· 1.- Índex.
· 2.- Editorial. “FISCALITAT I DRETS HUMANS” Marià Gómez i Jara
· 4.- La nostra història. “LA CREU DE COLLFORMIC ” Joan Portals i Martí
“L’AVENCÓ” Josep Portet i Abancó
· 10.- Racó del naturalista. “CALMASUCHUS ACRI, EL LABIRINTODONT DEL MONTSENY JA TÉ NOM OFICIAL “ Antoni Arrizabalaga i Blanch · 12.- Arbres monumentals. "TIL·LER DE LA FONT DE SANT JOAN” Jaume Font i Rosell
· 13.- Plantes del nostre entorn. “ERICA ARBOREA: BRUC BOOAL “ Hermínia Escolà
· 14.- Biblioteca de natura i muntanya. “DIARI DE LA NATURA. CRÒNICA DEL PAISATGE I DEL MEDI AMBIENT A CATALUNYA “ Joan Berruezo i Altarriba
· 15.- Racó de la poesia. “TAGAMANENT (FRAGMENTS)” Pepita Serra i Canyelles
“UN DIA COM AVUI” Antoni Isalgué
· 17.- Drets Humans. “ELS DRETS HUMANS EMERGENTS” Josep Aertigas i Candela
· 18.-El nostre patrimoni construït. “PUIG-AGUT” Jaume Font i Rosell
· 20.-Humanitats “LA FELICITAT INTERIOR BRUTA” Gemma Andorrà i Gòmez , Albert Mellado i Palma
· 22.-La veu dels nostres Amics “QUE FEM AMB EL NOSTRE MÓN MANIPULAT ?”
Enric Vives i Ródenas
· 23.-Notícies “Soci d’ honor 2011” , “Festa Major de la Móra” , “Amics de la Móra”
FE D’ERRADES:
En el darrer butlletí, nº 70, de l’Associació d’Amics de Tagamanent aparegut el passat mes d’agost i en l’article “Pla de seguiment de les papallones …” sobre el comentari del DVD del mateix nom i dins la secció Biblioteca de muntanya de Joan Berruezo, al quart paràgraf on diu: …”Els lepidòpters o papallones són uns insectes apareguts fa més de 150 milions d’anys, al Juràsic, però no fou fins 150 milions d’anys més tard, al Cretaci, que tingué lloc la seva diversificació ”… Hauria de dir: …”però no fou fins 50 milions d’anys més tard, al Cretaci que tingué lloc la seva diversificació”…
Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament la de l’ Associació.
Coordinació ,disseny i maquetació: Jaume Font i Rosell. Correcció: Jordi Morera i Cortines
Fotocomposició, muntatge i impressió: Impremta Moderna, sccl – Centelles.
Dipòsit legal: B - 2656 - 1984
ASSOCIACIÓ AMICS DE TAGAMANENT Plaça de la Vila s/n. 08593 TAGAMANENT
e-mail : amicstagamanent@gmail.com http://amicstagamanent.blogspot.com
EDITORIAL
FISCALITAT I DRETS HUMANS
Tothom sap que un Estat per fer front a les despeses socials com són les prestacions sanitàries, l’ensenyament, prestacions per persones amb dependència, pagament del salari del personal que fan funcionar els serveis públics, persones en atur etc. ..... l’Estat necessita els diners que, forçosament li han d’arribar via impostos.
De totes les prestacions que fa l’Estat, n’hi ha dos que per la seva importància, formen part dels drets humans bàsics o fonamentals, que són: la Salut i l’Educació.
Salut: L’obligació dels poders públics de garantir les prestacions de salut, queda reflectida en l’article 25 de la Declaració dels Drets Humans on es declara que “Tothom té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri la salut i el benestar, a ell i a la seva família, incloent-hi l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris, i també té dret a la protecció en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa i en altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència per circumstàncies alienes a la seva voluntat”.
En la nostra Constitució l’article 43 obliga a l’Estat a garantir el dret de prestacions sanitàries: “1. Es reconeix el dret a la protecció de la salut”, “2. Correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris...”. La Llei 14/1986 General de Sanitat, va estendre aquest dret per a tots (universalització del Sistema Nacional de Salut).
Avui estem assistint a un desmantellament d’aquest dret (tancament de serveis, augment del temps de llistes d’espera, falta de cobertura de places vacants,...).
Educació: Respecte al segon dret fonamental, també està reflectit a la Constitució, on es garanteix el dret a l’educació amb l’article 27.4 que diu : “L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït”. L’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans afegeix: “...La instrucció tècnica i professional ha de ser generalitzada i els estudis superiors han d’ésser igualment accessibles a tothom, en funció dels mèrits respectius...”.
El mateix que en sanitat, es retalla en personal i mitjans en l’ensenyament públic.
Diuen que no hi ha diners, que es recapta molt menys que altres anys... però no es busca a on són.
Fiscalitat: Una bona política fiscal, és l’única arma possible per no destruir unes conquestes socials lluitades amb generositat per generacions de moltes persones des del segle XVIII.
Per sostenir les despeses públiques també la Constitució diu la forma d’aconseguir-les, però encara que han passat molts anys i molts governs, no hi ha una fiscalitat que tingui en compte l’article 31 de la Constitució que obliga a que: “1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas, tindrà abast de confiscació”, “2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiència i economia”...
Per no perdre vots, el governs han anat pujant els impostos indirectes, que els paga tothom (sense tenir massa consciència), i han oblidat que la modificació dels impostos directes sobre la renda i capital és el mitjà més just.
Ja sabem que hi ha persones insolidàries i corruptes, sempre n’hi ha hagut, i que en l’actualitat s’aprofiten de la crisi i adopten conductes immorals i/o delictives. S’han de denunciar.
També veiem que molts governs segueixen les recomanacions (imposicions) d’Europa i dels mercats, que mai s’han distingit per estimular polítiques socials i tot això ens està portant a una situació que està erosionant de forma important drets bàsics de la persona, salut, educació i dependència.
L’erosió del sistema: No son justificables la falta d’informació o oblit conscient de les rendes que no són controlades per les agències tributàries, sobre l’economia submergida i els capitals amagats en societats en paradisos fiscals, l’eliminació de l’impost de successions, etc. L’erosió, mina el consens social i genera desconfiança en el sistema.
Pressupostos: Cal recordar que hi ha activitats i serveis que en cas de necessitat se’n podrien retallar, com són les despeses d’armament, partides per l’església, les de despeses no salarials del polítics, les despeses d’obres públiques faraòniques pel cotxe, etc.
Només hi ha una solució : aplicar l’article 31 de la Constitució i repartir les càrregues de les despeses entre tots, d’acord amb la renda i patrimoni i no baixant o eliminant impostos.
Marià Gómez i Jara.
LA NOSTRA HISTÒRIA
LA CREU DE COLLFORMIC.
En el potser més habitual punt de partida per accedir al cim de Matagalls, l’excursionista , que tot just ha començat a caminar des de Collformic, passa pel davant d’una senzilla creu, feta de ferro forjat i amb una base de la pedra vermella de La Calma. El monument ens vol recordar un dels fets més sagnants i luctuosos de la darrera guerra carlina que van tenir per escenari aquell lloc, concretament la veïna casa de Sant Andreu de la Castanya i els seus voltants, els dies 10 i 11 de gener de l’any 1874.
L’inici del drama va tenir lloc a Vic el 10 de gener de 1874, data en què la ciutat va caure en mans de les forces carlines comandades per Tristany, un dels seus màxims capitostos. Els ocupants, que s’apressaren a saquejar la ciutat, ordenaren l’entrega immediata de les armes als seus defensors i els imposaren el pagament d’una contribució de guerra de 50.000 duros.
Davant la violenta situació, un bon nombre dels defensors de la ciutat, al voltant de tres-cents cinquanta, van emprendre la fugida en direcció a la muntanya del Montseny, per intentar creuar-la i arribar a Sant Celoni, ja que aquesta vila, durant tota la guerra, restava en mans liberals, malgrat algunes escomeses de les forces carlines que operaven pel Montseny i el Montnegre. Després de passar per Taradell, els fugitius s’endinsaren a la muntanya pel terme del Brull, evitant passar per Seva, ja que aquesta població estava ocupada pels carlins. La seva presència, però, va ser detectada i denunciada per un guardabosc de la casa de La Codina, una masia de La Móra. Això va provocar la persecució dels escapats de Vic per part del coronel Ramon Vila de Viladrau, que comandava un batalló carlí de més de tres-cents homes i es trobava a una casa dels Hostalets de Balenyà, anomenada “El Grau”.
El gruix dels fugitius, després de passar per la font Pomereta i el camp dels Cinc Sous, va anar en direcció a la casa de Sant Andreu de la Castanya, situada una mica més amunt de Collformic, per intentar refer les seves debilitades forces, malgrat les advertències del seu cap, un oficial anomenat Bassas, el qual volia continuar i cercar refugi en un lloc més segur. Localitzats prop d’aquell indret, van ser atacats sense cap mena d’avís: molts d’ells moriren a l’acte; més de cent continuaren la fugida en direcció al poble del Montseny, Palautordera i Sant Celoni; una trentena marxaren en direcció a La Calma per intentar arribar a Granollers; i, la resta, després de rendir-se, foren confinats dins la casa de Sant Andreu, juntament amb els que estaven amagats pels boscos més propers i van ser capturats sense contemplacions, amb l’ajuda d’un gos que va facilitar-ne la localització.
Sense cap formalitat ni judici, al matí següent tots els que havien quedat a Sant Andreu van ser afusellats sense distinció de cap mena, ja que els carlins van donar el mateix tractament als oficials que als soldats, als paisans, als voluntaris o als que havien estat forçats a combatre. La majoria dels morts, als qui prèviament havien fet confessar, van ser tirats de qualsevol manera al pou de neu que encara avui podem veure prop de Collformic, a pocs metres d’un camí que hi ha a l’esquerra d’aquest coll en direcció al Brull, molt a prop d’un espai que actualment els cotxes fan servir d’aparcament. La resta dels executats, reberen sepultura als cementiris de La Castanya i del Brull.
Acabada la guerra, l’Ajuntament de Vic, a petició d’alguns ciutadans, accedí a sol·licitar als alcaldes del Brull i de Seva, així com als respectius rectors de La Castanya, el Brull i Seva l’autorització per a traslladar les restes de totes les víctimes dels fets de Collformic al cementiri de Seva. Un cop concedida per les autoritats locals, van quedar-hi provisionalment dipositades, en espera del seu trasllat definitiu a la ciutat de Vic.
.
Després de diverses gestions, el 29 de gener del 1883, una Comissió nomenada amb aquest motiu anà a Seva a recollir les despulles de les víctimes de la desgraciada acció de Collformic, les quals col·locaren en vuit caixes de zinc i fusta. Traslladades tot seguit a l’església del Remei de Vic, i a l’endemà foren portades a l’església de Sant Domènec de la mateixa ciutat, on es va celebrar un funeral solemne abans de portar-les al cementiri vigatà. Anys més tard es construí un panteó sobre la cripta on havien estat dipositades.
Ben entrat ja el segle XX, concretament pel gener de 1912, gràcies a una iniciativa del periòdic de la capital d’Osona Gazeta Montañesa s’inicià una campanya per a recaptar diners que permetessin la construcció d’un monument al lloc dels fets, amb tant d’èxit que l’any següent la creu de Collformic ja estava feta i col·locada, com a record d’uns fets tràgics que el mes de Gener de 1874 havien trastornat l’habitualment tranquil·la vida de Collformic i el seu entorn.
Cal recordar que les notícies d’aquests fets s’han conservat gràcies a un opuscle publicat anònimament l’any 1913, però que se sap amb tota certesa que és obra de Mn. Josep Gudiol i Cunill, l’arqueòleg i historiador que va ser conservador durant molts anys del Museu Episcopal de Vic. L’opuscle titulat Collformic. Relació històrica dels successos ocorreguts des del dia 8 al 11 de gener de 1874, amb motiu de l’entrada dels carlins a Vic es va publicar al volum 3 de les “Monografies del Montseny” (1998).
Gràcies a aquest recull sabem també com va acabar la llarga fugida dels cent deu vigatans que van aconseguir arribar a Sant Esteve de Palautordera i a Sant Celoni. En aquestes poblacions se’ls auxilià i allotjà, facilitant-los roba, aliments i fins i tot diners. Com explico en el treball publicat al volum 26 de les “Monografies del Montseny” publicat enguany, són les dues cares d’una mateixa moneda, en una guerra civil tan visceral i fanàtica com la que estem relatant, en la qual van conviure la barbàrie més absoluta i el menyspreu al contrari, amb l’acolliment proporcionat per la gent de Palautordera i Sant Celoni als supervivents de la massacre.
No puc estar-me tampoc de recordar aquí unes línies que Mn. Antoni Pladevall escrivia en les primeres pàgines del seu llibre titulat La tercera guerra carlina vista per un liberal, les quals reflecteixen perfectament les contradiccions i les violències d’aquella guerra: Ni els liberals eren tots antireligiosos o menjacapellans, ni els carlins eren sants i bona gent perquè anaven a missa i deien el rosari; però, en canvi, acabada la primera guerra carlina, molts antics carlins es tornaren trabucaires i, durant les guerres, per no tenir presons afusellaven amb molta facilitat els presoners, com recorden els monuments de Llaès, al Ripollès, o de Collformi, al Brull; això sí, després de confessar-los a tots.
Joan Portals i Martí.
L’AVENCÓ, Tagamanent.
El topònim Avencó el trobem en la documentació antiga, quan parla de les terres, alous i honors de la vall que forma la riera del mateix nom que s’origina a Collformic, i fa de frontera entre el Brull, Tagamanent i Aiguafreda; es formada per la unió de les rieres de Picamena i de la Llobina, per confluir finalment al riu Congost.
No serà fins l’any 898 quan el nom Avencó ve esmentat com un Vilar en l’acta de consagració i dotació de Sant Martí del Congost, avui Aiguafreda de dalt.
Més endavant, al segle XII, com a successor de l’antic Vilar, el mas es documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, amb el seus estadants R. Davancon i més tard Maria d'Avencó que fan servir el cognom com a lloc de procedència del seu llinatge. Al mateix segle, enfront del mas i a la dreta de la riera fou edificada l’església romànica de Sant Salvador i, al vessant septentrional de la mateixa vall fou construïda l’ermita de Sant Miquel de Canyelles.
A causa de la pesta i la crisi econòmica del segle XIV, un antic mas anomenat Baret situat molt a prop del mas Avencó va esdevenir deshabitat i derruït i les seves propietats foren agregades al mas Avencó.
Així en el Fogatge de l’any 1515 figura com estadant del mas, Franci Avancó i, en el de 1553, ve citat ”na Vanco.”
El mas Avencó, en algun document dit Avencó Jussa, és a la riba esquerra de la riera i es considerà sempre de la parròquia de Tagamanent. La casa i l’antic molí fariner estaven separats i en posteriors ampliacions que s’aprecien a la façana van unir les dues edificacions. A la llinda d’una finestra llegim la data de 1627 i, en una altra poc visible, se n’hi veu de l’any 1770. Una curiosa rajola a la cantonada de l’edifici porta districte 2 Fagamanenet.
Fora del mas, s’originà dues branques d’aquesta família, com ho testificava la llinda de pedra que emmarcava el portal de l’antiga casa ran del camí de Vic, avui Carrer Major al seu pas per el poble d'Aiguafreda amb el nom de Pau Avancó i que a més de l'any del seu origen, 1675 tenia representades les eines del seu negoci. També es esmentada a l’Arxiu municipal de Tagamanent en el Quadern de liquidacions o Amillaraments de l’any 1861 amb el nom de Miquel Abancó d’Aiguafreda.
L’altra branca la trobem a l’Hemeroteca Municipal de Granollers, fitxes del Montseny, Joan Abancó Birot de Valldeneu. ( Sant Martí de Centelles) Cadastre any 1946.
El segle XIX, es crea a Espanya el Registre Civil amb una rigidesa ortogràfica absoluta. Cognoms que tradicionalment havien estat inscrits indistintament com ara Avencó, Avancó o Abancó, quedaren per sempre en la forma en que ho havien estat anotats per darrera vegada. Curiosament, semblaria que els Avencó son històricament diferents dels Abancó, quan ambdues formes són diferents maneres de designar la procedència del mateix lloc.
La vall de l’Avencó zona recòndita i obaga, l’aigua, ha estat protagonista principal al llarg de la seva història, no solament en la vida del primitiu molí fariner, sinó també amb els famosos i característics pous de gel.
El fet que la seva riera passa per l’obaga, des de molt antic els propietaris de la masia n’havien après d’aprofitar-ne també el glaç. Probablement, devien ser ells mateixos qui van construir el primer pou, i el van explotar, i potser per aquest motiu, no queden documents escrits amb la data de la seva construcció.
El primer document d’explotació del glaç data de l’any 1668, i el firmen Jaume Abancó propietari, pagès de Tagamanent, amb Isidre Pallarols treballador de Mataró, que només aquest podia utilitzar el glaç que surtis del pou, per fer la provisió a la vila de Mataró.
El procés per a recollir el glaç, consistia amb la resclosa construïda en el curs de la riera que en permetia retenir l’aigua fen pujar així el seu nivell, i desviar-la per mitjà d’un rec a les basses del llevant de la masia, d’uns pocs centímetres de profunditat i en facilitaven la seva congelació.
A l’època del fred, era necessari molta cura d’elles. Cada dia calia estendre una capa fina d’aigua sobre el primer glaç, i així fer-lo més gruixut. Quan el glaç feia una capa d’uns 20cm., es feien unes tirades llargues i amb serres s’anaven tallant en blocs, que eren carregats als carros per transportar-los als pous, posar-los en pisos tot separant les diferents capes, amb boll o palla, que feien d’aïllant.
Els dos pous més grans que guardaven el glaç són situats sobre l’esplanada davant del mas, i el petit a la vora la bassa. Són unes construccions circulars molt fondes, de parets gruixudes i una coberta de volta, feta de pedra. Quan un pou era ben ple, se segellava amb gleves de terra, palla o boll. D’aquesta manera, el glaç es conservava fins que arribava l’estiu en que assolia un preu altíssim. Antigament, només es podia obtenir glaç d’aquesta manera i, per això, era considerat un producte de luxe. En medicina també en solien receptar a determinades dolences.
L’any 1780, n’era propietària de l’explotació la pubilla Avencó, casada amb l’hereu Blancafort de la Garriga i, que la va succeir amb el títol de la propietat, Maria Teresa Vilar Blancafort i Avancó l’any 1826.
Al llarg del temps, el funcionament dels pous d’Avencó i les condicions de l’exportació del glaç van anant canviant segons el contracte dels seus arrendadors. El transport fins els centres de consum consistia a carregar el glaç barrejat amb palla dins unes sàrries ben humides, que ajudaven a mantenir la frescor. El mitjà de transport, es un exemple del pas del temps: des de a llom de mules al segle XVII, a carros al XVIII, ferrocarril i camions, progressivament.
L'any 1840, posseïa la propietat del mas Avencó, Josep Dachs i Blancafort i el 1896, foren els hereus de la família Dachs els que continuaven l’explotació del gel. A començament del segle passat els darrers arrendataris de l’explotació foren el Sr. Salgot d’Aiguafreda i posteriorment el Sr. Pascual, conegut per en Rumbert, que l’any 1949 va portar a terme l'última campanya d’extracció del glaç, que s’havia empouat en aquell hivern del 1948-1949. En els anys posteriors, la moderna fabricació del glaç per mitjans artificials va produir una progressiva i ràpida substitució del glaç natural pel gel artificial.
Durant els anys 1995-1997, l’àrea dels pous es trobava afectada per la construcció d’un Càmping. Als entorns de la masia hi ha una esplanada que està envoltada d’unes singulars alzines de bon tronc i esplendorosa capçada, que fan d’aquest lloc un dels més acollidors i afables.
És un bonic espai, que s’utilitza per organitzar-hi visites als pous, parades de productes artesans, ballades de sardanes i per poder-hi fer esmorzars o dinars entaulats amb bancs i taules de pedra. Fins i tot el nou restaurant de l’antiga masia rep el nom del lloc: Les Alzines d’Avencó.
Segons l’Institut d’Estadística el topònim inscrit com Abancó el porten de primer cognom a Catalunya, 56 persones i, 72 de segon.
Els nostres avantpassats van deixar una forta empremta del seu pas per la vall de l’Avencó, lloc que tanta importància ha tingut en la història del municipi i que tant ha significat així mateix per al desenvolupament del país, fet que els honorarà per sempre.
Josep Portet i Abancó
Bibliografia utilitzada:
Serra i Vila, Mireia. Els pous de glaç d’Avencó. Ed. Ajnt. d’Aiguafreda 1997.
Garcia-Pey, Enric. Tagamanent. Recull de noms de cases i de llocs. Ed. Ajnt. Tagamanent1998.
RACÓ DEL NATURALISTA
CALMASUCHUS ACRI, EL LABIRINTODONT DEL MONTSENY JA TE NOM OFICIAL
Amb la tesi doctoral del ja Dr. Josep Fortuny, veí de la Roca del Vallès, conclou un cicle en la recerca sobre el labirintodont del Montseny. Molts anys d’investigació duts a terme a l’Institut Català de Paleontologia “Miquel Crusafont” i en els seus orígens a l’Institut Paleontològic de Sabadell, s’han recopilat en una sèrie d’articles que han merescut en el format d’aquesta tesi doctoral la màxima puntuació per part del tribunal de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.
Reconstrucció del crani de Calmasuchus acri
El labirintodont del Montseny va ser trobat pels arqueòlegs i col·laboradors del Museu de Granollers Pere Font i Emili Ramon l’any 1989 a la Calma al municipi de Tagamanent, una troballa inesperada en un sediment considerat històricament estèril en registre fòssil de vertebrats: el Buntsandstein continental d’ara fa 240 milions d’anys.
El labirintodont del Montseny és un amfibi de grans dimensions (entre 1’5 a 2 metres de longitud) de morfologia cocodriliana, com altres espècies d’aquest grup eren els grans depredadors de les aigües someres i continentals durant el Triàsic.
Diferents excavacions dutes a terme en els darrers anys i un dificultós treball de restauració dels fòssils portat a terme per un llarg equip de persones ha permès no sols l’estudi d’aquest animal, sinó també una revisió profunda dels labirintodonts del Triàsic.
Reconstrucció de Calmasuchus acri
Aquest treball conclou amb la revisió taxonòmica del fòssil de la Calma i amb el bateig de l’espècie com a Calmasuchus acri, on els autors han triat el topònim la Calma com el lloc de la troballa i acri del llatí fort o dur en referència a la duresa de la roca on trobem el fòssil.
Antoni Arrizabalaga Blanch
m.granollers.cn@diba.cat
Museu de Ciències Naturals de Granollers, F. Macià 51, 08402 Granollers
ARBRES MONUMENTALS D' INTERÈS LOCAL DE TAGAMANENT
TIL·LER DE LA FONT DE SANT JOAN
Ubicació: Finca El Folló Tipologia: Espècimens botànics
Titularitat: privada Accés: fàcil
Lloc/Adreça: Prop la Masia del Folló, seguint l'itinerari de la Font de Sant Joan.
Alçada: 550 m Estat Conservació: bo
Notes Protecció: Acord de Ple Ajuntament Tagamanent 6 març 2007
Descripció:
Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 18 metres; una volta de canó de 195,5 cm i 204 cm de volta de soca; el diàmetre mig de projecció de capçada és de 15,33 m; aquesta s'insereix a una alçada de 1,60 metres, formant 7 branques principals.
Bibliografia:
INVENTARI PATRIMONI Ajuntament de Tagamanent, Anna M. Gómez, 2008 .
Jaume Font Rosell
fontrj@gmail.com
PLANTES DEL NOSTRE ENTORN
FITXA DE ERICA ARBOREA: BRUC BOOAL
Del llatí: arborea, semblant a un arbre
Castellà: brezo
Espècie estesa per tota l’àrea dels Països Catalans, típica de les brolles mediterrànies silícies d’estepes i brugues. A vegades surt també a les suredes i a les brolles humides de l’estatge montà, on conviu amb la bruguerola i la gòdua.
Es fa en una gran part del nostre territori, per bé que és rara segons quins indrets (Mallorca, País Valencià,..).
Floreix: febrer – maig.
Arbust que pot fer-se molt alt, fins a 3 metres i prendre la fisonomia d’un arbre –d’on li ve el nom- amb tiges erectes, molt ramificades i branques d’un to blanquinós les més joves, per la presència d’un borrissol de pèls blancs i desiguals.
Fulles d’uns 3 a 4 mm de llargada, sense pèls disposades en verticils de 3 o 4, molt estretes, amb un sols visible pel revers.
Flors blanques o una mica rosades d’uns 3 mm de llargada, en forma de gerra oberta al capdamunt, amb 4 dents, flairoses, reunides en gran nombre en panícules piramidals, tot al llarg de les branques, sostingudes per peduncles més llargs que la pròpia flor.
Els 8 estams no sobresurten de la corol·la. Calze dividit en 4 lòbuls obtusos, molt més curts que la corol·la.
Fruit en càpsules.
En els nostres boscos en el seu entorn, el bruc boal és abundant.
Herminia Escolà.
BIBLIOTECA DE NATURA I MUNTANYA
DIARI DE LA NATURA
Crònica del paisatge i del medi ambient a Catalunya
Autor: Martí Boada
Editat per “Edicions 62” dins la col.lecció “Llibres a l’abast.”
El Sr.Martí Boada (Sant Celoni, 1949) és Doctor en Ciències Ambientals per la UAB, a més de tenir un ampli currículum, que no cal que detallem aquí, és conegut per tothom perquè els dimecres al vespre (entre moltes altres activitats que porta a terme) té un espai dins el programa Espai Terra de TV3 (que el sotassignant d’aquest article recomana moltíssim) i que és presentat pel meteoròleg Tomás Molina. També ha col.laborat molt amablement amb els Amics de Tagamanent (associació de la qual n’és soci d’honor) donant conferències als aplecs i li hem publicat algun escrit seu al nostre butlletí.
Aquest llibre és la “Crònica de la Natura i el Medi Ambient” que cada setmana de l’any 1997, l’emissora de ràdio COM Ràdio i dins el programa els Matins de Josep Cuní (actualment a TV8) el doctor Martí Boada feia en el seu Diari de la Natura.
Martí Boada fa, en un primer nivell un retrat literari del paisatge, utilitzant un llenguatge poètic per parlar de l’ànima dels boscos, els prats, les muntanyes i l’ecologia de les viles i les ciutats.
En un segon pla, detalla els esdeveniments fenològics* dels parcs naturals del país, les primeres arribades o les partides de les aus migrants, les nidificacions, les floracions i brotades i les activitats de la gent que hi viu.
Finalment acaba amb una anàlisi dels esdeveniments i les pertorbacions ambientals més notòries a escala local i global.
El llibre és acompanyat d’uns magnífics dibuixos realitzats per Carme Lorente i ha estat prologat per Josep Cuní.
Joan Berruezo i Altarriba.
jberruezo1@hotmail.com
*Fenologia: Branca de l’ecologia que descriu i estudia la resposta dels organismes als factors climàtics i especialment les relacions entre els factors climàtics i les manifestacions estacionals o periòdiques dels organismes.
RACÓ DE LA POESIA.
“TAGAMANENT”
Què bonica ets,
muntanya de Tagamanent!
amb la verdor i serenor
d’aquesta altura mirant al cel
i estimada per tanta gent.
Quan véns d’altres terres,
veus muntanyes i planeres,
estàs cansada i endormiscada,
apareixes a la llunyania,
alegria!, ja sóc a casa!
Tagamanent ens vigila,
ara i sempre ha estat així;
enceníem una foguera
i els enemics feia fugir!
T’estimen els de ciutat
t’estimen els de la plana
però no hi ha res comparat
amb el que jo sento ara.
Tagamanent va ser molt important
antigament per les guerres;
degut a la seva alçada
fins a Mallorca era aguaitada.
Quan es baixa el Crist
de la seva mil·lenària església,
Aiguafreda i la seva gent
resen una Salve Regina
mirant la Verge de Tagamanent.
Tenim a Catalunya tres muntanyes
molt venerades i admirades,
per l’alçada encarregades de parar el vent:
el Montseny, Montserrat i Tagamanent.
(fragments)
Pepita Serra i Canyelles
Aiguafreda-Tagamanent
4 de setembre de 2011
Fragments del poema llegit amb motiu de la lectura col·lectiva que va tenir lloc al Turó de Tagamanent durant l’aplec del mes de setembre.
“UN DIA COM AVUI”
Un dia com avui és blau.
Blau com la mar.
Tranquil amb les seves dolces onades
que omplen el teu cor de felicitat
amb una immensa rialla,
rodejat dels teus estimats.
Per viure.
Per compartir.
Per dialogar.
Per sentir i comunicar-se.
Aquest dia ja no tornarà.
Te’l trobaràs dins teu,
acompanyat dels records
de dolços sentiments,
a la teva vida, fins a la fi.
No el recobraràs,
tot i que ho desitgis.
Sol resta per sempre.
Noves trobades hi haurà.
Cap com aquesta.
El valoraràs dins la teva vida,
contra més manqui
al teu respirar.
Teu és per sempre.
No té preu.
Ni comprar, ni vendre’l.
Estima’l.
Valora’l.
Aprecia’l.
Tota la teva curta eternitat.
Tresor tens.
Sols per tu.
Sols avui.
Antoni Isalgué
Poema llegit amb motiu de la lectura col·lectiva que va tenir lloc al Turó de Tagamanent durant l’aplec del mes de setembre.
DRETS HUMANS
ELS DRETS HUMANS EMERGENTS
El sistema de Drets Humans no és un conjunt estàtic, sinó que està en contínua evolució i innovació. Les Constitucions dels diferents països van acceptant d’una forma progresiva els drets humans tal com estan definits a la Declaració Universal i als Convenis i Tractats Internacionals sobre drets humans.
Partint de la idea de les generacions de drets humans, es parla ara, avui, de la nova generació de drets humans emergents per al segle XXI.
És difícil arribar a noves definicions de drets humans i en molts casos es tracta de millores o ampliacions dels drets ja existents i definits.
La Carta de Drets Humans emergents, ve a ser una resposta de la societat civil als reptes del segle XXI.
Ara bé, tinguem en compte que ara per ara només constitueixen un projecte que no ha estat convalidat ni ratificat en un Conveni o Tractat Internacional . Exposarem per acabar, els grans trets d’aquests projecte.
Hi ha una sèrie de valors i de principis inherents al concepte de drets humans que inspiren també els drets humans emergents.
Els valors que tenen el seu fonament en la dignitat humana, es relacionen mútuament: no hi ha llibertat sense igualtat, la llibertat i la igualtat són elements de la dignitat i de la justícia, sense pau no hi ha llibertat, la manca de pau pot ser conseqüència de la falta de justícia o d’igualtat.
Tots aquests valors no són estàtics i tenen aspectes diferents segons l’ època.. El valor “vida” té un element de “qualitat”. La “igualtat” es matitza per la necessitat de justícia distributiva. La “solidaritat” s’uneix amb valors com la “convivència”, que supera amb escreix la tolerància. La “pau”es relaciona amb el “diàleg”, la “llibertat” i el “coneixement”. No hem d’oblidar la “democràcia”, valor i principi imprescindible per a la protecció i la promoció dels drets humans.
Un element nou de la Carta de Drets Humans Emergents és que agrupa tots els drets a un mateix nivell. És a dir, no els separa segons generacions. Igualment acaba amb la divisió entre drets individuals i col.lectius així com entre els polítics, econòmics, socials i culturals.
El caràcter dinàmic dels drets humans emergents fa que no hi hagi un text únic, ni un que tingui carácter definitiu que pugui recollir-los tots de forma completa. Així i tot un instrument de referència es la “Declaració Universal de Drets Humans Emergents aprovada en la Conferència de Monterrey de 2007 dins el marc del Fòrum Mundial de les Cultures.
Acabarem amb una referència als drets tal com estan reconeguts en aquesta Declaració:
- Drets nous: Aquí s’incloen el Dret a una mort digna, el dret a migrar, drets relacionats amb l’ orientació sexual, dret a la renda mínima.
- Hi ha drets ampliats a col.lectius que no han disfrutat d’aquests drets: Dret al matrimoni del colectiu homosexual, dret al vot de l’emigrant.
- Drets ja contemplats però que estaven com a sumergits: dret a la salut,a l’assistència sanitària i als medicaments; dret a l’educació, al saber i al coneixement, a la formació continuada i l’erradicació de l’analfabetisme;. Es parla finalment del dret a la interculturalitat i a les noves manifestacions de família.
L’Institut de Drets Humans de Catalunya va patrocinar uns seminaris amb debats i discussions que va portar a la declaració de drets humans emergents.. Creiem que totes aquestes activitats tendeixen a reflectir i actuar per tal que els Drets Humans siguin reconeguts i respectats d’una manera més uniforme i universal. Constitueix totes aquestes reflexions una aportació al desplegament i potenciació dels drets humans en un moment en que moltes situacions es posen en qüestió.
Josep Artigas i Candela
Advocat. Gabinet de Drets Humans i Centre de D.I.H.
Creu Roja a C atalunya
EL NOSTRE PATRIMONI CONSTRUïT
PUIG-AGUT
Ubicació: Sota el Turó de Tagamanent. Situada ran de la cara de migdia del camí de Tagamanent quan hi pugem venint d' Aiguafreda des del Collet de Montcau ( Costat GR-5). Àmbit: Patrimoni immoble Tipologia: Edifici Ús actual: Masia abandonada Titularitat: Privada Estil: Popular Segle: XVIII
Lloc/Adreça: X=439797 Y=4623612 Alçada: 674 m.
Estat Conservació: Dolent, Runes Accés: obert , fàcil. Protecció: inexistent
Descripció:
Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladís. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa.
Història:
El mas Puig-Agut pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i de caire agrícola ramader.. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l'entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada. El primer esment documental d'aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: "Miquel Puig Agut", al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a "En Puig Agut". Al segle XIX s'esmenta com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Croells, el Soler, Can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l'Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d'altres quedaren abandonats.
Bibliografia:
Inventari Patrimoni Cultural de Tagamanent (Ajuntament de Tagamanent) Redacció: Anna Gómez Bach
Realització: Juny 2001. Revisió: Abril de 2008.
GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 56, 171.
Jaume Font Rosell
fontrj@gmail.com
HUMANITATS
LA FELICITAT INTERIOR BRUTA
Fins ara, els estudis sobre el benestar nacional s’han basat en mesures a partir del PIB (Producte Interior Brut), amb l’objectiu d’assolir l’òptim en l’Estat del Benestar. Dit amb altres paraules, els països que tenen un PIB més elevat significa que tenen una riquesa superior, i que per tant, tenen un benestar social més elevat. És del tot certa aquesta afirmació?
Alguns economistes, escèptics a les tradicionals mesures de benestar, han buscat altres formes per estudiar el benestar de la societat. Han partit de la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: <
Podríem respondre que sí sense cap mena de dubte, nosaltres, els que vivim en un món materialista. Però, ens fixem en d’altres cultures?
En un article de la revista magazine trobàvem publicat un article sobre “El reino de la felicidad”. Tractava de l’únic país que mesura l’índex de la felicitat dels seus habitants, Bhutan, un petit país a prop de l’Himalaya que s’ha desenvolupat d’una manera ben diferent als altres països. El quart rei del Bhutan, Jigme Singye Wangchuck, va decidir canviar el PIB per la FIB (Felicitat Interior Bruta) com a motor de desenvolupament. I és que segons el rei Singye els països que han crescut molt són aquells que ho han fet deixant de banda la seva cultura, els seus valors i el seu entorn natural.
D’aquesta manera, el valor d’aquest petit país, no és calculat només en termes econòmics, sinó que també se li dóna una gran importància aspectes identificatius del país, que d’alguna manera “l’enriqueixen” per ser com és i ser autosuficient amb els seus recursos.
(Tagamanent: el riu Congost, les rutes, els paisatges...Si tot això es perd, és perd la identitat del poble, la seva riquesa i bellesa cultural)
Així doncs, és possible explicar un nou indicador que té en compte altres aspectes menys materials de la nostra societat? Podem importar la idea del rei Singye a les nostres economies o cultures?
Hauríem de ser capaços de plantejar-nos que és el que realment valorem, ser conscients que per més que tinguem, si no respectem el nostre entorn, els nostres costums, no podrem ser del tot feliços, haurem destrossat tot allò que ens ha creat.
Si ens endinsem en el món de l’economia trobarem a Richard Easterlin, per exemple, que va ser dels primers economistes que va posar en dubte el PIB com a un bon indicador. Del seu treball, Happiness in Economics (1974), es pot arribar a una motivació inicial perquè a través de la “Paradoxa d’Easterlin”, posa en qüestió la teoria tradicional econòmica que afirma que com més gran és el nivell d’ingressos d’un individu, major serà el seu nivell de felicitat i és que està comprovat que arribat a un cert nivell d’ingressos, la gent no és més feliç per tenir-ne més.
Easterlin es troba amb el problema de la subjectivitat en quant al mesurament de la felicitat, pel que comença solucionant-ho de manera que les respostes a les enquestes que feia fossin codificades en una escala del 0 (la pitjor possible vida) al 10 (la millor possible vida). En l’estudi, els enquestats havien de contestar com de feliços eren davant diferents aspectes de les seves vides com la salut, la família, la feina, status quo...en diferents països. S’arriba a la conclusió que davant de les diferències econòmiques de dinou països, els nivells de felicitat són similars o ben iguals, com per exemple, Cuba i EUA, dos països ben diferents en quant a rendes que mostren un benestar semblant.
Rafael Di Tella, economista actual que ha ampliat l’estudi d’Easterlin (The macroeconomics of Happiness, 2003; Gross National Happiness as an Answer to the Easterlin Paradox?, 2007). Sense tenir només el PIB com a referent, ha afegit noves variables per poder fer un estudi economètric més acurat de la FIB. A partir de regressions, trobarem quins factors (clima, religió, treball, relacions personals) són els que més influeixen a la variable felicitat (com l’atur) i per què.
Un cop realitzat aquest estudi, Di Tella observa la relació del benestar. En l’article “Some uses of happiness data in economics, 2006”, compara les diferents mesures de la FIB amb el PIB, entre països i períodes diferents, arribant a la conclusió que la felicitat és un factor important dins l’economia, però que no ens podem quedar només en aquesta mesura del benestar.
En la següent figura veiem representada la situació dels EUA en un moment donat del 1994. En l’eix de les abcisses trobem el PIB per càpita i en l’eix de les ordenades la felicitat individual. Veiem que tot i que els ingressos es multipliquen fins a cinc vegades, el nivell de felicitat ja no varia de la mateixa manera a partir dels 15.000$ per càpita. El mateix patró el segueixen països com França, Anglaterra, Alemanya i el Japó (Japó que va veure augmentats els seus ingressos per sis vegades entre 1958 i 1987 i la seva felicitat es va mantenir igual)
"Some uses of happiness data in economics", Rafael Di Tella
Realment, per conèixer quin efecte té el PIB en la felicitat, s’ha de valorar com les diferents dades macroeconòmiques s’han vist afectades pel nivell emocional de les persones, és a dir, què passa quan trobem que el PIB per càpita, el seu creixement i les prestacions dels estats per l’atur mostren una relació positiva amb la felicitat, mentre que inflació i atur són aspectes negatius pel benestar generat. Aquests efectes no es mostren de manera immediata i, per tant, és molt difícil saber-ne el seu resultat real.
El PIB, té una relació directa sobre la felicitat, i per tant, no podem negar la frase que tenim en la introducció que pregunta si els diners donen la felicitat. Però tampoc la podem afirmar, sinó que l’hem d’ampliar i assenyalar que en el benestar de la gent hi intervenen altres factors, més subjectius i no tan numèrics, que no pas la riquesa que un pugui tenir.
Gemma Andorrà i Albert Mellado
Nota de la redacció:
El dia 17 d’octubre El País i el dia 18 El Periòdic va publicar aquesta noticia sobre aquest país que medeix la felicitat dels seus habitants, o sigui parlem de BHUTAN que és un estat amb 708.000 habitants i una superfície de 38.394 Km2, (semblant a la superfície que té Extremadura) i que està enclavat a les muntanyes de l’Himalaya entre la Xina i l’Índia. El FIB era del 97% de felicitat (desconeixem el mètode d’avaluació).
LA VEU DELS NOSTRES AMICS
QUE FEM AMB EL NOSTRE MÓN MANIPULAT
Sóc un vell, que en prou feines veig més enllà del meu nas, però és evident que si seguim les pautes que ens van marcant els mercats financers, tornarem a l'edat mitjana, amb el dret de “pernada” inclosa.
Hi ha uns senyors, que ningú coneix, però que estan, parapetats dintre del guinyol de titelles, i tiren del cordill adient, per fer-nos la punyeta a tots els països de la terra.
Mentre ells van recollint en la seva bossa, milions, que faria envejar al mateix Barba-roja, que només ensorrava vaixells, mentre que aquestes forces ocultes manipulen el món, i aquestes ments pensants, estan bellugant la perdiu, mirant si són verdes o madures.
Només podem consolar-nos, dient que aquell o l'altre estan pitjor.
Durant molts anys hem anat tirant de beta, i com a nous rics, hem malgastat, produint noves generacions d’homes, sense cap ordre ni principis, tot valia per omplir la bossa de l’especulació, i volíem tot a l'instant, passant per sobre de qualsevol sentit ètic que destorbes el sentit comú.
S’ha destrossat tot el que la naturalesa havia construït durant milers d’anys. D’aquesta manera han arribat a fer-nos creure que arribaríem lluny.
Ara ens trobem que ni el G 7, ni el 20, poden endreçar-nos, però si escanyar-nos, i ho mantindran mentre tots nosaltres no els mendiquem un lloc de treball, on poder donar de menjar als nostres fills, i llavors ens conformarem amb un plat de llenties. Arribats a aquest punt, afluixaran la corda, tot just perquè tots acceptem les “engrunes” que vulguin donar-nos.
El 15 M. és un petit pas, però sense rumb definit, que podria arribar a imposar moltes de les tesis que defensa, però en la “jungla” de partits, se’ls menjarien vius, encara que les utopies, alguna vegada poden fer-se realitat.
I com els homes, sembla que estem contents amb els partits de “futbol” que ens donen a tot hora (igual que feia Franco per adormir-nos), estic segur que, l’única esperança, és la irrupció de les dones, que està en marxa, a totes les nacions emergents, la Xina, la Índia, el Brasil i a tots els països musulmans, perquè elles seran les que canviaran el món, mentre tots nosaltres, ens ho mirarem des de la barrera, elles aconseguiran derrotar els regnes de Taifes, muntats a llocs del món, (Dubai), per amagar els diners de tots nosaltres.
Escrit pel ciutadà Enric Vives, a les franqueses del Vallès, el 15-09-2011
NOTÍCIES
· SOCI D’HONOR ANY 2011
Toni Arrizabalaga rep la placa d’honor (Fotografia de Xavier Cateura)
Els AMICS DE TAGAMANENT, anualment, nomenem soci d’honor a la persona, que a criteri de la Junta de l’Associació, s’ha distingit per la defensa de la natura i els drets humans.
Aquest any, va ser nomenat el Sr. Antoni Arrizabalaga, biòleg, responsable del Museu de Ciències Naturals de Granollers, per l’extraordinària tasca que realitza des de fa molts any en favor de la natura i el recolzament a les activitats d’Amics de Tagamanent.
· FESTA MAJOR SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA.
El passat diumenge, dia 18 de setembre, malgrat el dia rúfol que feia a les 10 del matí, unes 70 persones van pujar fins a l'església romànica de Sant Cebrià de la Móra per tal de celebrar, per segon any consecutiu, la festa major d'aquell indret de la Calma.
La missa, presidida aquest any per la imatge de sant Cebrià ─normalment guardada en una casa particular─ va ser celebrada pel rector d’aquella parròquia, Mn. Joaquim Fàbregas. Després de la missa i per primera vegada, tots els assistents van poder cantar els goigs en honor del patró de la Móra, acompanyats per la càlida melodia d’un violí i una arpa.
Aquests goigs, recuperats d’uns ja existents publicats a la primeria de l’any 1800, van ser adaptats a l’ortografia actual i, donat que no tenien música, el músic vigatà, Vicenç Coma i Roca, els va musicar.
Els Amics de la Móra, organitzadors de la festa, van obsequiar a l’autor de la música i al rector ─darrerament traslladat a la parròquia de Taradell─ amb un quadre dels goigs acabats d’estrenar.
Després, tots plegats, fins i tot per excursionistes que passaven per allà, van fer un aperitiu mentre la boira s’aixecava i deixava al descobert aquell magnífic entorn natural del Montseny, gaudint d’aquesta festa popular i tradicional.
Cal destacar que enguany s’ha creat un grup d’Amics de la Móra per tal de d’assegurar la continuïtat d’aquesta festa, que es farà cada tercer diumenge de setembre, i vetllar per aquell racó del nostre Montseny.
Amics de la Móra
amicsdelamora.tagamanent@josoc.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada