, altures i distàncies. Amb el seu tarannà bonhomiós, que el feia ser amic de guies i d’hostalers, de camperols i de rectors de poble, malgrat patir d’un vertigen que sovint el turmentava en les excursions que transcorrien per llocs escarpats.
Patriota apassionat i romàntic, tenia només tres fòbies: contra Castella i els polítics madrilenys, contra la muntanya de Montserrat i contra les vinyes. Pel que fa a la primera, Pagès i Rueda en el Butlletí núm. XII del Centre Excursionista de Catalunya ho explica així: Quan després d’arribar al cim d’una enlairada serra i dominar un bon tros de la terra que ens ha vist néixer, al girar el cap ver ponent, deixava anar tota una lletania d’insults a tot el que d’aquell indret ens ve, des del vent xardorós que tot ho corseca fins a l’esperit semític que ensopeix les nostres energies …”. De Montserrat, Osona criticava, segons les seves mateixes paraules, l’aridesa que tan embadocada té a la gent que no ha recorregut altres muntanyes i de les vinyes, la seva insuportable monotonia.
Aquest personatge, alt i gros, caminador infatigable, amb un caràcter obert i jovial que el feia deixar amics al seu pas, va recórrer bona part de Catalunya. Com hem dit, va tenir una debilitat especial pel Montseny i el seu entorn i la va saber transmetre a generacions d’excursionistes del seu temps i d’anys a venir, els quals el van tenir com a referent. Va morir el dimecres de cendra de l’any 1901, després d’un temps en què les seves forces havien decaigut sensiblement i havien provocat el seu allunyament forçós de les muntanyes que va estimar tant i va ajudar a donar a conèixer.
Joan Portals Martí
DOCUMENTS ANTICS
Donació de l’església de Sta. Maria de Tagamanent a una abadia francesa
A principis de juliol de 1996 el tinent d’alcalde i conservador del patrimoni de l’ajuntament de Conques, a la regió de l’Aveyron (França), senyor Jean Claude Fau, juntament amb la seva esposa i un acompanyant van estar a Tagamanent. De retorn a França, el senyor Fau va adreçar una carta a Jaume Font, aleshores alcalde de Tagamanent. La carta agraeix l’hospitalitat rebuda i adjunta un document en llatí que reproduïm a continuació sobre una donació que Monsenyor Folch, aleshores bisbe de Barcelona va fer en nom de l’església del Castell de Tagamanent –tal i com diu el text original- a l’Abadia de Santa Foy de Conques. El text data de l’octubre de 1098 i va estar publicat per l’editor G. Desjardins de Paris l’any 1879.
“In nomine sanctae et individuae Trinitatis. Ego Fulco Dei gratia Barchinonensis episcopus et vicecomes Gardone, pro remedio anime mee patris matrisque nec non Hermensendis vice comitisse cognate meae atque Bernardi Amati vice comitis nepotis mei fratrumque suorum ceterorumque parentum meorum tam vivorum quam defunctorum, dono Deo et sanctae Fidi de Conchis necnon Begoni abbati monachisque tam praesentibus quam futuris ejusdem loci ecclesiam meam de castro quod vocatur Tagamanent, eo quod ad praesens per simoniam male erat ordinata, que mihi contigit tum pro hereditate parentum meorum, tum pro clericatu quam gratias Deo assumpsi. Hoc autem facio cum omnibus terminis suis et ecclesiasticis rebus
ad se jure pertinentibus quas unquam habuit ipsa ecclesia vel habere debet aut in futurum Deo auctore adquisierit, quatenus sub prioratu semper abbatis sanctae Fidis fiat ibi habitacio
monachorum secundum possibilitatem loci, qui pro me et omni progenie mea implorent jugiter misericordiam Domini. Sit itaque hoc donum manendo sic perpetua stabilitate firmum ut nunquam aliis in posterum de progenie nostra hoc donum infringat vel conturbet, sed
semper Deo et sanctae Fidi omnes successores nostrae prosapiae tenere et possidere quiete faciant, quatenus partem in regno celorum habeant. Si quis vero hujus nostrae donationis in futurum tenere violatur extiterit et admonitus emendare contempserit, se incurrere iram Dei et innondandum vinculis perpetui anathematis sine dubio noverit. Est autem hec ecclesia in episcopatu Ausonensi sursum in cacumine predicti castri posita in confinibus Barchinone et ipsius Ausone nec non fere et Gerunde.
Facta donatio ista apud Gardonem, in ecclesia sancti Vincentii in presentia domni Ponci Rotensis episcopi atque Bonifacii sanctae Fidis monachi qui hoc donum acquisierunt et accepterunt coram priore et canonicis ejusdem loci, anno ab incarnatione Domini milesimo XCVIII, regnante Philippo rege Francorum, mense octobri, feria V, in crastinum post festivitatem sanctae Fidis. –S. Fulconis episcopi qui hanc donationem fecit. S. Poncii episcopi et Bonifacii monachi. S. Petri abbatis Agarensis. S.Geraldis prioris. S. Bertrandi et Willelmi canonicorum. –Ego Bernardus Toletane sedis archiepiscopus et sanctae romane aecclesiae legatus hanc cartam donationis confirmo.”
Joan Berruezo
Els plans de seguiment de petits mamífers als Països catalans
Els petits mamífers compleixen una funció rellevant en tots els ecosistemes, pel gran nombre d’interrelacions que estableixen amb altres grups (depredadors, productors, etc.) i per la seva ràpida capacitat de resposta enfront els canvis ambientals de qualsevol mena. Per això, el monitoratge de les poblacions representa un indicador de l’estat dels ecosistemes. Els plans de seguiment de petits mamífers s’han desenvolupat a partir d'estudis de poblacions de diverses espècies iniciats a Gran Bretanya, on han esdevingut una part destacada dels protocols de seguiment de mamífers. L’objectiu d’aquests projectes és arribar a crear una extensa xarxa d’estacions de seguiment distribuïda per tot el territori que, amb una metodologia de mostreig estandarditzada, permeti conèixer les variacions de les poblacions dels petits mamífers en l’espai i en el temps, i entendre les seves causes. Aquest projecte, com la majoria de seguiments que es fan arreu, ha de comptar amb el suport de personal voluntari.
Els estudis de l’ecologia dels petits mamífers amb seguiments continus a Catalunya es comencen a fer a partir de projectes en la recerca del impacte dels incendis forestals. Aquests inicis tenen lloc al Rosselló a la serra de l’Albera als anys setanta i més tard, arran d’episodis de grans incendis, s’estendran cap al sud, Montserrat (als vuitanta), Montseny i serra Calderona (als noranta). Aquests treballs aportaren molta informació no sols de la regeneració de les comunitats dels petits mamífers després del foc, sinó també sobre la biologia en general d’aquestes espècies en ecosistemes mediterranis.
Les noves metodologies aplicades en aquests estudis (captures i recaptures durant llargs períodes, utilització de paranys no cruents, marcatge dels animals, etc.) van obrir les portes a nous projectes de seguiment en sistemes no alterats. Així, a començaments dels anys vuitanta es comencen a fer seguiments continus en diferents hàbitats del Parc natural del Montseny i d’Aigüestortes. Però no serà però fins ben entrat el segle xxi que es començarà a fer l’esforç de concretar un sistema estandarditzat de seguiment entre els diferents equips que treballen
aquest grup faunístic. En efecte, el programa Seguimento de Micromamíferos Comunes de España (SEMICE), iniciativa liderada des de Catalunya amb la intenció d’estendre-la a tot l’Estat espanyol i a Andorra, estableix una xarxa de seguiment de petits mamífers comuns: sorícids i rosegadors (Soricomorpha i Rodentia). En la mateixa línia, el 2004 s’inicià un programa de col·locació de caixes niu per tal de monitorar les poblacions de liró gris (Glis glis), un petit rosegador arborícola de requeriments ambientals centreeuropeus.
Els petits mamífers tenen, en general, activitat nocturna i hàbits discrets, fet que fa molt difícil el seu estudi en comparació amb altres components de la fauna més conspicus (ocells, papallones, amfibis, etc.). Per això és necessari utilitzar certes tècniques d’estudi (sistema de captura estàndard) que permetin estimar quants individus i de quines espècies hi ha en una determinada zona, per mitjà de captures amb paranys. Hi ha diversos tipus de paranys, però els utilitzats en el seguiment de petits mamífers són els Longworth i els paranys Sherman, més coneguts.
Una vegada capturat l’exemplar, es prenen una sèrie de dades biològiques (sexe, categoria d’edat, pes, etc.) i per finalitzar la seva manipulació se’l marca a l’orella mitjançant una grapa numerada. Malauradament, aquests paranys són selectius, ja que no permeten la captura de totes les espècies de petits mamífers d’una zona. Això és degut a la mida dels paranys, que impedeix la captura de les espècies més grans, i que tampoc no es capturen les espècies arborícoles, com és el cas del liró gris. Així, doncs, per poder estudiar les poblacions d’aquesta espècie s’ha establert un programa de col·locació de caixes niu de fusta situades sobre els arbres a baixa alçada (3-4 m). Aquestes caixes són ben acceptades pels rosegadors arborícoles: el liró gris, el ratolí lleonat (Apodemus flavicollis), la rata cellarda (Eliomys quercinus), i la rata negra (Rattus rattus).
Actualment, hi ha 28 estacions d’estudi i seguiment de petits mamífers que abasten des de les terres baixes mediterrànies, fins l’alta muntanya pirinenca (Andorra, Planes de Son, Aransa) i atlàntica (Vall d’Aran). Durant els primers dos anys de desenvolupament del projecte (2008 i 2009), s’han capturat 1.391 petits mamífers de 15 espècies, xifra que representa la meitat de
les espècies de petits mamífers conegudes a Catalunya i Andorra. Això ha permès conèixer aspectes interessants de la dinàmica de poblacions de les espècies més comunes, les seves densitats relatives en els diferents hàbitats, a la vegada que s’obtenien captures d’espècies rares amb distribucions encara força desconegudes.
En el cas del seguiment del liró gris, les 150 caixes niu col·locades en 25 localitats diferents, repartides per diversos espais naturals de Catalunya i Andorra, han permès conèixer els patrons reproductius i de selecció d’hàbitat de l’espècie i han aportat dades noves sobre la biologia i ecologia d’una espècie molt desconeguda als Països Catalans.
L’extensió dels estudis de petits mamífers de la darrera dècada del segle xx en molts espais naturals del nostre territori, van permetre la identificació d’una espècie de rosegador fins aleshores desconeguda a Catalunya: el ratolí lleonat (Apodemus flavicollis). La seva distribució a Catalunya, com a la resta de la península Ibèrica, era parcialment desconeguda a causa dels errors en la determinació específica per la seva confusió amb el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Normalment el ratolí lleonat incrementa la seva mida cap al nord de la seva àrea de distribució, mentre que el ratolí de bosc disminueix la seva mida cap al nord; però a Catalunya trobem ratolins de bosc i ratolins lleonats de mida semblant, fet que dificulta la seva determinació pel seu aspecte extern.
Des de la seva descoberta per a la fauna catalana (el 1996 al Montseny), les cites de ratolí lleonat s’han incrementat mentre que el seu estatus d’espècie rara s’ha revisat. La utilització de tècniques indirectes d’estudi (per exemple, a partir de la dieta d’un dels seus depredadors, la geneta, Genetta genetta), així com les anàlisis genètiques a partir de biòpsies de teixit d’animals capturats, han permès incrementar significativament el coneixement de la distribució i selecció d’hàbitat de l’espècie, fins al punt que actualment es considera que el ratolí lleonat és el segon petit mamífer més abundant en ambients forestals, després del ratolí de bosc[1].
Ignasi Torre i Toni Arrizabalaga
ARBRES MONUMENTALS
ARBRES MONUMENTALS D' INTERES LOCAL DE TAGAMANENT
El primer catàleg d' arbres d' interès local de Tagamanent va ésser aprovat per unanimitat per acord del ple de l' Ajuntament el dia 29 abril de 1995 vista la necessitat de protecció i conservació dels arbres del municipi, es va creure convenient protegir-los degut a les seves característiques o popularitat. Aquesta primera protecció es va fer d' acord amb els Decrets 214/1987 de 9 de juny i el 47/1998 de 11 de febrer; del Departament d' Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, sobre declaració d' arbres monumentals i sobre declaració d' arbres d' interès comarcal i local.
Aquesta primera declaració d' arbres d' interès local de Tagamanent fou publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya nº 2480 de 22 de setembre de 1997.
El llistat d' arbres d' interès local son:
· Alzines de l' Avencó
· Alzina del Bellit
· Faig de Can Figuera
· Alzines d' Avencó
· Lledoners de Castellseguer
· Pi del camí de les casetes de la Coveta
· Alzina de l' Estany
· Roure del Torn
· Pi de l' Avencó
A l' any 2001 tots aquest arbres van ésser inclosos a l' inventari del Patrimoni de Tagamanent redactat per la Diputació de Barcelona a petició de l'Ajuntament..
El 6 de març de 2007 el Ple de l'Ajuntament va aprovar per unanimitat una modificació del catàleg i/o inventari, en el qual es va incloure els següents arbres o arbredes:
· Til·ler de la Font Freda
· Til·ler de la font de Sant Joan
· Roure de l' Agustí
· Alzina de l' Agustí
· Roure del Bellit
· Alzinar de l' Avencó
També es va aprovar l'exclusió del catàleg i/o inventari, atès que el seu estat estava molt deteriorat els següents arbres:
· Pi del camí de les casetes de la Coveta
· Pi de l' Avencó
El inventari consta d' unes fitxes a on entre altres coses es reflecteix una breu descripció, la seva situació, propietari, us, nom comú i nom científic, espècie, etc..
FITXA TECNICA: Faig de Can Figuera
Ubicació: Pla de la Calma, a Can Figuera. |
Àmbit: Patrimoni natural |
Tipologia: Espècimens botànics |
Titularitat: privada |
Lloc/Adreça: Al Pla del Cafè, davant Can Figuera. | Alçada: 1196 m | |
Estat Conservació: | ||
Num. Inventari: | Protecció: legal | |
Notes Protecció: DOG, 2480, ORDRE 3-11-1997. | ||
Aquest exemplar de faig (Fagus sylvatica), es troba situat isolat al camí d’accés a Can Figuera, a uns 100 m i a l’esquerra del camí que porta a la casa. És fàcil visualitzar-lo ja que es troba enmig de la plana i rodejat de ginestell, ginebró, esbarzers i falgueres i a prop d’un pi roig (pinus sylvestris), en ple Pla de la Calma. L’alçada de l’arbre és d’uns 17 m, amb un volt de canó de 2,74 m, mentre que el volt de la soca de 6,97 m. La projecció de la capçada, que és de forma ovalada, és de 14’40m per 14’10m i es desenvolupa en sis ramificacions a una alçada de 2’80 m. Segons M. Boada, és l’únic faig del Pla de la Calma. |
Jaume Font Rosell
PLANTES SILVESTRES DEL NOSTRE ENTORN
Nom: Ordris ustulata
Família de les Orquidàcies
Aquesta orquídia te una alçada d’entre 10 i 15 cm. El nom prové del mot llatí ustulatus que vol dir torrat, fa al·lusió a la part del cap d’amunt de la flor. Les flors son petites i perfumades i la inflorescència mes aviat entre ovoide o cilíndrica, es molt densa i pren un to rojos fosc quan les flors no son encara obertes. La tija te de 5 a 8 fulles que fa la roseta bassal i 2 ó 3 acaulinars. Les fulles oblongues-lanceolades d’un color verd fosc i grosses. Les flors en forma d’espiga esta composta de moltes flors petites i agrupades. Viu sobre sols silicis i calcaris dels prats humits de la terra baixa i l’estange muntà i als prats d’alta muntanya calcaris. La seva altitud va de 300 a 1800 m. Floreix: maig, juliol.
La planta fotografiada a estat trobada a Tagamanent (a la Calma). Vidrà a prop de la Freixeneda. Moià a les seves rodalies. Castellcir a prop de Collsuspina-Puigsabordi. I pels voltants de Castellterçol.
La pol·linització segons sembla, la fa una sola espècie de mosca.
BIBLIOTECA DE MUNTANYA
LA ROMANITZACIÓ DEL VALLÈS
SEGONS L’EPIGRAFIA
Per Marc Mayer i Isabel Rodà
Editat pel Museu d’Història de Sabadell
Editat pel Museu d’Història de Sabadell, La Romanització del Vallès segons l’epigrafia, és un estudi elaborat per Marc Mayer i Isabel Rodà, ambdós professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Els autors inclouen l’estudi del dos Vallès –Oriental i Occidental- en un de sol: el Vallès.
En total es comenten 58 troballes epigràfiques trobades fins al moment de l’estudi, l’any 1984-.
Aquestes inscripcions tenen diferent caràcter, 14 de votives, 14 d’honorífiques, 2 de caràcter incert, 3 de cristianes i 10 mil.liaris (fites viàries que han ajudat als autors a la reconstrucció, sempre aproximada, de com podria ser la xarxa viària de l’època).
Els autors comencen l’estudi parlant de les troballes poble per poble, així sabem que en la zona dels pobles de l’Alt Congost les troballes no són molt abundoses però que Sant Martí de Centelles presenta almenys tres jaciments amb materials romans: Serra del Castellar, Valldeneu i Turó de l’Antiga. Aiguafreda presenta restes a Can Vilargent (sic) i Centelles–a més de 6 mil.liaris trobats al molí de les Canes- incloses en aquest estudi perquè es varen trobar a la segona meitat del s. XIX a l’encreuament del que avui són termes de Centelles, Sant Martí de Centelles, Aiguafreda i Seva. Tot i que comarcalment pertanyen a Osona els autors han considerat incloure-les aquí ja que són encara dintre del Congost que comunica el Vallès amb Osona.
Als capítols següents els autors ens descriuen com gràcies a aquestes restes epigràfiques podem saber diferents aspectes en el procès de romanització d’aquestes terres, per exemple que foren pobles que es resistiren a la romanització però en canvi és dels llocs on s’han trobat més restes. També podem saber com era la societat romana en el Vallès, com s’organitzaven jurídicament, quins eren els noms romans més posats en aquests indrets, en aquella època, quina aportació fa el cristianisme en l’epigrafia vallesana o gràcies a aquestes troballes podem saber, aproximadament com era la xarxa viària romana del Vallès. (pàgina següent).
Els nom correspondrien a les següents ciutats: Acqua Calidae: Caldes de Montbui; Egara: Terrassa; Arrago: Sabadell; Barcino: Barcelona; Baetulo: Badalona; Iluro: Mataró i Semproniana: –encara que no hi és al plànol- Granollers, situada entre Acqua Calidae i Iluro.
Joan Berruezo.
DRETS HUMANS
LA PRIMERA GENERACIÓ DELS DRETS HUMANS
En el darrer article, hem parlat de Drets Humans en general i hem fet referència a diferents generacions o nivells de Drets Humans.
Després de la Declaració Universal de Drets Humans, hem arribat a una situació en que les noves Constitucions dels Estats, reconeixen els drets dels ciutadans en cada país que es refereixen casi sempre a aquesta Declaració Universal de Drets.
Parlarem ara de la primera generació de drets que están basats en un principi de llibertat i que podem definir com drets individuals o civils.
Aquesta primera generació comprèn els drets que fan referència a la protecció de les persones en front dels atacs de l’Estat o als excessos del poder de l’Estat en qüestions penals i processals.
En el període de la monarquia absoluta el dret te una situació amb tortures, procés inquisidor i secret, i la possibilitat d’aplicació de càstigs inhumans, cruels i degradants.
En aquest moment es tracta de reconèixer el dret a un procés just en benefici de totes les persones.
Estan inclosos aquí els drets que fan referència a la consciència, el pensament, la opinió i la expressió. Son drets que protegeixen la persona.
Un dels primers drets humans es el dret a la vida i per tant no es poden prendre decisions, que acabin amb la vida com la pena de mort a càrrec de l’Estat.Avui es tendeix a suprimir la pena de mort tant en situació de pau com en situació de guerra. Així ho desposa el Conveni Europeu sobre drets humans. En un procés evolutiu ha prohibit la pena de mort en qualsevol cas i circumstància.
Així en el moment actual, el darrer informe d’Amnistia Internacional sobre aquesta qüestió en sentències de mort i execucions al mon, hi ha 95 països abolicionistes de la pena de mort en qualsevol cas i en total son 139 països els que han suprimit la pena de mort o que no la apliquen en la pràctica. Conserven la pena de mort 58 països. La pena de mort està admesa a China, Índia, Pakistan, Japó i Estats Units entre altres.
La situació inadmissible de la monarquia absoluta a la que hem fet referència, avui en dia ha portat a declarar el dret a un procés just. Ha d’haver un advocat defensor i garanties personals per evitar tortures i maltractractaments. Hi ha una entitat, la Creu Roja Internacional que des de fa anys, organitza visites sistemàtiques als detinguts que tenen per objectiu conservar la vida dels detinguts i evitat els maltractaments i la tortura. L’article 5 i 6 de la Declaració Universal de Drets Humans, prohibeixen la tortura i la detenció arbitrària.
Molt important, en aquests context es la “Convenció contra la tortura i altres tractaments o penes cruels o inhumans” de 10 de desembre de 1984, completat pel “Protocol opcional de 18 de desembre de 2002”. Tots dos convenis han estat ratificats per Espanya i per tant d’acord amb la Constitució, formen part del dret intern.
Es molt important la protecció contra la detenció arbitrària i el procediment de protecció es fa a través del denominat “habeas corpus”.
Acabem aquesta primera part amb la disposició de l’article 18 de la Declaració Universal que diu: “Tothom té dret a la llibertat de pensament de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença i també la llibertat de manifestar-les individualment i col·lectiva en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i la observança”
I l’article 19: “Tothom té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou la llibertat de sostenir opinions i de cercar, rebre i difondre informacions i idees, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà de comunicació”
Totes aquestes declaracions estan recollides en el Conveni Europeu de Drets Humans que fa servir el Tribunal Europeu de Drets Humans de Strasbug, per part del Consell d’Europa.. També estan reconeguts dins la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.
Finalment la major part d’aquests drets queden recollits als arts 15 i 16 de la nostra Constitució principalment.
Acabem amb una referència al que diu l’article 10.2 de la Constitució:
“Les normes relatives als dret fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
Josep Artigas Candela, Advocat Barcelona, 25 de Febrer de 2011-02-25
Membre del Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari.
EL NOSTRE PATRIMONI CONSTRUIT
LA VILA
Ubicació: Al costat del camí que puja al Turó per la Pedralba. | ||||
Àmbit: Patrimoni immoble | Tipologia: Edifici | |||
Ús actual: Habitatge | Titularitat: privada | |||
Estil: construcció d'estil popular | Segle: XVII-XVIII | |||
Lloc/Adreça: camí que puja al Turó per la Pedralba, la primera casa que queda a vista. | ||||
Accés: fàcil | Alçada: 779 m. | Estat Conservació: bo, restaurada recentment. | ||
Descripció | ||||
Casa i una torre de guaita, amb teulada a 4 vessants. Els murs restants de la masia ens marquen una planta rectangular amb reculada al cantó sud de la torre i uns espais destinats a les dependències avui inexistents. Aquest murs són de paredat comú, amb pedres cantoneres bastament treballades. L'obertura millor conservada és la portalada d'arc de mig punt adovellada i que es troba situada prop de l'estructura rectangular coneguda com la torre. La torre es conserva força sencera, amb 5 pisos d'alçada; amb murs de paredat comú, arrebossat i cantoneres ben treballades. Les obertures les formen finestres quadrades ben arrenglerades, de tamany similar i enllindades; en el cas de la façana oest, amb llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats amb lleixa motllurada. Les altres finestres són més petites i estan emmarcades per carreus més senzills. Al seu interior destaca un soterrani cobert amb volta de canó feta amb argamassa i pedra; i també l'estructura dels forjats amb bigues de fusta, lloses i rajols. La coberta es cobria amb bigues de fusta i encanyissat, sobre ràfec amb imbricacions de rajol pla, i teula girada. | ||||
Observacions | ||||
Al primer pis s'han trobat restes de guixos entre bigues decorat en grotesc, que l'actual propietari encara conserva algun fragment, també en les obres recents han aparegut diversos fragments de ceràmica blava catalana i vidriats que confirmen la ocupació de la masia al llarg dels segles XVI i XVII. A 120m de la Vila, a la part obaga de Vilardebò, hi havia ubicada l'antiga Teuleria per abastir la demanda de les construccions properes com el Vilardebò i la Vila , o per fer algunes remodelacions. Aquesta petita instal·lació de caire industrial residual, es pot relacionar amb altres estructures constructives com els forns de calç. Actualment està en runes. | ||||
Història | ||||
La primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó refent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 "la Vila viuda", 1515 "Sebastià Vila" i 1553 "la Casa d'en Vila"; També se'ns dcumenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació. Ja entrat el segle XVIII, s'esmenta el topònim Vila en un casament entre "Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal". Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861). Aquesta gran masia de muntanya es troba situada a peu de l'antic camí que pujava del Congost i Santa Eugènia vers el santuari i el castell de Tagamanent. En aquest vertebrador del territori es construí la torre de la Vila, edifici a partir de la qual va créixer la propietat fins arribar a ser una de les explotacions agríola-ramadera més importants de sota el Turó de Tagamanent. Aquestes cases fortes construïdes prop de les vies de comunicació principals d'època medieval i que es basen en una estructura de torre evolucionada, apareixen documentades, cada vegada més per la zona del Congost, i en aquest cas, en els passos cap a l'interior. La notícia documental més contemporània ens diu que la casa fou enrunada, farà uns 30 anys, a causa d'un llamp. El que si és cert, és que aquests masies quan s'abandonaren passaren per un important procés d’espoli i destrucció. | ||||
Bibliografia | ||||
CANCELLERIA, pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 65, 175. IPEC-Montseny (1998), n. 4016. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. Quadern de liquidacions o Amillaraments del 1861, n. 190. Inventari Patrimoni Ajuntament Tagamanent. | ||||
Jaume Font Rosell
NOTICIES
Tagamanent inaugura un nou local cultural
El proppassat diumenge, dia 2 de gener, l’Ajuntament de Tagamanent va inaugurar un nou equipament cultural situat al soterrani de la Rectoria i cedit pel Bisbat de Vic amb conveni amb el consistori del municipi.
L’acte de la inauguració va constar de dues parts. La primera part va tenir lloc a l’Església de Sta. Eugènia del Congost on alternaren la Coral l’Arpa de Taradell, que oferí un concert de Nadal i, coincidint amb amb el centenari de la mort del poeta Joan Maragall, Xavier Cateura ens oferí una lectura i comentari de poemes i fragments de les cartes que s’escrivien el poeta i la Lola, la filla dels propietaris de La Figuera on Maragall s’hi hostatjava.
La segona part va tenir lloc a continuació i en el nou local cultural, on l’Ajuntament va oferir un refrigeri i l’Alcalde de Tagamanent, Sr. Jordi Morera va procedir a la inauguració de la nova sala polivalent que tindrà un ús, entre d’altres, d’hotel entitats i on podran fer les seves reunions les diferents entitats de la població, així com els diferents grups polítics, i també el podran utilitzar la Rectoria i l’Ajuntament, així com qualsevol particular que vulgui organitzar alguna activitat cultural com cursets, conferències, video-fòrums, exposicions, etc.
Per acabar es va llegir el poema “El Cant de la Senyera” de Joan Maragall. Finalment es va cantar l’himne de Catalunya “Els Segadors” interpretat per tot el públic assistent.
El local ha tingut un cost de 25.000 €, finançats amb subvencions de Generalitat i Diputació.
Desitgem que el nou local sigui un bon equipament per Tagamanent, d’altra banda molt esperat per la població, que s’utilitzi molt i tingui un bon ús.
Xavier Cateura – Joan Berruezo
Visites guiades
Els membres d’Amics de Tagamanent ens encarreguem, el tercer diumenge de cada mes d’obrir i ensenyar l’església de Sta. Maria de Tagamanent.
Des que es fa, els visitants agraeixen molt poder veure els interiors de l’Església de prop i escoltar les explicacions que els Amics de Tagamanent els fem
Aplec de Primavera 2011
Us recordem que el proper diumenge 5 de juny celebrarem l’Aplec de Primavera 2011.
Esperem la vostra assistència i que ens faci un bon temps!
