BUTLLETÍ Nº 69 Abril 2011

INDEX

·      

• ·         Editorial. “Comprar, llençar, comprar”.                          Marià Gómez Jara

• ·        “Artur Osona i el descobriment del Montseny per l’excursionisme (I)”        Joan Portals  Martí.

• ·          Documents antics. Donació de l’església de Sta. Maria de Tagamanent  a una abadia francesa.   Joan Berruezo.

• ·       “Els plans de seguiment de petits mamífers als Països catalans”. Ignasi Torre i Toni Arrizabalaga.

• ·        Els arbres monumentals d’ interès local.  “Faig de Can Figuera”.                 Jaume Font Rosell 

•       Plantes silvestres del nostre entorn. “Odris Ustulata”.                       Hermínia Escolà.

•       Biblioteca de muntanya.”La romanització  del Vallès segons l’ epigrafia.”                  Joan Berruezo.

•       Drets Humans. “La primera generació dels drets humans.”                             Josep   Artigas Candela 

•       El nostre patrimoni construït. “ La Vila”.             Jaume Font Rosell 
•       Noticies.

 

Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament la de l’ Associació.

Coordinació ,disseny i maquetació: Jaume Font Rosell.

Fotocomposició, muntatge i impressió: Impremta Moderna, sccl – Centelles.

Dipòsit legal: B- 2656 - 1984

  

EDITORIAL

 COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR

El medi de vida de les diferents cultures que han passat pel nostre país, des de l’home de Neandertal fins avui, han permès que gaudim d’una natura bastant equilibrada, però nosaltres no se si serem capaços de deixar-la en les mateixes condicions que l’hem rebuda, perquè estem vivim moments compromesos amb el medi ambient degut a l’excessiu consum que ens comporta el nostre estil de vida. Crec que o som valents i canviem part del nostre comportament i arreglem les coses, o el futur pels nostres fills és molt incert.

Fa pena veure com molts polítics i governs no posen en marxa programes de qualitat ambiental perquè poden ser impopulars i això resta vots (no parlen de la contaminació atmosfèrica en grans ciutats i la limitació del tràfic, no impulsen el desenvolupament del ferrocarril mes proper, si no el TAV, també la continua promoció del creixement econòmic en comptes  del desenvolupament sostenible i adequat, etc. etc.).

Per posar un exemple, direm que a primers del mes de gener van fer per televisió un reportatge sobre la “obsolescència”, es a dir, sobre la vida útil que tenen molts dels productes quotidians com son les bombetes de llum, les impressores dels ordinadors, les mitges de les senyores, etc., productes  que han estat dissenyant per que tinguin una duració limitada als interessos dels fabricants, quan la majoria d’aquest productes  podrien tenir una vida molt més gran en funció dels materials i el desgast natural de cada producte.  Com naturalistes que som hem de denunciar aquestes pràctiques  i fer costat a les Associacions de Consumidors i Usuaris.

 

En el reportatge de la televisió  va sortir una bombeta de fer llum i que funciona fa més de 100 anys, i que encara pot funcionar molts anys més. Van explicar que els fabricants van posar-se d’acord per fer les bombetes amb una durada limitada  a un numero d’hores (1500 hores). ¡Veurem ara que les bombetes de baix consum poden durar unes 12.000 hores, que fan!). També van parlar d’uns xips que programen dins de les impressores dels ordinadors i que quan passa el numero d’hores de funcionament establert, deixen de funcionar, etc. Van finalitzar els exemples parlant de les mitges de nylon que van deixar de fabricar per la seva durada.

La raó es que a l’industria l’interessa: el “comprar,  llençar, comprar” perquè la fabricació sigui continua, això esta fora de tota lògica.

Aquesta política comporta una demanda i consum de matèries primes excessiu i conseqüentment un augment del transport, amb les moltes conseqüències que això  comporta, com és més consum de combustibles, carreteres  apropiades al tràfic, etc.

Justificar, que és bo perquè dona nous llocs de treball, és d’una puerilitat sense límits, perquè hi ha moltes altres coses per fabricar sense que tinguin que estimular el consumisme dels productes de: “comprar, llençar, comprar”, pels dits efectes que tenen sobre el consum de matèries primes i sobre la contaminació ambiental. Hi  ha moltes altres  activitats per desenvolupar com son les culturals i les   socials. Hem de frenar el consum de tants articles innecessaris.

La societat actual, estimulant el consumisme i prometen “felicitat” en els missatges publicitaris,  ha aconseguit obsessionar a moltes persones pel consumisme com remei a una ansietat creada per manca  d’estímuls de valors superiors.

Posar límits al comerç d’articles procedents de països que produeixin a uns costos molts baixos (ja sabeu que la causa és perquè tenen treballadors en condicions molt precàries), els hi permet exportar a moltíssim països que no poden produir a costos tan baixos perquè tenen importants costos socials i ambientals, com és el cas del nostre país a on es respecta la legislació social i ambiental.

A les persones a qui els interessa continuar amb aquesta situació, ho justifiquen dient  que prohibir la seva importació tendría conseqüències sobre  l’estat del benestar, ja que no podríem comprar a preus molt baixos (no importa que siguin produïts per persones que son explotades). També justifiquen descol·locació de indústries, perquè, diuen, que es propi de la globalització industrial, però callen quan els parles de la necessària globalització social dels nostres germans d’aquest països.

Aquest comportament del “home economicus”, comporta una agressió al medi ambient i això és en el que ens volen convertir: en un  consumidor fidel a: “comprar, llençar, comprar”.  Aquesta és una filosofia que el planeta no pot suportar i el problema està en que no s’atura,  és més  s’incrementa al mateix temps que els països  pugen de nivell de vida, i van agafant el camí , el nostre camí. Qualsevol ens pot dir que tenen tot el dret del mon, però es una llàstima !!.

Marià Gómez Jara

 

Artur Osona i el descobriment del Montseny per l’excursionisme (I)

                                                                                                   

                L’excursionisme és una activitat esportiva amb una llarga tradició al nostre país i aplega nombrosos practicants, els quals s’acosten a la muntanya a vegades per lliure o sovint com a membres de diversos centres excursionistes. Encara que darrerament l’interès per la muntanya s’ha focalitzat especialment en els anomenats esports d’hivern, amb una generalització de la pràctica de l’esquí en les seves diverses modalitats, la valoració de la natura i l’anhel de fugida dels espais urbans han mantingut viva la flama de l’excursionisme com a activitat preferent de moltes persones que la practiquen durant tot l’any.

                A Catalunya, l’anhel d’acostament a la muntanya va originar-se com a conseqüència del desig d’estudi i d’estimació de la pròpia terra que desvetllà la Renaixença, i va ser afavorit per la millora de les comunicacions i de les condicions de vida a les ciutats i, també, per l’enderrocament de les muralles de Barcelona l’any 1854, un fet que eixamplà els horitzons dels seus habitants i els acostà al país que hi havia més enllà.

                En aquesta línia, l’any 1876 es va crear l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, la qual va editar una publicació titulada L’excursionista, que va ser pionera en el món excursionista català. Com per desgràcia és habitual al nostre país, dos anys més tard, discrepàncies de criteri entre alguns dels seus socis van ser el motiu de l’aparició d’una altra entitat amb el mateix objectiu: l’Associació d’Excursions Catalana, la qual va editar el seu propi Butlletí. Aquestes dues Associacions van conviure uns anys fins que l’any 1890 es van fusionar, circumstància que va propiciar el naixement del Centre Excursionista de Catalunya, entitat que l’any següent va editar ja el seu propi Butlletí.

            

En aquest context favorable a la descoberta del territori, l’any 1879 un barceloní de Sant Gervasi, Artur Osona, nascut l’any 1840, va publicar un petit volum d’unes quaranta pàgines titulat Excursió a la muntanya del Montseny per un propietari de la vila de Breda. La publicació, patrocinada per l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, incloïa una traducció castellana del text, una altra francesa i un petit mapa.

                L’obreta va tenir un gran èxit, de tal manera que va ser ampliada i objecte de diverses edicions. La segona es va titular Guia General de les muntanyes del Montseny, i comprenia ja 26 itineraris i 132 planes incloses les traduccions castellana i francesa i el mapa. La va seguir una altra edició de l’any 1886, molt ampliada, amb el títol de Guia General de les muntanyes de la regió del Montseny, amb totes ses derivacions, inclús les Guilleries, o sia del Ter fins el Congost, Mogent i Tordera, que va passar a tenir 132 itineraris més un apèndix amb nous recorreguts, i que no va ser pas encara la darrera edició del llibre. Aquesta edició va ser patrocinada per l’Associació d’Excursions Catalana, de la qual aleshores Osona formava part.

                L’interès d’aquesta Guia es basa en el fet que va ser el punt de partida per a la descoberta del Montseny (muntanya desconeguda i admirable, en paraules del mateix Artur Osona) per part de l’excursionisme. Fins aquell moment sembla evident que ni l’Associació Catalana d’Excursions Científiques ni els poetes que havien cantat el Montseny en alguna de les seves obres (Aribau o Rubió i Ors, per exemple) no havien trepitjat mai les parts més enlairades de la muntanya i desconeixien també la majoria dels llocs més emblemàtics del massís.

                Artur Osona, malgrat haver recorregut gran part de Catalunya en les seves excursions i d’haver escrit nombroses guies d’altres comarques, mostrà sempre una preferència pel Montseny, com en les seves converses no es cansava de repetir. En correspondència, gairebé un segle més tard, l’any 1972, els organitzadors dels Aplecs de Matagalls  li van dedicar una font que porta el seu nom, situada a carretera de Collformic al Brull, al quilòmetre 28,5. És l’antiga font de l’Aulet o de Riudeboix. També la vila de Breda l’any 1979 li va dedicar un monòlit i des de l’any 2007 el Centre Excursionista de Breda ha recuperat la Ruta Artur Osona, de Breda al Turó de l’Home i la commemora anualment.

És difícil sintetitzar el que va significar Artur Osona i les seves Guies  per l’excursionisme català de les darreres dècades del segle XIX. Malgrat que les seves descripcions avui ens puguin fer somriure per exagerades i potser grandiloqüents, que el seu català és sovint fora de la normativa i  que amb el temps han estat  superades per Guies que es basen en dades

cartogràfiques molt exactes, en el seu moment van significar un pas molt important pel desenvolupament del nostre excursionisme i una eina útil i profitosa per als seus practicants.

              

Ho explica molt bé Josep Iglesias, historiador de l’excursionisme català, en el llibret que la Unió Excursionista de Catalunya va publicar l’any 1983 en commemoració de les primeres guies excursionistes de Catalunya fetes per Artur Osona.

Llegim-ho:

                Avui els volums d’Osona potser ja no fan una autèntica utilitat a l’excursionisme, puix per un costat noves publicacions les han superades, en segon lloc els camins actuals són uns altres… i en tercer lloc disposem de bons mapes… Però han de continuar interessant als estudiosos i, no solament per la riquesa de topònims que contenen, sinó perquè ens donen una visió de l’estat del  país en un moment donat. Ens parlen de pobles i masies, hostals i molins que ara l’èxode rural ha deixat en ruïnes, d’altars i d’imatges d’esglésies que foren cremades en la darrera guerra civil, de grans boscos que la destral ha aterrat, d’indrets camperols que les urbanitzacions contemporànies han desfigurat completament……

                

I tot això Artur Osona ho va aconseguir recorrent pam a pam la muntanya, generalment acompanyat per la seva esposa, Manela Vila, provist del termòmetre, el baròmetre i l’hidròmetre, i amb un carnet de notes on escrivia noms de rius, de muntanyes, de masies i de llocs, de guies i d’hostals, altures i distàncies. Amb el seu tarannà bonhomiós, que el feia ser amic de guies i d’hostalers, de camperols i de rectors de poble, malgrat patir d’un  vertigen que sovint el turmentava en les excursions que transcorrien per llocs escarpats.     

Patriota apassionat i romàntic, tenia només tres fòbies: contra Castella i els polítics madrilenys, contra la muntanya de Montserrat i contra les vinyes. Pel que fa a la primera, Pagès i Rueda en el Butlletí núm. XII del Centre Excursionista de Catalunya ho explica així: Quan després d’arribar al cim d’una enlairada serra i dominar un bon tros de la terra que ens ha vist néixer, al girar el cap ver ponent, deixava anar tota una lletania d’insults a tot el que d’aquell indret ens ve, des del vent xardorós que tot ho corseca fins a l’esperit semític que ensopeix les nostres energies …”. De Montserrat, Osona criticava, segons les seves mateixes paraules, l’aridesa que tan embadocada té a la gent que no ha recorregut altres muntanyes i de les vinyes, la seva insuportable monotonia.

Aquest personatge, alt i gros, caminador infatigable, amb un caràcter obert i jovial que el feia deixar amics al seu pas, va recórrer bona part de Catalunya. Com hem dit, va tenir una debilitat especial pel Montseny i el seu entorn i la va saber transmetre a  generacions d’excursionistes del seu temps i d’anys a venir, els quals el van tenir com a referent. Va morir el dimecres de cendra de l’any 1901, després d’un temps en què les seves forces havien decaigut sensiblement i havien provocat el seu allunyament forçós de les muntanyes que va estimar tant i va ajudar a donar a conèixer.

Joan Portals Martí                           

 DOCUMENTS ANTICS

 Donació de l’església de Sta. Maria de Tagamanent  a una abadia francesa

 A principis de juliol de 1996 el tinent d’alcalde i conservador del patrimoni de l’ajuntament de Conques, a la regió de l’Aveyron (França), senyor Jean Claude Fau, juntament amb la seva esposa i un acompanyant van estar a Tagamanent. De retorn a França, el senyor Fau va adreçar una carta a Jaume Font, aleshores alcalde de Tagamanent. La carta agraeix l’hospitalitat rebuda i adjunta un document en llatí que reproduïm a continuació sobre una donació que Monsenyor Folch, aleshores bisbe de Barcelona va fer en nom de l’església del Castell de Tagamanent –tal i com diu el text original- a l’Abadia de Santa Foy de Conques. El text data de l’octubre de 1098 i va estar publicat per l’editor G. Desjardins de Paris l’any 1879. 

“In nomine sanctae et individuae Trinitatis. Ego Fulco Dei gratia Barchinonensis episcopus et vicecomes Gardone, pro remedio anime mee patris matrisque nec non Hermensendis vice comitisse cognate meae atque Bernardi Amati vice comitis nepotis mei fratrumque suorum ceterorumque parentum meorum tam vivorum quam defunctorum, dono Deo et sanctae Fidi de Conchis necnon Begoni abbati monachisque tam praesentibus quam futuris ejusdem loci ecclesiam meam de castro quod vocatur Tagamanent, eo quod ad praesens per simoniam male erat ordinata, que mihi contigit tum pro hereditate parentum meorum, tum pro clericatu quam gratias Deo assumpsi. Hoc autem facio cum omnibus terminis suis et ecclesiasticis rebus

ad se jure pertinentibus quas unquam habuit ipsa ecclesia vel habere debet aut in futurum Deo auctore adquisierit, quatenus sub prioratu semper abbatis sanctae Fidis fiat ibi habitacio

monachorum secundum possibilitatem loci, qui pro me et omni progenie mea implorent jugiter misericordiam Domini. Sit itaque hoc donum manendo sic perpetua stabilitate firmum ut nunquam aliis in posterum de progenie nostra hoc donum infringat vel conturbet, sed

semper Deo et sanctae Fidi omnes successores nostrae prosapiae tenere et possidere quiete faciant, quatenus partem in regno celorum habeant. Si quis vero hujus nostrae donationis in futurum tenere violatur extiterit et admonitus emendare contempserit, se incurrere iram Dei et innondandum vinculis perpetui anathematis sine dubio noverit. Est autem hec ecclesia in episcopatu Ausonensi sursum in cacumine predicti castri posita in confinibus Barchinone et ipsius Ausone nec non fere et Gerunde.

           Facta donatio ista apud Gardonem, in ecclesia sancti Vincentii in presentia domni Ponci Rotensis episcopi atque Bonifacii sanctae Fidis monachi qui hoc donum acquisierunt et accepterunt coram priore et canonicis ejusdem loci, anno ab incarnatione Domini milesimo XCVIII, regnante Philippo rege Francorum, mense octobri, feria V, in crastinum post festivitatem sanctae Fidis. –S. Fulconis episcopi qui hanc donationem fecit. S. Poncii episcopi et Bonifacii monachi. S. Petri abbatis Agarensis. S.Geraldis prioris. S. Bertrandi et Willelmi canonicorum. –Ego Bernardus Toletane sedis archiepiscopus et sanctae romane aecclesiae legatus hanc cartam donationis confirmo.”   

      

Joan Berruezo

Els plans de seguiment de petits mamífers als Països catalans

Els petits mamífers compleixen una funció rellevant en tots els ecosistemes, pel gran nombre d’interrelacions que estableixen amb altres grups (depredadors, productors, etc.) i per la seva ràpida capacitat de resposta enfront els canvis ambientals de qualsevol mena. Per això, el monitoratge de les poblacions representa un indicador de l’estat dels ecosistemes. Els plans de seguiment de petits mamífers s’han desenvolupat a partir d'estudis de poblacions de diverses espècies iniciats a Gran Bretanya, on han esdevingut una part destacada dels protocols de seguiment de mamífers. L’objectiu d’aquests projectes és arribar a crear una extensa xarxa d’estacions de seguiment distribuïda per tot el territori que, amb una metodologia de mostreig estandarditzada, permeti conèixer les variacions de les poblacions dels petits mamífers en l’espai i en el temps, i entendre les seves causes. Aquest projecte, com la majoria de seguiments que es fan arreu, ha de comptar amb el suport de personal voluntari.

Els estudis de l’ecologia dels petits mamífers amb seguiments continus a Catalunya es comencen a fer a partir de projectes en la recerca del impacte dels incendis forestals. Aquests inicis tenen lloc al Rosselló a la serra de l’Albera als anys setanta i més tard, arran d’episodis de grans incendis, s’estendran cap al sud, Montserrat (als vuitanta), Montseny i serra Calderona (als noranta). Aquests treballs aportaren molta informació no sols de la regeneració de les comunitats dels petits mamífers després del foc, sinó també sobre la biologia en general d’aquestes espècies en ecosistemes mediterranis.

Les noves metodologies aplicades en aquests estudis (captures i recaptures durant llargs períodes, utilització de paranys no cruents, marcatge dels animals, etc.) van obrir les portes a nous projectes de seguiment en sistemes no alterats. Així, a començaments dels anys vuitanta es comencen a fer seguiments continus en diferents hàbitats del Parc natural del Montseny i d’Aigüestortes. Però no serà però fins ben entrat el segle xxi que es començarà a fer l’esforç de concretar un sistema estandarditzat de seguiment entre els diferents equips que treballen

aquest grup faunístic. En efecte, el programa Seguimento de Micromamíferos Comunes de España (SEMICE), iniciativa liderada des de Catalunya amb la intenció d’estendre-la a tot l’Estat espanyol i a Andorra, estableix una xarxa de seguiment de petits mamífers comuns: sorícids i rosegadors (Soricomorpha i Rodentia). En la mateixa línia, el 2004 s’inicià un programa de col·locació de caixes niu per tal de monitorar les poblacions de liró gris (Glis glis), un petit rosegador arborícola de requeriments ambientals centreeuropeus.

Els petits mamífers tenen, en general, activitat nocturna i hàbits discrets, fet que fa molt difícil el seu estudi en comparació amb altres components de la fauna més conspicus (ocells, papallones, amfibis, etc.). Per això és necessari utilitzar certes tècniques d’estudi (sistema de captura estàndard) que permetin estimar quants individus i de quines espècies hi ha en una determinada zona, per mitjà de captures amb paranys. Hi ha diversos tipus de paranys, però els utilitzats en el seguiment de petits mamífers són els Longworth i els paranys Sherman, més coneguts.

 Una vegada capturat l’exemplar, es prenen una sèrie de dades biològiques (sexe, categoria d’edat, pes, etc.) i per finalitzar la seva manipulació se’l marca a l’orella mitjançant una grapa numerada. Malauradament, aquests paranys són selectius, ja que no permeten la captura de totes les espècies de petits mamífers d’una zona. Això és degut a la mida dels paranys, que impedeix la captura de les espècies més grans, i que tampoc no es capturen les espècies arborícoles, com és el cas del liró gris. Així, doncs, per poder estudiar les poblacions d’aquesta espècie s’ha establert un programa de col·locació de caixes niu de fusta situades sobre els arbres a baixa alçada (3-4 m). Aquestes caixes són ben acceptades pels rosegadors arborícoles: el liró gris, el ratolí lleonat (Apodemus flavicollis), la rata cellarda (Eliomys quercinus), i la rata negra (Rattus rattus).

Actualment, hi ha 28 estacions d’estudi i seguiment de petits mamífers que abasten des de les terres baixes mediterrànies, fins l’alta muntanya pirinenca (Andorra, Planes de Son, Aransa) i atlàntica (Vall d’Aran). Durant els primers dos anys de desenvolupament del projecte (2008 i 2009), s’han capturat 1.391 petits mamífers de 15 espècies, xifra que representa la meitat de

les espècies de petits mamífers conegudes a Catalunya i Andorra. Això ha permès conèixer aspectes interessants de la dinàmica de poblacions de les espècies més comunes, les seves densitats relatives en els diferents hàbitats, a la vegada que s’obtenien captures d’espècies rares amb distribucions encara força desconegudes.

En el cas del seguiment del liró gris, les 150 caixes niu col·locades en 25 localitats diferents, repartides per diversos espais naturals de Catalunya i Andorra, han permès conèixer els patrons reproductius i de selecció d’hàbitat de l’espècie i han aportat dades noves sobre la biologia i ecologia d’una espècie molt desconeguda als Països Catalans.

L’extensió dels estudis de petits mamífers de la darrera dècada del segle xx en molts espais naturals del nostre territori, van permetre la identificació d’una espècie de rosegador fins aleshores desconeguda a Catalunya: el ratolí lleonat (Apodemus flavicollis). La seva distribució a Catalunya, com a la resta de la península Ibèrica, era parcialment desconeguda a causa dels errors en la determinació específica per la seva confusió amb el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Normalment el ratolí lleonat incrementa la seva mida cap al nord de la seva àrea de distribució, mentre que el ratolí de bosc disminueix la seva mida cap al nord; però a Catalunya trobem ratolins de bosc i ratolins lleonats de mida semblant, fet que dificulta la seva determinació pel seu aspecte extern.

Des de la seva descoberta per a la fauna catalana (el 1996 al Montseny), les cites de ratolí lleonat s’han incrementat mentre que el seu estatus d’espècie rara s’ha revisat. La utilització de tècniques indirectes d’estudi (per exemple, a partir de la dieta d’un dels seus depredadors, la geneta, Genetta genetta), així com les anàlisis genètiques a partir de biòpsies de teixit d’animals capturats, han permès incrementar significativament el coneixement de la distribució i selecció d’hàbitat de l’espècie, fins al punt que actualment es considera que el ratolí lleonat és el segon petit mamífer més abundant en ambients forestals, després del ratolí de bosc[1].

Ignasi Torre i Toni Arrizabalaga

 

ARBRES MONUMENTALS

ARBRES MONUMENTALS D' INTERES LOCAL DE TAGAMANENT

El primer catàleg d' arbres d' interès local de Tagamanent va ésser aprovat per unanimitat per acord del ple de l' Ajuntament el dia 29 abril de 1995 vista la necessitat de protecció i conservació dels arbres del municipi, es va creure convenient protegir-los degut a les seves característiques o popularitat.
Aquesta primera protecció es va fer d' acord amb els Decrets 214/1987 de 9 de juny i el 47/1998 de 11 de febrer; del Departament d' Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, sobre declaració d' arbres monumentals i sobre declaració d' arbres d' interès comarcal i local.
Aquesta primera declaració d' arbres d' interès local de Tagamanent fou publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya nº 2480 de 22 de setembre de 1997.
El llistat d' arbres d' interès local son:

·         Alzines de l' Avencó

·         Alzina del Bellit

·         Faig de Can Figuera

·         Alzines d' Avencó

·         Lledoners de Castellseguer

·         Pi del camí de les casetes de la Coveta

·         Alzina de l' Estany

·         Roure del Torn

·         Pi de l' Avencó

A l' any 2001 tots aquest arbres van ésser inclosos a l' inventari del Patrimoni de Tagamanent redactat per la Diputació de Barcelona a petició de l'Ajuntament..

El 6 de març de 2007 el Ple de l'Ajuntament va aprovar per unanimitat una modificació del catàleg i/o inventari, en el qual es va incloure els següents arbres o arbredes:

·         Til·ler de la Font Freda

·         Til·ler de la font de Sant Joan

·         Roure de l' Agustí

·         Alzina de l' Agustí

·         Roure del Bellit

·         Alzinar de l' Avencó

També es va aprovar l'exclusió del catàleg i/o inventari, atès que el seu estat estava molt deteriorat els següents arbres:

·         Pi del camí de les casetes de la Coveta

·         Pi de l' Avencó

El inventari consta d' unes fitxes a on entre altres coses es reflecteix una breu descripció, la seva situació, propietari, us, nom comú i nom científic, espècie, etc..

FITXA TECNICA: Faig de Can Figuera

Ubicació: Pla de la Calma, a Can Figuera.

Àmbit: Patrimoni natural

Tipologia: Espècimens botànics

Titularitat: privada

Lloc/Adreça: Al Pla del Cafè, davant Can Figuera.		Alçada: 1196 m
Estat Conservació:
Num. Inventari:		Protecció: legal
Notes Protecció: DOG, 2480, ORDRE 3-11-1997.

Aquest exemplar de faig (Fagus sylvatica), es troba situat isolat al camí d’accés a Can Figuera, a uns 100 m i a l’esquerra del camí que porta a la casa. És fàcil visualitzar-lo ja que es troba enmig de la plana i rodejat de ginestell, ginebró, esbarzers i falgueres i a prop d’un pi roig (pinus sylvestris), en ple Pla de la Calma. L’alçada de l’arbre és d’uns 17 m, amb un volt de canó de 2,74 m, mentre que el volt de la soca de 6,97 m. La projecció de la capçada, que és de forma ovalada, és de 14’40m per 14’10m i es desenvolupa en sis ramificacions a una alçada de 2’80 m. Segons M. Boada, és l’únic faig del Pla de la Calma.

 

Jaume Font Rosell

PLANTES SILVESTRES DEL NOSTRE ENTORN

Nom: Ordris ustulata

Família de les Orquidàcies

Aquesta orquídia te una alçada d’entre 10 i 15 cm. El nom prové del mot llatí ustulatus que vol dir torrat, fa al·lusió  a la part del cap d’amunt de la flor.  Les flors son petites i perfumades i la inflorescència mes aviat entre ovoide o cilíndrica, es molt densa i pren un to rojos fosc quan les flors no son encara obertes. La tija te de 5 a 8 fulles que fa la roseta bassal i 2 ó 3 acaulinars. Les fulles oblongues-lanceolades d’un color verd fosc i grosses. Les flors en forma d’espiga esta composta de moltes flors petites i agrupades. Viu sobre sols silicis i calcaris dels prats humits de la terra baixa i l’estange muntà i als prats d’alta muntanya calcaris. La seva altitud va de 300 a 1800 m.  Floreix: maig, juliol.

La planta fotografiada a estat trobada a Tagamanent (a la Calma). Vidrà a prop de la Freixeneda. Moià a les seves rodalies. Castellcir a prop de Collsuspina-Puigsabordi. I pels voltants de Castellterçol.

La pol·linització segons sembla, la fa una sola espècie de mosca.

BIBLIOTECA DE MUNTANYA

LA ROMANITZACIÓ DEL VALLÈS

SEGONS L’EPIGRAFIA

Per Marc Mayer i Isabel Rodà

Editat pel Museu d’Història de Sabadell

Editat pel Museu d’Història de Sabadell, La Romanització del Vallès segons l’epigrafia, és un estudi elaborat per Marc Mayer i Isabel Rodà, ambdós professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els autors inclouen l’estudi del dos Vallès –Oriental i Occidental- en un de sol: el Vallès.

En total es comenten 58 troballes epigràfiques trobades fins al moment de l’estudi, l’any 1984-.

Aquestes inscripcions tenen diferent caràcter, 14 de votives, 14 d’honorífiques, 2 de caràcter incert, 3 de cristianes i 10 mil.liaris (fites viàries que han ajudat als autors a la reconstrucció, sempre aproximada, de com podria ser la xarxa viària de l’època).

Els autors comencen l’estudi parlant de les troballes poble per poble, així sabem que en la zona dels pobles de l’Alt Congost les troballes no són molt abundoses però que Sant Martí de Centelles presenta almenys tres jaciments amb materials romans: Serra del Castellar, Valldeneu i Turó de l’Antiga. Aiguafreda presenta restes a Can Vilargent (sic)  i Centelles–a més de 6 mil.liaris trobats al molí de les Canes- incloses en aquest estudi perquè es varen trobar a la segona meitat del s. XIX a l’encreuament del que avui són termes de Centelles, Sant Martí de Centelles, Aiguafreda i Seva. Tot i que comarcalment pertanyen a Osona els autors han considerat incloure-les aquí ja que són encara dintre del Congost que comunica el Vallès amb Osona.

Als capítols següents els autors ens descriuen com gràcies a aquestes restes epigràfiques podem saber diferents aspectes en el procès de romanització d’aquestes terres, per exemple que foren pobles que es resistiren a la romanització però en canvi és dels llocs on s’han trobat més restes.  També podem saber com era la societat romana en el Vallès, com s’organitzaven jurídicament, quins eren els noms romans més posats en aquests indrets, en aquella època, quina aportació fa el cristianisme en l’epigrafia vallesana o gràcies a aquestes troballes podem saber, aproximadament com era la xarxa viària romana del Vallès. (pàgina següent).

Els nom correspondrien a les següents ciutats: Acqua Calidae: Caldes de Montbui; Egara: Terrassa; Arrago: Sabadell; Barcino: Barcelona; Baetulo: Badalona; Iluro: Mataró i Semproniana: –encara que no hi és al plànol- Granollers, situada entre Acqua Calidae i Iluro. 

 

                                                    

 

Joan Berruezo.

DRETS HUMANS

 LA PRIMERA GENERACIÓ DELS DRETS HUMANS

En el darrer article, hem parlat de Drets Humans en general i hem fet referència a diferents generacions o nivells de Drets Humans.

Després de la Declaració Universal de Drets Humans, hem arribat a una situació en que les noves  Constitucions dels Estats, reconeixen els drets dels ciutadans en cada país que es refereixen casi sempre a aquesta Declaració Universal de Drets.

Parlarem ara de la primera generació de drets que están basats en un principi de llibertat i que podem definir com drets individuals o civils.

Aquesta primera generació comprèn els drets que fan referència a la protecció de les persones en front dels atacs de l’Estat o als excessos del poder de l’Estat en qüestions penals i processals.

En el període de la monarquia absoluta el dret te una situació amb tortures, procés inquisidor i secret, i la possibilitat d’aplicació de càstigs inhumans, cruels i degradants.

En aquest moment es tracta de reconèixer el dret a un procés just en benefici de totes les persones.

Estan inclosos aquí els drets que fan referència a la consciència, el pensament, la opinió i la expressió. Son drets que protegeixen la persona.

Un dels primers drets humans es el dret a la vida i per tant no es poden prendre decisions, que acabin amb la vida com la pena de mort a càrrec de l’Estat.Avui es tendeix a suprimir la pena de mort tant en situació de pau com en situació de guerra. Així ho desposa el Conveni Europeu sobre drets humans. En un procés evolutiu ha prohibit la pena de mort en qualsevol cas i circumstància.

Així en el moment actual, el darrer informe d’Amnistia  Internacional sobre aquesta qüestió en sentències de mort i execucions al mon, hi ha 95 països abolicionistes de la pena de mort en qualsevol cas i en total son 139 països els que han suprimit la pena de mort o que no la apliquen en la pràctica. Conserven la pena de mort 58 països.  La pena de mort està admesa a China, Índia, Pakistan, Japó i Estats Units entre altres.

La situació inadmissible de la monarquia absoluta a la que hem fet referència, avui en dia ha portat a declarar el dret a un procés just. Ha d’haver un advocat defensor i garanties personals per evitar tortures i  maltractractaments. Hi ha una entitat, la Creu Roja Internacional que des de fa anys, organitza visites sistemàtiques als detinguts que tenen per objectiu conservar la vida dels detinguts i evitat els maltractaments i la tortura. L’article 5 i 6 de la Declaració Universal de Drets Humans, prohibeixen la tortura i la detenció arbitrària.

Molt important, en aquests context es la “Convenció contra la tortura i altres tractaments o penes cruels o inhumans” de 10 de desembre de 1984, completat pel “Protocol opcional de 18 de desembre de 2002”. Tots dos convenis han estat ratificats per Espanya  i per tant d’acord amb la Constitució, formen part del dret intern.

 

Es molt important la protecció contra la detenció arbitrària i el procediment de protecció es fa a través del denominat “habeas corpus”.

Acabem aquesta primera part amb la disposició de l’article 18  de la Declaració Universal que diu:  “Tothom té dret a la llibertat de pensament de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença i també la llibertat de manifestar-les individualment i col·lectiva en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i la observança”

I l’article 19: “Tothom té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou la llibertat de sostenir opinions i de cercar, rebre i difondre informacions i idees, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà de comunicació”

Totes aquestes declaracions estan recollides en el Conveni Europeu de Drets Humans que fa servir el Tribunal Europeu de Drets Humans de Strasbug, per part del Consell d’Europa.. També estan reconeguts dins la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Finalment la major part d’aquests drets queden recollits  als arts 15 i 16 de la nostra Constitució principalment.

Acabem amb una referència al que diu l’article 10.2 de la Constitució:

           “Les normes relatives als dret fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Josep Artigas Candela, Advocat                 Barcelona, 25 de Febrer de 2011-02-25

Membre del Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari.

EL NOSTRE PATRIMONI CONSTRUIT

LA VILA

Ubicació:  Al costat del camí que puja al Turó per la Pedralba.
Àmbit: Patrimoni immoble			Tipologia: Edifici
Ús actual:  Habitatge			Titularitat: privada
Estil: construcció d'estil popular				Segle: XVII-XVIII
Lloc/Adreça: camí que puja al Turó per la Pedralba, la primera casa que queda a vista.
Accés: fàcil	Alçada: 779 m.	Estat Conservació: bo, restaurada recentment.
Descripció
Casa i una torre de guaita, amb teulada a 4 vessants. Els murs restants de la masia ens marquen una planta rectangular amb reculada al cantó sud de la torre i uns espais destinats a les dependències avui inexistents. Aquest murs són de paredat comú, amb pedres cantoneres bastament treballades. L'obertura millor conservada és la portalada d'arc de mig punt adovellada i que es troba situada prop de l'estructura rectangular coneguda com la torre. La torre es conserva força sencera, amb 5 pisos d'alçada; amb murs de paredat comú, arrebossat i cantoneres ben treballades. Les obertures les formen finestres quadrades ben arrenglerades, de tamany similar i enllindades; en el cas de la façana oest, amb llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats amb lleixa motllurada. Les altres finestres són més petites i estan emmarcades per carreus més senzills. Al seu interior destaca un soterrani cobert amb volta de canó feta amb argamassa i pedra; i també l'estructura dels forjats amb bigues de fusta, lloses i rajols. La coberta es cobria amb bigues de fusta i encanyissat, sobre ràfec amb imbricacions de rajol pla, i teula girada.
Observacions
Al primer pis s'han trobat restes de guixos entre bigues decorat en grotesc, que l'actual propietari encara conserva algun fragment, també en les obres recents han aparegut diversos fragments de ceràmica blava catalana i vidriats que confirmen la ocupació de la masia al llarg dels segles XVI i XVII. A 120m de la Vila, a la part obaga de Vilardebò, hi havia ubicada l'antiga Teuleria per abastir la demanda de les construccions properes com el Vilardebò i la Vila , o per fer algunes remodelacions. Aquesta petita instal·lació de caire industrial residual, es pot relacionar amb altres estructures constructives com els forns de calç. Actualment està en runes.
Història
La primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó refent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 "la Vila viuda", 1515 "Sebastià Vila" i 1553 "la Casa d'en Vila"; També se'ns dcumenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació. Ja entrat el segle XVIII, s'esmenta el topònim Vila en un casament entre "Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal". Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861). Aquesta gran masia de muntanya es troba situada a peu de l'antic camí que pujava del Congost i Santa Eugènia vers el santuari i el castell de Tagamanent. En aquest vertebrador del territori es construí la torre de la Vila, edifici a partir de la qual va créixer la propietat fins arribar a ser una de les explotacions agríola-ramadera més importants de sota el Turó de Tagamanent. Aquestes cases fortes construïdes prop de les vies de comunicació principals d'època medieval i que es basen en una estructura de torre evolucionada, apareixen documentades, cada vegada més per la zona del Congost, i en aquest cas, en els passos cap a l'interior. La notícia documental més contemporània ens diu que la casa fou enrunada, farà uns 30 anys, a causa d'un llamp. El que si és cert, és que aquests masies quan s'abandonaren passaren per un important procés d’espoli i destrucció.
Bibliografia
CANCELLERIA, pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 65, 175. IPEC-Montseny (1998), n. 4016. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. Quadern de liquidacions o Amillaraments del 1861, n. 190.   Inventari Patrimoni Ajuntament Tagamanent.

Jaume Font Rosell

 

NOTICIES

Tagamanent inaugura un nou local cultural

 El proppassat diumenge, dia 2 de gener, l’Ajuntament de Tagamanent va inaugurar un nou equipament cultural situat al soterrani de la Rectoria i cedit pel Bisbat de Vic amb conveni amb el consistori del municipi.

L’acte de la inauguració va constar de dues parts. La primera part  va tenir lloc a l’Església de Sta. Eugènia del Congost on alternaren la Coral l’Arpa de Taradell, que oferí un concert de Nadal i, coincidint amb amb el centenari de la  mort del poeta Joan Maragall, Xavier Cateura ens oferí una lectura i comentari de poemes i fragments de les cartes que s’escrivien el poeta i la Lola, la filla dels propietaris de La Figuera on Maragall s’hi hostatjava. 

La segona part va tenir lloc a continuació i en el nou local cultural, on l’Ajuntament va oferir un refrigeri i l’Alcalde de Tagamanent, Sr. Jordi Morera va procedir a la inauguració de la nova sala polivalent  que tindrà un ús, entre d’altres, d’hotel entitats i on podran fer les seves reunions les diferents entitats de la població, així com els diferents grups polítics, i també el podran utilitzar  la Rectoria i l’Ajuntament, així com qualsevol particular que vulgui organitzar alguna activitat cultural com cursets, conferències, video-fòrums, exposicions, etc.

Per acabar es va llegir el poema “El Cant de la Senyera” de Joan Maragall.   Finalment es va cantar l’himne de Catalunya “Els Segadors”  interpretat per tot el públic assistent.

El local ha tingut un cost de 25.000 €, finançats amb subvencions de Generalitat i Diputació.

Desitgem que el nou local sigui un bon equipament per Tagamanent, d’altra banda molt esperat per la població,  que s’utilitzi molt  i tingui un bon ús.

 Xavier Cateura – Joan Berruezo

Visites guiades

Els membres d’Amics de Tagamanent ens encarreguem, el tercer diumenge de cada mes d’obrir i ensenyar l’església de Sta. Maria  de Tagamanent.

Des que es fa, els visitants agraeixen molt poder veure els interiors de l’Església de prop i escoltar les explicacions que els Amics de Tagamanent els fem

Aplec de Primavera 2011

 

Us recordem que el proper diumenge 5 de juny celebrarem l’Aplec de Primavera 2011.

Esperem la vostra assistència i que ens faci un bon temps!

El MARM  invertira 1,3 milions d'euros en actuacions de desenvolupament sostenible en la Reserva de la Biosfera del Montseny

El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM) aprovara una nova partida de 1,3 milions d'euros per tirar endavant projectes al Montseny a través d'un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona i la Diputació de Girona . Aquesta nova partida permetrà restaurar el conjunt arquitectònic del turó del Tagamanent . L'objectiu d'aquest programa d'actuacions és compatibilitzar el desenvolupament socioeconòmic i de conservació, el respecte del patrimoni natural i la millora del grau de compliment de les finalitats de la Reserva de la Biosfera.

    

BUTLLETÍ Nº 68

BUTLLETÍ Nº 68

DESEMBRE 2010

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE TAGAMANENT

Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament de l’ AAT

ÍNDEX.

• EDITORIAL : “Arqueologia en el Turó”    Marià Gómez Jara.                                          

• RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA    

• RECORD D' UN INDRET QUE HA DE PERDURAR, SANT CEBRIÀ DE LA MORA     Enric Vives Rodenas.                                                             

• “EL GRUP DEL MONTSENY” Joan Portals Martí.                                                                                                    

• CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)    Xavier Cateura i Valls.  

• LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN  “El nostre Montseny”  Joan Parella Mas                                                              

• PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN “Collformic–Sant Cebrià de la Mora” Jaume Font Rosell. 
• LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN. “Viscum album.L”  Herminia Escolà.

           

• BIBLIOTECA DE MUNTANYA:  “Els boscos de la Garriga”  Joan Berruezo.

• CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ?

               El cas dels estudis de ratpenats al Montseny.

               Carles Flaquer i Toni Arrizabalaga.                                                     

• INVENTARIS PER A LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL  

              Jaume Font Rosell.                                                               

• ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ   Josep Artigas Candela.          

                                                                                                                                            

EDITORIAL

ARQUEOLOGIA EN EL TURÓ

A mitjà d’octubre, acompanyat d’en Lluís Matas varem reunir-nos amb dos arqueòlegs contractats per la Diputació de Barcelona, com part d’un col·lectiu que ha d’elaborar el Pla Directori del Turó de Tagamanent.

La trobada va ser molt important, perquè els arqueòlegs estaven molt interessats en conèixer el paper del Turó de principis dels segle XX i les construccions de les que tenien referència que eren 2 cases i la rectoria.

Respecte a l’església la van estudiar molt i van sorgir moltes incògnites:

-Si l’església romànica està al mateix lloc que l’actual.

-Si el campanar d’espadanya va ser fins el 1662 (hi ha una lapida amb aquesta data al campanar).

-Si la façana es de l’època gòtica com la porta d’entrada.

-Perquè una nau lateral és mes ample i alta que l’altre.

-Hi ha dos finestres tapiades.

-La sacristía sembla molt modificada.

-Els nínxols de les capelles dels sants i la verge van fer-se possiblement després de les parets laterals (acabaments molt toscos).

-Si el tros de mur tramuntana de l’església,que va de la façana fins la primera arcada, és de la primitiva església romànica.

-Si el cementiri fet el 1357 per ordre del bisbe de Vic per pujar els morts de l’església de Sant Martí, al deixar de ser parròquia, es l’actual davant de l’església.

-Si la línea de pedres del límit de ponent son les del castell

-Etc.

Varem ensenyar-los la rectoria, l’hostal i la casa de davant l’hostal i els seus perímetres. També la llastimosa situació dels murs i del safareig comunitari, etc.

Estem esperançats en que per fi es pugui arranjar el conjunt monumental del turó, lloc molt visitat diumenges i festes, i que l’Associació fa mes de dos anys que obre l’església el tercer diumenge de mes, de les 11 a les 14 hores,  quan pot la neteja, també recull les deixalles dels voltants, explica a la gent interessada la historia del que va ser el centre del poble de Tagamanent on diumenges, aprofitant l’assistència a missa (cosa habitual en aquell temps), anaven i es trobaven gran part dels habitants de les masies disseminades i feien trobades socials i també els seus petits intercanvis (trueques), tenien un barber, dinaven i a la tarda feien música amb un flabiol i un tamborí per la gent jove.

Viure la historia de Tagamanent es repassar la historia de Catalunya, fins i tot les misèries de les guerres que va patir la pagesia i darrerament la de l’aixecament franquista contra la República espanyola, que va deixar sense vida el Turó, amb la crema de l’església, la profanació del cementiri, etc.

Ara la Diputació te en les seves mans la possibilitat de fer del Turó un monument digne de la seva història.

El Turó i el seu voltant, ha de ser un itinerari cultural i d’esbarjo en plena natura, on els valors humans s’expressin amb la seva plenitud.

Els Amics de Tagamanent hem donat proves que volem ajudar i ser actors de la historia d’aquest racó del mon tan i tan bonic i interessant.

                             Marià Gómez Jara.  

RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA

     El diumenge, dia 19 d’aquest darrer setembre, unes 60 persones varem pujar fins a la Móra per tal de recuperar la celebració de la festa d’aquella contrada tan emblemàtica de Tagamanent i del Montseny.

     Després de les paraules de l’alcalde, Jordi Morera, agraint l’assistència de les persones que van voler sumar-se a aquesta iniciativa, a més d’explicar el significat de l’acte per a la recuperació d’una festa popular que s’havia perdut i de manifestar el compromís de l’Ajuntament de Tagamanent perquè cada any es pugui tornar a celebrar, Mn. Joaquim Fàbregas, rector de la Móra, va celebrar la missa en honor de sant Cebrià.

   Un cop acabada la missa, es va beneir la creu de forja que va fer,

 i va voler regalar a la parròquia de la Móra, l’artista Isidre Vallbona i Clúa, de can Lenci d’Aiguafreda. Estem convençuts que la creu realça, encara més, l’interior d’aquell edifici romànic del segle XI, declarat patrimoni històric.

     Després, tots varem poder fer un esmorzar de germanor gaudint d’un temps esplèndid, quasi primaveral, explicant-nos anècdotes de temps pretèrits i animant-nos a tornar a trobant-se cada setembre a la Móra. Amb aquesta finalitat es va proposar crear una comissió que se’n n’encarregués de preparar la festa de l’any vinent.

     Cal assenyalar que entre els assistents n’hi havien que eren nascuts a aquell terme i havien estat batejats en aquella església parroquial.

     La festa va concloure amb la lectura que Xavier Cateura va fer d’uns poemes de Joan Maragall i de Màrius Torres, poetes dels que enguany es celebren llurs aniversaris del naixement.

     L’acte va ser organitzat pel l’Ajuntament de Tagamanent juntament amb la Parròquia de Sant Cebrià de la Móra.

     L’Associació d’Amics de Tagamanent va col·laborar per tal que l’acte fos un èxit, aspecte aquest que estem segur que es va aconseguir amb escreix.

“EL GRUP DEL MONTSENY”

                El passat mes de març es va publicar el llibre “Guerra i repressió al Vallès Oriental” de Cèsar Alcalà, en el que l’autor “proporciona un testimoniatge de primera mà i una documentació fins ara inèdita sobre els assessinats, profanacions i espolis de les esglésies i altres edificis emblemàtics de la comarca” segons explica en el pròleg l’historiador garriguenc Santiago Cucurella, que advoca per recuperar la memòria històrica d’uns anys molt amargs del nostre passat i dels que les generacions més joves en tenen un coneixement cada vegada més difús. Per ell, aquest recuperació de la memòria significa dir, divulgar i retre homenatge a les víctimes de la repressió franquista que van lluitar per la llibertat i per la legalitat del règim republicà, peró també vol dir divulgar amb noms i cognoms els dirigents de les patrulles de control i dels comités de cada poble, que van assassinar civils, l´´unic delicte dels quals era no compartir la seva ideología o exercir el seu dret a professar lliurement les seves conviccions religioses.

                Sóc conscient que endinsar-se en temes relacionats amb la darrera guerra civil és avui encara una qüestió delicada que pot ferir sensibilitats d’uns i d’altres. Però més enllà de les valoracions de cadascú respecte a que el llibre mostri només una cara de la moneda, encara que -segons s’afirma en el mateix pròleg- l’autor té entre els seus projectes immediats una recerca sobre la repressió franquista contra els republicans durant la immediata postguerra, voldria destacar-ne un capítol que porta el títol que encapçala aquest article i que ens aporta una informació molt interessant d’uns fets que van tenir per escenari les muntanyes del Montseny en especial, segons sembla, els entorns de Collformic, la Calma i Tagamanent.

                La repressió contra elements sospitosos de desafecció als valors republicans amb el trist protagonisme de les Patrulles de Control en aquesta, va seguir al fracàs a Catalunya del Alzamiento del general Franco de juliol de 1936. Per fugir de la persecució i també en molts casos per eludir l’obligació d’allistar-se per anar al front, no van ser poques les persones que es van amagar (sovint amb poc èxit) en llocs que creien més o menys segurs, en una actitud diríem de resistència passiva.

                Però, segons explica Alcalà en l’esmentat capítol, no tots els perseguits van oferir una resistència passiva. Al Vallès Oriental, concretament al Montseny, actuava un grup de gent, conegut com el Grup del Montseny i format per unes 200 persones, el qual va protagonitzar diversos i sovintejats enfrontaments amb les forces que en diferents ocasions van intentar detenir-los.

                Aquesta informació l’autor la treu d’un llibre, avui molt difícil de trobar si no és en algun llibreter de vell, que l’any 1951 es va publicar amb el títol “Los catalanes en la guerra de España” del que és autor José Mª Fontana, un personatge singular, llicenciat en dret, escriptor i periodista, nascut a Reus i d’ideari falangista, adscripció política que li valgué diversos càrrecs en el règim sorgit de la guerra civil.

                Seria interessant  poder contrastar les dades que aporta amb informacions procedents de persones les quals, directa o indirectament haguessin tingut coneixement dels fets a que es refereix Fontana i, perquè no, amb la possible existència  de restes materials que podessin confirmar la presència continuada durant un relativament llarg període de temps d’un grup tan nombrós de persones al Montseny, concretament en alguna de les seves parts més amagades o apartades dels llocs més habitats.

                Transcriurem alguns dels paràgrafs que sota el subtítol Los huidos que se quedaron ens expliquen les activitats d’aquell Grup del Montseny, respectant el llenguatge que l’autor utilitza molt propi d’aquells temps victoriosos amb el que Fontana ens dóna la seva particular visió de la guerra civil i del protagonisme que els catalans hi van tenir.

                Referint-se a les persones que intentaven escapar de la persecució d’aquells dies, explica que no todos, sin embargo, se atrevian a correr los riesgos de pasar la frontera; o bien carecían de medios económicos o no pudieron enlazar con las redes de evasión, o no quisieron alejarse de los suyos y su comarca. Y optaron per “echarse al campo”, creando el primer maquis de la historia.

                Després de reconèixer la dificultat de poder reconstruir la història d’aquestes guerrilles i grups d’escapats que, durant anys, van moure´s per les muntanyes i les zones més descampades del país, Fontana afirma que  té notícies certes de dues: la que actuava al Montseny i la que es movia per la conca del riu Gaià.

                De la primera, les dades que aporta són aquestes: … buscó la rudeza de aquel terreno montañoso, con sus bosques de hayas, castaños y robledales, y con sus grandes descampados; peinado en blanco por las nieves invernales y con las faldas pobladas de montañeses noblotes que constituyeron una gran ayuda para los héroes de la aventura, cuyo número llegó a ascender a más de doscientos en sus épocas de esplendor, odos rudimentariament armados, pero que se hacían temer y respetar, cuando así convenia a su labor. Poseían campamentos, disciplina y mandos, realizando guardias, misiones y hasta ceremonias tan conmovedoras como izar cada mañana la bandera de España en sus dominios…

                Dels que  formaven part d’aquest grup  deia que eran gentes de toda clase y condición, pero eso sí, avezadas al monte y endurecidas por una vida de inconcebible sacrificio… i que la seva figura més destacada era Agustín Batlle.

                Que la partida no tenia una vida fàcil ho confirma el que diu a continuació quan descriu els intents de les forces al servei de la República que intentaren en va capturar els seus integrants: Más de ochenta veces fue detenida la compañia o sección de Asalto que subía por los vericuetos de Tagamanent, Collformic o el Pla de la Calma, por el bronco disparo de una escopeta solitaria que, emboscada entre riscos y matorrales, destrozaba indefectiblamente la cabeza del que iba en vanguardia. La guerrilla del Montseny llegó a ser una obsesión para los “rojos” y contra ella dirigièronse con éxito nulo, fuerzas importantes, que regresaban asqueadas y con alguna baja, mientras los guerrilleros se dirigian triunfantes, a los pueblos vecinos, en los que hasta los Comités rojos acababan por convertirse en cómplices suyos… en evitació de represàlies per part del grup guerriller.

                Es refereix Fontana, amb el seu to èpic habitual, a la traició que va permetre la caiguda de bona part de la nombrosa partida: un meteoròlogo, escamot arrepentido… hecho prisionero y martirizado por sus ex compañeros, vendió a la guerrilla. Cayeron muchos, pero no se arrió la bandera… y un dia de enero de 1939 un grupo de luchadores barbudos, rotos y esqueléticos, vio llegar al Matagalls el cortejo de los soldados de Franco con la misma enseña que ellos mantuvieron clavada e inhiesta, entre los trapos rojos que la cercaban por doquier.

                Creiem que les anades i vingudes d’un grup tan nombrós de persones, amb campaments estables, han hagut de deixar rastres materials de la seva presència i de construccions, ni que fossin precàries, per resguardar-se de les inclemències del rigorós clima montsenyenc, de la mateixa manera que, en un passat més remot, devien fer-ho altres persones que cercaren refugi a la muntanya fugint de les penúries de la Guerra del francés o de la Guerra de Successió.

                Qui sap si algunes d’aquestes restes es podrien trobar a la Calma, on sembla haver-hi algunes restes de bases de parets o murs que podrien correspondre a alguna antiga construcció més o menys provisional, no lluny de la casa del Bellit, o al peu de les Agudes, al voltant de la font de les Arrencades, en un dels llocs més amagats de la vall de Sant Marçal.

                Una darrera dada, procedent del diari La Vanguardia del dia 5 d’agost de 1938 que amb el títol La justicia de la República explica la vista d’una causa contra els soldats Angel Pujol Garriga i Joan Forcada Felip, procedents de la “Caja de Recluta”,  que abandonaron sus unidades y coincidieron en refugiarse en el Montseny en unión de otros numerosos desertores… podria confirmar que les informacions de Fontana obeïen a una realitat que convindria continuar investigant abans no desapareguin definitivament els darrers testimonis o referències orals d’aquells fets.

                                                                                              Joan Portals Martí

CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)

     A partir de l’exposició itinerant titulada: La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny, varem poder veure com des de finals dels segle XIX i la primeria del XX, el primers cantaires de l’Orfeó Català —amb el seu director Lluís Millet— pujaven cap al Montseny —tan proper a la capital catalana— per tal de respirar aires més sans que els de la gran ciutat, gaudir d’un entorn natural, menjar bones viandes i, sobretot, per anotar les lletres i les músiques de les cançons que, des de sempre, tant pagesos com pastors i carboners, cantaven mentre feinejaven o quan, a les nits d’estiu, descansaven asseguts vora l’era, o a l’hivern a l’escó, a la vora del foc d’alguna de les masies escampades per aquest massís.

     Allà s’explicaven rondalles i es cantaven les cançons que, generació rere generació, s’anaven repetint. Els traginers i carboners de la Cerdanya, cada temporada podien portar una cançó o una corranda nova i, aleshores, era festa major pels habitants d’aquestes muntanyes.

     Aquells cantaires de l’Orfeó Català, també aprofitaven l’excursió fins a Tagamanent per fer sentir les seves veus i cants en la església del turó, això sí, sempre que el rector no ho impedís.

     En aquella exposició també varem poder llegir unes quantes cartes escrites pels cantaires barcelonins, adreçades sempre a la família Grau, propietària de la masia la Figuera, que, cal remarcar-ho, es troba dins el terme de Tagamanent, ja que sovint es pensa que és dins el municipi d’Aiguafreda. Hi ha qui creu que Tagamanent és solsament el turó i l’església que hi ha allà dalt.

     La majoria de les cartes a que en referim, eren escrites per un tal Àngel Bonet i Ferrer, un dels primer cantaires de l’Orfeó, que sempre les adreçava a en Pepet —Josep Grau i Casals— el fill gran de la Figuera.

     Sobre l’Àngel Bonet en Millet, en la necrològica que li va dedicar, defineix aquell home com un enamorat de la música, de l’entitat on col·laborava i de la pàtria, de la que s’enyorava quan, per feina, havia de viatjar cap a Galícia o el Marroc.

     Però deixem que Millet ens parli: «Era un del millors amics de l’Orfeó Català. Més que amic un enamorat. Va ésser un dels primers socis i un dels primers cantaires. En aquella època, ja un poc llunyana, en que l’Orfeó era ben humil, en tots sentits, vivint per l’entusiasme d’uns quants que teníem per la institució naixent tots els nostres amors de jove, l’Àngel Bonet era un dels més sincers, donant la veu i totes les seves energies dintre aquell petit món de les nostres il·lusions. De temperament actiu i exuberant, l’hauríeu vist no parar mai en la propaganda, i abans i després dels assaigs (que llavors no amidàvem mai, començant a les nou de la vetlla i durant fins a altes hores de la nit) encara aprofitava el temps, amb algun altre entusiasta, arranjant el local i fins fent obres per al seu embelliment. Tot sortia d’aquella joventut beneïda: cants i treballs de manobre. I tot agafava la poesia de la jove il·lusió que engendra les obres més belles i desinteressades —i acaba dient— en Bonet era inesgotable en generositat, en noblesa, en amor per Catalunya del cor i per la música catalana».

     Recordem que l’Orfeó Català, va ser fundat el setembre de l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. La primera carta conservada d’aquells temps, escrites per l’Àngel Bonet, porta la data del 19 de gener de 1896.

Barcelona 19 Gener 1896

Molt estimat Pepet:

      A son degut temps he rebut las teves estimades del dia 23 i 29 [de] desembre prop passat, las que vaig a contestar-te per parts.

      T’excusaves en la primera d’haver-te sigut impossible lo contestar las meves anteriors per causa de una ratxa de constipats que vos van arreplegar a tots i de la feina que amb la naixença de cabrits tenien, tant lo teu pare com tu, ja saps que jo sé prou de sobres que, los pocs moments que et queden després del treball, no son pas los més a propòsit pera que els emplehis tots molestant-te a escriurem, no obstant de que lo rebre carta teva me dóna sempre molta satisfacció.

      Com veig que en la teva última no em dius pas que la malura dels constipats hagués durat gaire i, per altre part, sé per en Pepet Pascual que no hi ha novetat a casa vostra, sols me resta dir-te, respecte a aquest últim punt, que vos desitjo que sempre sigui així.

      Tu no et deus entendre de feina amb la feram de bestiar que deveu tenir al corral de las cabres.

      Anant a contestar-te la teva última haig de començar per dir-te que, no em tens de dar cap mena de gràcies perquè us hagi demostrat, a tu i als teus germans, que vos recordo. Jo sí que sempre recordaré los bons temps que vaig passar a la Figuera, i, tingues tu la seguretat de que, mai me faltaran desitjos de repetir-los. Ara, lo que farà falta serà que las coses vagin de manera que a mi em siga possible de tornar-hi. En fi, alabat siga Déu.

      No saps tu lo content que estic de que vos hagin caigut tant en gràcia les auques que vaig enviar i, lo únic que sento, es que no m’hagi sigut possible lo trobar-ne més que siguin escrites en català. D’altres prou n’hi han, però totes son escrites en castellà.

      Contestant a lo que‘m preguntes de si em sembla que amb aquelles caixes que vos va portar la iaia, plenes de pessetes n’hi hauria prou per fer la carretera, et diré que no te’n càpiga cap dubte. Mes ben dit, no es necessiten pas las dues caixes, amb una sola n’hi ha prou, ei!, si es que es procuri que sempre estigui plena, encara que se’n tregui, però no de pessetes senzilles com tu dius, sinó, millor encara, de bitllets de banc que són molt més prims i, posats estirats, plans i ben apretats, te dic noi que farien de allò més goig.

      La guia que tu fas de la carretera, mentre parles de lo que ja hi ha fet des de l’estació fins el pont de mitja costa, tot va bé; però minyó, això que em dius de que des del pont, per forta pujada amb 20 minuts s’arriba al pla de mitja costa, i s’hi troba un amable noi que sol portar menestra i mam, això Pepet, no ho creguis que et volen enganyar. Jo t’ho dic perquè, si la memòria no m’enganya, aqueixa pujada l’he feta tres vegades i mitja i sols hi vaig encontrar lo noi de que em parles la mitja vegada que la vaig pujar, i encara et diré que, de la menestra i del mam, amb prou feines vaig poder fer lo senyal de xarricar; bé es veritat que havien passat davant meu una llopada de gent de regadiu que, per lo que es veia, la ganassa i la set només los havia deixat ganes de córrer, però ni esma de dir paraula. Per lo que fa a això s’emplea 20 minuts des de lo pont fins al pla, no ho creguis, no, tampoc perquè los cops que ho he provat, he estat varies vegades 20 minuts per a pujar aqueix tros.

      En canvi jo et donaré un altre camí pera arribar a la Figuera, que pot ser que tu no l’hagis fet mai. Se comença lo camí de la mateixa manera que tu dius fins al pont, però en contes de agafar la pujada de mitja costa, se segueix caminant per la carretera com aquell qui va cap a Picamena. Quant s’arriba al fondo, després d’haver seguit sempre per l’ombra i a frec del riu, aquest se passa i a l’altre banda, hi ha com una placeta en la que no hi entra lo sol per fort que el passi, perquè la tal placeta té uns arbres bon xiquet alts i espessos de brancatge i, endemés, hi ha una fonteta que, per los que no han tastat l’aigua de la font del prat de la Figuera, diuen que és tant bona, però que els que han begut aigua de la font del Gaig, de la que surt de prop de can Figuera, de la que es troba prop del turó de Tagamanent, i de tantes altres com n’hi ha per dalt d’eixos cims, diuen que la font de Pèl de Gat ja es veritat que té l’aigua bona, però que no compon res amb l’aigua de totes aqueixes fonts que t’he anomenat.

      No obstant i això (perquè com tu ja comprendràs, las coses van, segons per lo costat que s’agafen) en aquesta font un dematí hi va trobar un jove unes tres o quatre costelles amb dues llesques de pa bastants regulars i una ampolla de vi. Per això, la veritat es que el jove es va torbar amb tot això perquè ell s’ho portava. Un cop fetes totes les feines que el cos demana, s’agafa un caminet de cabra que comença propet de la font i s’enfila, tot fent esses per lo bac de la muntanya, amunt. Per a no perdre’s per aquest camí, no hi ha com fixar-se en un pi tot sol que hi ha a mitja pujada, que es puja en los minuts que un home necessita per a fer-ho sense cansar-se i se surt a dalt de tot, en unes feixes de blat que es troben darrera del pla del Padró.

      A las hores, si les torres que hi havien de fer uns minyons de Barcelona, que havien de treure la rifa algun any, estan ja acabades, un home ja ha arribat a casa. Però si las torres encara s’han de començar, s’agafa un camí que hi ha davant d’una ermita que es de sant Isidre, i que porta a un casal molt gran, a on no s’hi pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus. I com que, encara que es faci aquest camí que jo et dic, també s’ha de passar per aqueixos munts de pedra que tu em retreus, no hi va malament la teva advertència. Perquè com aqueixes torres que s’han de fer un dia ó altre, si Déu ho vol, han de tenir las parets ben gruixudes perquè no hi passi ni el fred ni la calor, per això és que es veuen aqueixos munts i encara no n’hi ha prou, sort que amb la pedra que es traurà per a poder fer una carretera que hi passin dos tartanes de costat, potser se’n arribarà a arreplegar prou per a poder fer las dites parets.

      Veiam si los rectors se fan fugir la mosca del nas o sinó, lo dia que pugem a cantar la missa, si no la volen cantar ni  ens volen deixar l’harmònium, la farem dir per lo bisbe i pujarem l’orgue de la catedral perquè rabïin.

      No en sabia res d’això que et va contestar l’Anita. Calla, deixa-me-la per mi, quan la vegi, que no la he vista des de que la iaia va ésser aquí.

      Noi, amb tot sentiment meu, això de pujar a veure matar lo porc, per ara, m’ho hauré de pintar.

      Las pedres que lo teu pare diu que ja té per los voltants d’alli a on hem de fer la torra, fes lo favor de dir-li que no hi fa res que s’hi estiguin i, que si hi estan bé, que no les toquin. 

      En Montlleó, sempre que m’escriu, m’encarrega que vos doni moltes expressions.

      Los meus pares m’encarreguen que vos ofereixi lo seu nou domicili a Sant Feliu de Guíxols carrer de la Riera nº 8 i, mon germà i jo, vos l’oferim a la dispesa que habitem aquí, carrer de Sant Honorat nº 9 pis 3^er, uns i altres per tot lo que se us pugui oferir i amb tota la bona voluntat de part nostre.

      També m’encarreguen los meus pares i germans expressions molt afectuoses pera la iaia, los teus pares i tots vosaltres germans, a las que faràs lo favor de  afegir-hi las meves, per a tots també i per a tu en particular.

Saps que es teu molt afm. amic i servidor

Àngel Bonet 

Xavier Cateura i Valls

La Castanya, juliol 2010

LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN

EL NOSTRE MONTSENY

Deixeu-me alçar la veu

La causa es bella

Es talment sublim poncella

Posta al mon per el bon Deu

D’ametistes la muntanya

El poeta va lloar

En lloc del mon va trobar

la bellesa per companya

Els rierols d’aigua clara

trisquen per afraus i planes

fauna i bosc son com germanes

vessant mes dolçor encara.

Fan costat a la pineda

Fagedes i alzinars

Fonts gemades trobaràs

A on l’aigua sempre es freda

Es aquest nostre Montseny

Nostre es aquest paradís

Enamora el seu encís

Mantenir-lo tots volem.

Joan Parella Mas,  agost 2.010

PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN

Collformic- Sant Cebrià  de la Mora

El recorregut que us proposem  avui  l’ iniciarem   a Collformic  al poble veí de El Brull, fins  allà  podem arribar-hi per la carretera  de Seva a Palautordera. Podrem deixar còmodament  el cotxe en els aparcaments  degudament senyalitzats. Des d'allà haurem d'agafar la pista principal que creua tot el pla de la Calma,  que comença a la dreta del restaurant i que està senyalitzada amb fites verdes amb les marques de pintura de color verd i vermell de la travessa Matagalls-Montserrat.

Desprès de caminar gairebé un quilòmetre trobarem un  gran pla herbat conegut amb nom de pla de l'Ase Mort. Situat a 1204 metres d'altitud, aquest indret és l'entrada al Pla de La Calma. Part del seu atractiu es deu al fet que ofereix una àmplia visió de la Plana de Vic, Matagalls i el Turó de l'Home. A més, des d'aquí podem pujar al Turó del Faig de la Bandera, al Cucurull i al Corral de     Puigventós.

Continuarem per la pista planejant per després fer un parell de trams de baixada suau que ens portaran primer al pla de ,l’ estany i desprès al  pla del Bassau.

 A l’ arribar aquí si volguéssim podríem continuar la pista i les marques senyalitzades cap el que   pròpiament es coneix com a pla de la Calma. Aquest és un altiplà amb alçades  aproximades que voregen els 1.200 metres d’ altitud, recobert bàsicament de uns matollars de tendència atlàntica anomenats landes, on els brucs, les gòdues i els ginebres tenen un gran protagonisme.  Són un dels paratges més curiosos que podem trobar a la  nostra comarca

Des de el pla del Bassau ens  desviarem per  la pista que surt a la dreta cap el collet de la font o collet d’ en Bresc, a on si som espavilats i el trobem  ( Opcional)  hi ha un petit caminet a la nostra dreta  que ens porta a la font d’ en Bresc o també anomenada font de Santa Joaquima Vedruna. Diu la llegenda i ho creu al gent de la muntanya,  que al seu volt hi ha amagat or sota una pedra.

Continuem caminat per la pista  i   trobarem una primera  construcció anomenada la Caseta del Clot també coneguda per la Caseta de la Mora, construïda com totes les cases d’ aquest indret amb pedra del rodal.

           Des de aquí  el camí comença a baixar de forma més accentuada fent diverses llaçades fins que trobem el nostre objectiu final, la petita ermita romànica de Sant Cebrià  de la Mora que esta situada en un indret amb unes magnifiques  vistes  a les que cal dedicar una bona estona per gaudir-ne. Sota l'església,  hi ha el  mas del Clot de la Móra,  que es un exemplar especial de casa de pagès i muntanya per la grandesa en ella mateixa i la geografia del seu entorn.

La tornada la farem per el mateix camí d’ anada.

Jaume Font Rosell

Novembre 2010

LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN

Família de les Lorantàcies

Nom: Viscum album.L.

Noms vulgars: Vesc, visc, herba del visc

Nom castellà: Muerdago, visco

Mata dioica, d’un verd pàl·lid, pertany al grup de les plantes dioiques, per tant hi ha peus que porten flors femenines i peus que en porten de masculines.

Aquesta planta te les tiges curtes amb abundants branques cilíndriques , entrecreuats formant nusos . Te les fulles endurides i sense pecíols, oposades, oblongues i obtuses de color verd groguenc i perennes.

Les flors son d’un groc clar agrupades al cap d’amunt de la tija. El fruit és una baia arrodonida i es blanqueida i una mica translúcida.

Tota la planta es aspre i les flors pèndules i les baies tenen la polpa viscosa, s’ha de anar en conte en aquests fruits dons s’ha de vigilar les criatures que no tinguin la temptació de menjar-les ja que son tòxiques.

El vesc s’utilitza com ornament per les Festes de Nadal, hi ha la costum de considerar-les  planta de la sort, en realitat es medicinal i tòxica. Com que el nom Vesc en que se la coneix també se la coneix per “Vesc de pi”, “Vesc d’avet”, “Ves de pomeres”, “Vesc d’ametllers”, i podríem continuar, però no cal dons ja es sabut que aquesta parasita diversos arbres d’altres especies.

Es curiosa la tècnica de reproducció, ja que els seus fruits son molt apreciats per un ocell, la Griva (Tordus vincivorus), el procediment és el següent: es menja els fruits i aquest desprès de passar pel tub digestiu de l’animal, son dipositats sobre les branques juntament amb els excrements, el fruit que no ha perdut el seu poder germinatiu, quan arriben les primeres pluges de la primavera surten i les seves arrels foraden l’escorça del tronc on han estat dipositades les llavors i van cercant la saba que puja de l’arbre i així  a expenses seva.

Te algunes propietats tòxiques com medicinals, per tan no es recomana la seva utilització casolana sense prescripció medica.

Herminia Escolà.

BIBLIOTECA DE MUNTANYA

ELS BOSCOS DE LA GARRIGA

      

Autors: Josep Mª Panareda

Herminia Escolà

Algel M. Romo

Es un petit llibre patrocinat per la Farmàcia Comaposada de La Garriga i els autors son persones molt vinculades a La Garriga.

Descriu com el bosc espontani dominant seria l’alzinar, acompanyat d’altres arbres com els roures i les moxeres i a la vora del Congost s’establiria una verneda de verns, àlbers, feixes, oms i gatells, però la ma de l’home durant la seva història l’ha canviat.

Els autors pregunten com els garriguens volen que sigui el seu entorn. La massa del bosc es cada vagada mes densa i el risc de foc es important.

Els autors en la presentació del llibre sintetitzen el seu contingut dient que “El llibre te dues parts diferenciades, els primers capítols son per explicar els trets naturals i humans mes significatius de La Garriga. La resta del llibre es dedica a exposar com son els boscos actual; el capítol mes extens és el dedicat als alzinars, els boscos que ocupen bona part del territori estudiat”.

El llibret es molt pràctic i és ple de mapes, fotos i dibuixos que el fan d’una lectura molt entretinguda i didàctica.

Joan Berruezo.

CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ? EL CAS DELS ESTUDIS DE RATPENATS AL MONTSENY

La qüestió?

La recerca, sobretot aplicada a fauna i flora, no compta amb el suport de tots els gestors del nostre país. De fet, malgrat la majoria de vegades representa menys del 2% del pressupost d’un espai natural, encara hi ha consultors i/o gestors del territori que opinen que no pertoca als parcs naturals invertir diners en investigació. Cal puntualitzar que no estem parlant d’investigació en el sentit més ampli de la paraula, sinó de recerca aplicada al territori, com seria:inventaris, estudis d’ús d’hàbitat de les espècies, seguiment de tendències poblacionals, etc. ¿Caldria, doncs, que els parcs es desmarquin d’aquesta tasca i esperar que alguns ens externs facin els estudis?

L’exemple

El Parc natural del Montseny, conjuntament amb el del Montnegre i el Corredor, va ser pioner en l’estudi dels ratpenats a Catalunya. Així, ja a l’any 1999 va encarregar al Museu de Ciències Naturals de Granollers un inventari de cavitats refugi de ratpenats. En aquell moment no se sabia gairebé res sobre les 29 espècies de ratpenats presents a Catalunya. Actualment, després d’11 anys, al massís s’hi ha citat 21 espècies de ratpenats vinculades a tot tipus d’ecosistemes, aquàtics, forestals i antròpics que utilitzen arbres, roques, coves i edificis per refugiar-se. A banda de l’inventari s’han catalogat refugis d’interès per les espècies més amenaçades i s’han aportat dades molt útils per la gestió dels hàbitats. Un cas exemplificant és la manca de ratpenats forestals criant al Montseny. L’absència de colònies de cria i fins i tot d’individus de ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus) mostra la manca de refugis adients per aquestes espècies i en conseqüència de boscs madurs, amb arbres vells i/o amb diàmetres majors de 50cm.

Durant aquests anys d’estudi no s’ha descuidat la divulgació, ja que la recerca que no es dona a conèixer al gran públic acostuma a tenir poc interès aplicat. Així, s’han realitzat 3 cursos sobre ratpenats (Estades de Recerca a l’Alberg del Puig) i 3 xerrades per a tots els públics orientades a divulgar la tasca feta i sensibilitzar sobre la importància d’aquest animals (Viladrau, Espinelves i Sant Celoni). Igualment s’han publicat 4 articles en trobades d’estudiosos i difós varies notícies sobre les noves troballes. També s’ha organitzat la Nit dels ratpenats a Sant Celoni, l’any 2007 i a Mosqueroles l’any 2010. Actualment es porta a terme un seguiment de ratpenats aquàtics amb voluntaris, el QuiroRius (www.ratpenats.org ).

L’opinió

Un parc natural no ha d’invertir en estudis específics sense aplicació a la gestió del territori (p. ex. un estudi anatòmic d’una espècie). De fet no en conec cap cas i no seria la qüestió que tracta aquest escrit. La qüestió és per què encara ara són discutits els esforços duts a terme per recol·lectar dades de camp, que finalment són les que s’utilitzen per modelitzar, fer plans especials, etc.

Cal apropar els parcs naturals a la gent? Doncs també la recerca fa aquesta tasca. La descoberta d’espècies com el ratpenat de bigotis petit (Myotis alcathoe), o la més famosa del tritó del Montseny (Calotriton arnoldii), donen un valor afegit pel visitant del Montseny, al qual se li està dient que es troba en un entorn especialment important des del punt de vista de la biodiversitat i correctament preservat per l’administració que el gestiona. Més encara si el Parc natural del Montseny al formar part de les Reserves de la Biosfera del programa MAB de la UNESCO que l’obliga a recolzar, incentivar i difondre la recerca dins del seu espai. Sense els inventaris, seguiments, estudis d’hàbitat, etc. no sabríem res d’aquesta biodiversitat i no oblidem que l’objectiu principal de la creació dels parcs naturals és preservar-la.

Carles Flaquer  i  Toni Arrizabalaga.

Museu de Ciències Naturals de Granollers

Inventaris per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial

         

          Durant el segon trimestre d’enguany a més d’una vintena de municipis del Montseny, s’ha començat a dur a terme el treball de camp del projecte “Metodologia per a l’inventari del patrimoni cultural immaterial de les reserves de la biosfera: l’experiència del Montseny”.

És un projecte impulsat pel Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat, on conflueixen dos programes de la UNESCO: la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i el Programa sobre l’Home i la Biosfera. Els objectius últims d'aquest projecte són contribuir a:

Salvaguardar el patrimoni cultural immaterial del Montseny.

Promoure el desenvolupament econòmic sostenible del Montseny.

Enfortir la cohesió social i l’arrelament al territori.

Es vol elaborar un inventari de les tradicions, els costums, els coneixements, les tècniques, les festes, etc. que constitueixen el patrimoni cultural immaterial del Montseny i identificar, d’entre els elements que en formen part, aquells que poden contribuir al desenvolupament sostenible del territori, uns resultats que, entre d’altres, seran una eina per a la definició i execució de polítiques locals en aquests àmbits. A partir d'aquesta experiència, s’elaborarà una metodologia per realitzar aquesta mena d’inventaris que pugui servir de model en altres territoris d’arreu del món.

Des del Montseny, tant la Reserva de la Biosfera del Montseny com el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” col·laboren directament amb el projecte, que també compta amb el suport del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i de les Diputacions de Barcelona i Girona. També dir que  ha rebut el suport econòmic de la Fundación Biodiversidad.

Ara es tracta de recollir el patrimoni cultural immaterial, un concepte nou encunyant per la UNESCO que dóna el protagonisme a la població implicada. No són només els experts que han de dir què és patrimoni i què no, sinó que és indispensable que la societat del Montseny participi en la identificació i decideixi quines són les pràctiques i els elements que formen part del seu patrimoni cultural.

És per això que s’està treballant en diversos canals de diàleg amb les persones i entitats del territori. Entre elles l’ Associació Amics de Tagamanent. Hi ha un equip  que durant un any estan recorrent el territori, parlant amb les persones, coneixent activitats i oficis i assistint a festes i celebracions que són característiques del Montseny, s’obrirà també una pàgina web per posar a disposició de tothom que hi estigui interessat informació sobre el projecte.

Si voleu col·laborar amb aquest projecte i coneixeu llegendes, dites i refranys, músiques, cançons i danses populars, jocs i esports tradicionals, festes, coneixements i pràctiques sobre el medi natural, remeis i pràctiques de medicina popular, oficis i artesanies tradicionals, o qualsevol aspecte del patrimoni cultural immaterial del Montseny, podeu posar-vos en contacte:

Telèfon: 934 589 595 (demaneu per Sara o Lluís)

Adreça electrònica: montseny@unescocat.org

Adreça postal: Centre UNESCO de Catalunya, c/ Nàpols, 346,                  08025 Barcelona

Jaume Font Rosell

Octubre 2010

ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ

Les qüestions dels Drets Humans ha tingut un gran desenvolupament en els darrers anys, però tenen antecedents antics. Els antecedents mes pròxims son el Bill of Rights de Virgínia, Estats  Units, de 1776 i en la Declaració de Drets de l’ Home i del Ciutadà, de 1789 a França, conseqüència de la Revolució Francesa, entre altres.

Però els Drets Humans, son un conjunt de facultats i institucions que en cada moment històric, concreten les exigències de la dignitat, la llibertat i la igualtat de l’ Home.

Aquest Drets Humans son universals ( doncs pertanyen a tots els homes), inalienables i indivisibles i interdependents.

El Dret Internacional Humanitari ( Dret de Guerra ) I el Dret internacional dels drets Humans, son complementaris. La finalitat d’ ambdós es protegir la vida i la dignitat de la persona humana des de perspectives diferents.

Dins d’ aquesta evolució hem de fer referència a la “ Declaració Universal de Drets Humans “ que va esser  aprovada per l’ Assemblea General de les Nacions Unides  el 10 de desembre de 1948.

La Segona Guerra mundial acabà el 1945 i davant els efectes en la població entre morts i ferits, sembla com si la consciencia mundial demanés una mena de satisfacció o reacció en front dels 25 milions morts russos, i els 2 o tres milions de morts jueus, etc, la societat internacional pretén amb aquesta declaració reafirmar i ratificar uns principis de protecció i defensa dels ciutadans que anomenem Drets Humans.

Fixem-nos be que aquesta Declaració tant important no es cap Conveni Internacional; per tant no te caràcter de norma jurídica obligatòria o vinculant. Així i tot aquesta Declaració es el model de les Constitucions dels països mes avançats i constitueix una declaració moral de gran transcendència, desprès del desastre de la Segona Guerra Mundial amb casi cent milions de morts.

La nostra Constitució conte molts elements de drets que es deriven d’ aquesta Declaració Universal de 1948. El títol I de la Constitució regula els drets i deures fonamentals que a la practica son reconeguts i garantits davant del Tribunal Constitucional.  Aquest drets  fan referència a drets basics i legals, i altres que afecten a la llibertat d’ expressió i participació, a aspectes laborals i econòmics i a drets culturals i socials entre altres.

La societat ha anat prenent consciencia de noves dimensions dels quatre valors  de llibertat, igualtat, solidaritat i seguretat que configuren aquest nucli de moralitat i de bon sentit que son els drets  humans.:

La primera generació de drets humans que genera la llibertat, compren els que diríem drets individuals i civils. Es refereixen a la consciencia, el pensament, la opinió. Son els drets referents a la persona en front dels atacs de l’ Estat. Compren també el dret a un judici just.

La segona ge neració que genera la igualtat, es la dels drets politics, sobre tot es el dret de sufragi obert a tots els homes i dones i el dret d’ associació.

La tercera generació referent a la solidaritat, es la dels drets econòmics, socials i culturals. Aquets es basen en la igualtat. La seva implantació necessita  recursos econòmics: dret de l’ educació per tots, dret a una cultura suficient, dret de la vellesa i pensions.

La quarta  generació o drets  escítics de la persona situada i concreta:

                 Drets de la dona, drets dels nens o ancians, drets dels minusvàlids, dret

                 del consentiment informat, etc.

             Tots aquest drets tenen la seva normativa protectora i per Europa, i el Consell    d’ Europa s’ ha signat el “ Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals “ i crea el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg.

6  de setembre de 2010                                                            Josep Artigas Candela

Advocat

Creu Roja a Catalunya,  Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari.