BUTLLETÍ Nº 67

BUTLLETÍ Nº 67

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE TAGAMANENT

Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament de l’ AAT

INDEX.

• EDITORIAL “Plorem pel Turó de Tagamanent” Marià Gómez Jara. 3
• “EL LIRÓ GRIS: UN PECULIAR ROSEGADOR” Lídia Freixas Mora 4
• “MONTMANY, ESCENARI D’UNA NOVEL.LA CLAU EN LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA: “ELS SOTS FERÉSTECS””. Joan Portals Martí. 7
• LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN. “CISTUS LAURIFOLIUS” Herminia Escolà. 11
• EL DRET A LA PROTECCIO AMBIENTAL I SOCIAL, I LA GLOBALITZACIO Marià Gómez Jara 12
• LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN “Catalunya” Lina Valls 15
• “ADÉU A L’AMIC ALBERT CRUELLS” Enric Vives 16
• PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN “Castellseguer- Pla de les Coromines” Jaume Font Rosell 17
• BIBLIOTECA DE MUNTANYA: “La Garriga Secreta.” Joan Berruezo. 19
• COL·LOCACIÓ I BENEDICCIÓ D’UNA LÀMPADA A L’ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE LA CASTANYA. Xavier Cateura i Valls 20
• PROPOSTA D’ UN GEOPARC A LA VALL DEL CONGOST (MONTSENY OCCIDENTAL). Enric Sunyer i Coma 21
• APLEC DE TARDOR 5 DE SETEMBRE DE 2010. 26

EDITORIAL

Plorem pel Turó de Tagamanent

L’arranjament de la pista que partint de Tagamanent arriba fins a l’aparcament sota la Masia El Bellver, ha apropat el conjunt monumental del Turó a tots els excursionistes i visitants del Parc. Estem agraïts per aquesta millora, ja que possibilita l’objectiu de fer del Parc una eina de cultura i civisme, i d’estima i respecte a la natura.

En el petit cercle del Turó tenim una part molt important de la nostra història, que –si no posem un remei urgent- està en perill de desaparició, perquè només queden “quatre pedres de l’hostal” i poques més del cementiri vell, de l’antic mur de tancament del recinte de l’església i del safareig comunitari.

S’han arranjat les goteres de l’església, això era fonamental per a la conservació de l’estructura del sostre. Gràcies.

Però hi ha encara molta feina a fer al Turó. Començant per la seva base del Turó, o sigui en el Collet de Sant Martí, on tenim les restes de l’antiga església, cal netejar tot l’indret i protegir-lo. Hi ha una alzina que creix al bell mig i s’ha de treure, per estètica i seguretat, com també els matolls de boix que van tallar i que tornen a créixer amb força. Les parets perimetrals de l’antiga església cal netejar-les i consolidar, i la paret lateral, de l’únic mur existent, també consolidar-lo, donat que les pedres van caient o les fan caure.

La reixa de protecció de la reconstruïda base de l’absis, està molt be. Gràcies.

Sabem de les grans dificultats per atendre un Parc de 31.000 Ha quan s’han de repartir els recursos, segurament sempre insuficients, però el cim del Turó de Tagamanent demana una cura urgent de les “quatre parets que queden”.

També és important fer la neteja del Turó, ple de les pedres caigudes o que les han fet caure, i que tan dificulten el caminar per un indret amb unes vistes tan majestuoses.

Molt ens agradaria que en el proper butlletí poguéssim donar les gràcies per la cura o l’inici de la cura urgent demanada.

Marià Gómez Jara.

EL LIRÓ GRIS: UN PECULIAR ROSEGADOR

De tots els lirons existents en l’actualitat, el liró gris (Glis glis) és el més gran i la única espècie dins el seu gènere Glis. Pel seu aspecte a mig camí entre una rata i un esquirol és altrament anomenat rata esquirolera.

Aquest petit mamífer rosegador d’uns 14-20 cm de longitud (cos) i entre uns 75 i 200 grams de pes (depenent de l’edat i l’època de l’any), presenta un pelatge força dens però suau de color gris al dors que delimita amb el blanc a tota la zona ventral. Els seus ulls són grossos i de color negre i estant envoltats per un petit antifaç circular de pèls més foscos, quasi negres, que visualment semblen fer l’ull encara més gros. La seva particular cua pot arribar a mesurar uns 15 cm de llarg. Els pèls grisos que la recobreixen són força llargs i espessos. Dos terços de la totalitat d’aquesta cua sol desprendre’s del cos de l’animal quan aquest és atacat per un depredador, però a diferència dels rèptils, aquesta no es regenerarà.

La seva dieta és principalment vegetariana, ja que prefereix els fruits secs com les fages, les avellanes, les nous, les castanyes, els aglans, etc., pel seu alt valor calòric i energètic, sobretot en períodes previs a la hibernació. Tot i així, també pot alimentar-se de brots tendres dels arbres, fulles i complementar la seva dieta amb fongs i fruits vermells com les mores o els gerds. Ocasionalment pot obtenir proteïna animal d’ous o cries d’ocell que troba en nius dalt dels arbres.

Distribució i hàbitat

El liró gris és una espècie europea, que es troba distribuïda des del nord Ibèric fins a Iran, incloent les illes de Còrsega, Sicília, Sardenya, Creta i Corfú i ocupant pràcticament tota la Europa continental fins als països escandinaus i arribant també a la Rússia més occidental. Accidentalment, a principis del segle XX, va ser introduït a Anglaterra i en la actualitat i viu una petita població entre Beaconsfield, Aylebury i Luton.

A la Península Ibèrica, aquesta espècie ocupa la franja nord, des dels boscos del Montseny i Montnegre, on es troben les poblacions ibèriques més sud meridionals fins a la actualitat citades, fins a Galicia on és pràcticament absent.

És una animal adaptat als boscos de caducifolis on la espècies arbòria dominant pot ser el faig (Fagus sylvatica), el roure (Quercus spp.) o el castanyer (Castanea sativa) i que depèn de la zona es trobaran acompanyades d’altres espècies com el freixe, l’avellaner, el blada, l’om, etc. El liró prefereix boscos madurs ben conservats ja que, a diferència dels boscos joves, aquests mantindran una bona estructura i els arbres posseiran bones cavitats naturals formades per l’acumulació dels anys, les quals són imprescindibles com a refugi.

El liró gris juntament amb la rata cellarda (Eliomys quercinus) són les dues úniques espècies de glírid que podem trobar en els boscos catalans.

La intensa explotació forestal a Catalunya realitzada fins a principis del segle passat i la mala gestió ens ha deixat boscos en un estat molt primari i amb arbres molt joves. Aquesta destrucció de l’hàbitat està provocant una disminució de les poblacions, i tot i que a nivell europeu no és una espècie en perill, si que a Catalunya i a la resta de la Península ibèrica es pot considerar com quasi amenaçada.

Una altre manera de viure

El liró gris és un animal d’hàbits crepusculars i nocturns, per tant, durant les hores de llum solar el trobarem dormint dins el seu refugi. És quan el sol desapareix i tots els animals diürns van cap a recer quan es produeix el canvi, deixant pas a aquells que viuen la nit i que havien estat descansant fins aleshores, com és el cas del liró gris.

Aquest petit mamífer arborícola presenta una gran habilitat per desplaçar-se pels arbres on passa la major part del seu temps. Les dues extremitats davanteres presenten 5 dits però amb el polze força atrofiat i les dues posteriors tenen tots els dits desenvolupats però el 5è queda una mica separat dels altres quatre. Això li permet juntament amb unes ungles corbades i curtes agafar-se millor a la superfície dels arbres, convertint-se així, en un perfecte trepador. La llarga cua l’ajuda a equilibrar-se en els seus salts.

Durant el període d’activitat (maig – octubre/novembre) aquest peculiar rosegador troba dalt els arbres tot el que necessita per viure. Per una banda aprofita els fruits que aquests li proporcionen i els recull per menjar-se’ls o emmagatzemar-los abans de que caiguin al terra. Per altre banda, construeix el seu niu en una cavitat natural situada al tronc de l’arbre i on hi acumula grans quantitats de fulles que ell mateix trenca de les branques d’aquest i transporta fins el forat que ha escollit com a refugi per a viure i criar. Així doncs, només baixarà al terra en comptades ocasions.

A Catalunya les femelles solen donar llum a finals d’agost o a primers de setembre, després de 30-32 dies de gestació. Tenen només una llorigada a l’any si la disponibilitat d’aliments és bona, sinó es reservaran i no criaran fins l’any següent. Tot i que la mitjana és de 4 a 6 petits per femella poden arribar a tenir-ne fins a 11.

El liró gris, a diferència dels seus parents els ratolins i les rates, es passa l’hivern dormint. Aquesta peculiaritat li permet alentir el seu metabolisme fins a valors mínims per poder sobreviure durant els mesos més freds i desfavorables on la disponibilitat d’aliment i recursos es fa més escassa. Aquesta baixada del metabolisme el fa entrar en torpor i queda inactiu de 6 a 7 mesos (depenent de les condicions climàtiques de cada zona geogràfica). Per aquest motiu, abans de què arribi el fred buscarà un refugi adequat on durant l’hivern la temperatura no baixi per sota del punt de congelació i on crearà un petit rebost amb fruits secs. A més a més, intentarà acumular el màxim d’energia en forma de grassa corporal, incrementant notablement el seu pes.

Lídia Freixas Mora Llicenciada en Biologia Museu de Granollers Ciències-Naturals

MONTMANY, ESCENARI D’UNA NOVEL.LA CLAU EN LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA: “ELS SOTS FERÉSTECS”.

En el centenari de la mort de Raimon Casellas (1910-2010).

Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector… des d’allavors ençà la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltades de soletat… L’església parroquial també havia de tancar-se…Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar les campanes a cap indret del dia…Aixís van passar setmanes, van passar mesos… i com la misèria humana s’avesa a tot, va venir un dia en que pastors i terrassans també van acostumar-se a la quietud de les campanes, an aquella mena de silenci que semblava el de la mort…. Tot aquell espectacle de desolació a què vivien condemnats, no els feia fred ni calor…. L’anima dormilega dels bosquerols havia arribat a resignar-se a l’enrunament del temple i al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria…

Aquestes línies, espigolades del segon capítol (L’església tancada) de la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada l’any 1901, ens situen davant l’escenari en què es desenvoluparà una narració que, partint d’un marc geogràfic i històric ben real, acabarà reflectint els somnis del seu autor. Raimon Casellas, per mitjà de la novel·la, es farà portaveu d’uns ideals col·lectius compartits pels artistes modernistes: la regeneració i transformació moral del país per la via de la recuperació dels valors espirituals i de la conscienciació dels individus.

Per tant, ens trobem davant d’una obra literària que utilitza la descripció de la realitat com a punt de partida per presentar el conflicte de l’artista amb la societat que l’envolta i que posa les bases del que anomenem novel·la rural modernista, en la qual l’individu s’enfronta a un paisatge i un ambient hostil i feréstec, reflectint el conflicte entre artista i societat. I aquí rau la importància d’aquesta obra, que inicia una de les èpoques més brillants de la novel.la catalana i que aplica, per primera vegada, els principis estètics del Modernisme a la novel·la llarga, amb uns plantejaments que aviat seran recollits per molts altres autors, alguns dels quals són plomes importants dins el Modernisme com ara Víctor Català, Prudenci Bertrana i Pous i Pagès.

Abans d’entrar en el contingut de la novel·la i de veure el paper que Montmany hi juga com a escenari de l’acció, és gairebé obligat referir-nos breument a la vida del seu autor. Raimon Casellas va néixer a Barcelona l’any 1855 en una família de menestrals. Va cursar estudis d’Humanitats i Filosofia al Seminari de Barcelona, els quals va haver d’abandonar l’any 1872 per fer-se càrrec de la tintoreria familiar després de la mort dels seus parents més directes. Introduït en els ambients culturals del seu temps, aviat va començar a col·laborar a la revista “L’Avenç”, de la qual va passar a “La Vanguardia”, diari on va exercir la crítica artística i literària, convertint-se en un dels intel.lectuals més influents del moment.

Relacionat de manera especial amb Santiago Rusiñol i el seu moviment renovador, l’any 1893 va viatjar a París amb aquest i amb Ramon Casas, mentre la seva activitat com a narrador es limitava a col·laboracions en forma de contes a l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa i a una novel·la curta, La damisel·la santa, premiada a la Festa Modernista de Sitges de 1894. Les seves conviccions catalanistes enfront el procés de decadència que vivia Espanya en aquell final de segle, el porten l’any 1899, a esdevenir cap de redacció de La Veu de Catalunya en el moment en què la publicació es convertí en diari sota la direcció de Prat de la Riba.

L’any 1901 publica en un volum la seva novel.la Els sots feréstecs, que havia anat gestant lentament en els darrers anys, en els quals havia començat a publicar a les pàgines del diari algunes visions de personatges de Montmany que havia conegut durant les temporades que hi havia passat durant la seva infància.

A partir d’aquesta data va viure intensament les tensions culturals i polítiques d’aquells temps, i, més endavant, les sorgides dins la Lliga Regionalista, les quals portaren algunes persones a qüestionar el lideratge de Prat de la Riba i a ell el feren témer per la continuïtat del seu càrrec de redactor en cap. Els fets de la Setmana Tràgica havien impactat també negativament en un procés depressiu que feia temps s’anava manifestant, procés que el dugué al suïcidi el dia de difunts de l’any 1910, en què es va llançar al tren a Sant Joan de les Abadesses.

Més enllà de resumir aquí breument el contingut prou conegut de l’obra, voldria insistir en què aquesta serveix a l’autor per desenvolupar les seves idees i els seus sentiments. Partint d’una realitat que ell havia viscut anys enrera, eleva aquesta realitat a la categoria de símbol, valent-se del personatge central, Mn. Llàtzer. Aquest, desterrat a Montmany, on l’església i tot el seu entorn estan enrunats i mig engolits per la vegetació, intenta en va desvetllar la indiferència i la passivitat habituals dels seus nous feligresos i els demana la seva col·laboració per redreçar l’indret.

Davant el fracàs de la pretensió del nou rector i la manca de resposta dels veïns, l’home passa a l’acció, sense pràcticament ajudes, fins a aconseguir recuperar església, rectoria i cementiri, malgrat l’immobilisme i la manca d’ideals dels habitants del lloc, darrera l’actitud dels quals s’amaga el mal, encarnat per la Roda-soques, la meuca de l’ermita propera, la qual s’enfronta als intents espiritualitzadors del capellà. Aquest enfrontament amb les forces del mal acaba amb la destrucció de l’obra duta a terme per Mn. Llatzer, el qual no mor sinó que resta viu però incapacitat per a l`acció, en el paper de consciència dels fets.

Per Casellas, el fracàs del protagonista de la novel·la, no és més que el fracàs de l’artista, o sigui, el d’ell mateix, en l’intent de canviar una realitat que no li agradava i també l’exponent d’una lluita entre l’individu regenerador que pretén canviar el món i un entorn materialista i hostil que ha abandonat els valors espirituals simbolitzats per l’església enrunada: uns fets reals s’han elevat a la categoria de símbol. Els ideals han fracassat davant la inèrcia de les forces immobilistes que identifica amb el mal.

Però més enllà d’aquest fil argumental i del seu significat, voldria fixar l’atenció en el protagonisme que té Montmany en la novel·la, paper que podia haver assolit qualsevol lloc de muntanya, allunyat de les principals vies de comunicació, amb unes circumstàncies geogràfiques i històriques equivalents.

El que sorprèn primerament és la precisió de l’entorn geogràfic on la novel·la es desenvolupa: el fet és degut a què Casellas coneixia bé Montmany, les seves masies i la seva gent gràcies a les seves estades estiuenques en l’època de la seva infantesa. Aquest coneixement de la realitat és el que li va fer imaginar el conflicte entre la parròquia i els seus feligresos que, ben segur, té origens reals, com demostra la documentació que encara avui conserva l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB, caixa 41).

Montmany, com tants altres pobles i petits nuclis habitats de muntanya (pensem, per no anar gaire lluny, en Tagamanent, en La Móra …) inicià a la segona meitat del segle XIX un procés de despoblament i decadència, tota vegada que la seva situació, en plena muntanya, amb comunicacions difícils i mitjans de vida sovint precaris, l’allunyava del procés incipient d’industrialització de la comarca. Per altra banda, com també passava a molts altres llocs, la parròquia patia des de feia temps uns conflictes socials que tenien per protagonistes a rectors i feligresos, els quals –amb unes condicions de vida duríssimes- havien de pagar, a més, delmes i primícies de les seves collites al rector a causa d’unes obligacions que cada vegada eren més qüestionades. La conseqüència de tot plegat, era l’absentisme dels rectors i encarregats de la parròquia, que tenien dificultats per mantenir-se, i l’abandonament de l’església, casa rectoral i cementiri, tal com descriu el capítol abans esmentat, L’església tancada.

Aquesta precisió geogràfica la recull un interessant article que Carles Albesa va publicar al nº XXIII de la revista Serra d’Or, en què identifica en la novel.la un total de 14 cases en un radi de dos kilòmetres al voltant de l’església de Sant Pau de Montmany, així com diversos llocs geogràfics de l’entorn. Entre aquestes cases apareixen l’Uià, Puiggraciós, Can Saborit, la Rovira, Can Mestre, el Castell dels Moros, el Romaní, etc.; mentre alguns accidents geogràfics i topònims són també identificables, tals com el Bosc Negre, el coll de Can Tripeta, Can Sunyer o Sant Pere de Bertí. A l’obra s’esmenten alguns altres topònims de la zona que Albesa no recull, tals com l’Ametlla, el Figueró o Vallcàrquera.

És evident que la geografia (en aquest cas, un paisatge dominat pel silenci, per la fosca i per la mort), però també la història conformen la manera de ser dels habitants del poble que Casellas caracteritza com a mancats d’ideals, conformistes i amb problemes de comunicació, circumstàncies que fan que la dura realitat quotidiana pesi més que els ideals.

Realment, la visió que el protagonista de la història té d’aquella gent que l’hauria de rebre i d’acollir és prou crua, ja que se li apareixen com una taca térbola, terrenca, polsinosa, com de gent que havent estat soterrada per llarg temps s’hagués descolgat de terra per a compareixer a la cita, i els qualifica com aspres i bonyeguts com les muntanyes que habiten… l’eterna lluita amb la terra mal agraïda que amb prou feines deu donar per pa, els mata l’amor al pròxim i els fa pensar mal de tot.. són taujans i silenciosos, amb prou feines se saludaven com si els dolgués de dir un mot.. ...

Sobre aquesta visió, fonamentada en els records de la seva infància, l’autor edificarà el seu drama. En ell, la natura destruirà el temple, la matèria vencerà l’esperit, la realitat s’imposarà als ideals i, en definitiva, la mort podrà més que la vida. Com passa, segons la visió de la burgesia modernista que tan bé representa Raimon Casellas, en aquella Catalunya de principis del segle XX, malgrat els esforços que tanta gent com ell fan per regenerar una societat decadent, mancada d’espiritualitat i d’ideals amb l’objectiu de transformar-la en una societat europea moderna.

Joan Portals Martí.

LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN

Família de les Cistàcies

CISTUS LAURIFOLIUS

Noms: estepa de muntanya, bufi o bufins, bordiol i argentí

Nom en castellà: estepa, jara

Aquest arbust és una espècie de la muntanya mitjana i es troba a la brolla d’estepes i brucs.

Es una planta enganxosa, alta d’un a dos metres, es aromàtica .

Les fulles principals son grosses i endurides ovades de punta allargada.

Les flors blanques i grosses, sovint amb la base dels pètals tacada de groc, amb 5 pètals i nombrosos estams, calze amb 3 sèpals gairebé iguals.

El fruit es una capsula dehiscent, globulosa, peluda amb 5 compartiments.

Aquesta estepa no es gaire corrent. Se’n troba aquí en el Montseny. a la Catalunya francesa, País valencià i falta a les Illes Balears.

La hem trobat a prop de la Font de la Pomereta.

Herminia Escolà.

EL DRET A LA PROTECCIO AMBIENTAL I SOCIAL, I LA GLOBALITZACIO

L’evolució tecnològica de la revolució industrial del segle XVIII a Anglaterra i mes tard al nostre país, va resultar catastròfica pel medi ambient. També s’ha anomena a aquest període com l’època del maquinisme degut al transcendental invent de la màquina de vapor que va fer possible el moviment multiplicat d’altres màquines sense la força de la persona i de cap animal.

Per fer funcionar aquestes màquines de vapor, es va fer necessari portar carbó dels llocs on es podia extreure, estimulant l’aplicació d’aquestes tècniques al ferrocarril i com conseqüència l’industria metal·lúrgica i molta industria auxiliar.

L’industria va començar la producció en sèrie de gran quantitat bens i lògicament va comportar la multiplicació de fabriques, amb la conseqüent necessitat de ma d’obra, cosa que va atreure a molta gent dels pobles que van abandonar la pagesia enlluernats per la vida a la ciutat.

Els obrers van començant una vida complicada a les fabriques amb unes condicions difícils d’entendre avui dia, treballant jornades de 12 o mes hores, inclús els nens i dones, en uns llocs de treball amb un ambient de gran insalubritat, pels fums, la calor o el fred, d’humitat, el vapor, la inhalació y el contacte amb matèries tòxiques, etc. que produïen infermetats i l la mort prematura dels treballadors. Aquestes situacions tant greus va crear una consciencia del problema social, per lo qual els obrers es van unir i van començar a crear els primers sindicats i tribunals de l’ordre social.

També va coincidir amb aquest segle el triomf de les idees lliberals, el “dejad hacer, dejar pasar”, agreujant el problema social. Lluny quedava els mètodes de fabricació artesanal, però allò dificultava l’acumulació de capital. A llavors hi havien els gremis professionals, amb idees socials de l’època: al company malat s’ha l’ajuda treballen mes els seus companys.

També la natura va patir l’impacta de la revolució industrial, amb la pol·lució de les aigües, pels residus industrials, la pol·lució atmosfèrica, etc. cosa que també va conscienciar a la societat i el legislador va començar promulgant les primeres lleis de protecció ambiental.

Les coses que pertanyen a tothom, com son l’aire, l’aigua, el mar, les riberes dels rius i del mar, els camins, etc. son bens que tenen com característiques: el que no son al comerç, ja que tothom pot utilitzar-los, raó per la qual aquets bens han de ser protegits al màxim.

La contaminació o la destrucció d’aquests bens, tenen la protecció de diferents llei. Axis, l’article 45 de la Constitució senyala:

“1. Tothom tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per el desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo.

2. Els poders públics vetllaran per d’utilització racional de tots els recursos naturals, amb el fi de protegir-los i millorar la qualitat de la vida i defendre i restaurar el medi ambient, apoyándose en l’indispensable solidaritat col·lectiva.

3. Per quins violin el disposat en l’apartat anterior, el els termes que la llei fitxi, s’establiran sancions penals o en el seu cas administratives, així com l’obligació de reparar el dany causat”.

La mateixa constitució senyala en l’article 132.1 que, els bens de domini públic i els comunals, son inalienables, imprescriptibles e inembargables, o sigui que no es poden ser objecte del tràfic mercantil, no es poden comprar o vendre, por exemple no podem comprar un tros de riu.

Les empreses han d’abocar aigües netes als rius, han de reciclar les residus industrials, sanitaris, etc. mitjançant empreses especialitzades, filtres de fums, etc. i com garantia tenim el delicte ecològic amb sancions penals i administratives.... perduda de la llicencia d’activitat, etc.

Les empreses en de suportar els costos propis de fabricació i els de reparació ambiental, però això i junt als riscos de sancions, fa que es vagin desplaça’n a llocs a on puguin contaminar sense sancions, ni costos addicionals. A la vagada en aquets països els salaris son mes baixos. Tot una sèrie d’estímuls per la descol·locació de l’empresa.

Les empreses que compleixen les lleis i son respectuoses amb l’ambient, a mes compleixen les obligacions socials amb els treballadors, tenen una pèrdua de competitivitat molt important amb les empreses que “embruten” l’ambient i no protegeixen als treballadors dels riscos laborals i de salut.

Qualsevol de nosaltres paga una sèrie d’impostos i taxes com son la brossa, el cànon de sanejament de clavegueres, de l’aigua de consum domèstic, l’impost de circulació, la compra d’electrodomèstics que inclou el reciclatge de la vella, etc.

També podem tenir sancions si no respectem determinades normes que tenen una finalitat de respecte ambiental, per exemple no respectar els límits de velocitat amb finalitat ecològica, tractament de residus.

Hem arribat a una situació de protecció global, perquè hem vist les empreses i els particulars. La natura no es nomes els camps, també es la ciutat, els mars, etc. i els poders públics han de planificar els models de creixement, les viviendes, les urbanitzacions, les infraestructures,... s’ha de tenir present que hi ha destrucció dels habitats.

Es immoral anar-hi a altres països a fabricar perquè es pot embrutar la natura sense riscos ni costos i aprofitar-se dels salaris baixos i falta de protecció social. La culpa d’aquesta monstruositat es de tots.

Marià Gómez Jara

LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN

CATALUNYA

Pregunteu, que és nostra Pàtria

un país petit i gran

per dintre seca i sorrosa

verdes les muntanyes grans

i en front de la nostra casa

el blau del mar va tocant

Pregunteu, que es nostra Pàtria

un país petit i gran

una pinya molt apretada

on hi caben negres i blancs

tan si sou d’altres contrades

es igual d’amunt o de la vall

Pregunteu, que és nostra Pàtria

un país petit i gran

una rotllana molt ample

com més ample més germans

Aquesta és Catalunya

Aquets els catalans.

Lina Valls. Argentona 2010

ADÉU A L’AMIC ALBERT CRUELLS

Nota de la redacció: Aquesta necrològica va arribar quant teníem previst fer l’ índex del Temes publicats, (Butlletí nº 65) però malgrat la poca puntualitat, l’ Albert mereix aquest segon record en la nostra revista a la que tant va col·laborar.

Amb molta tristor em vaig assabentar de la mort del volgut Albert, espero que em perdonis la no assistència al teu adéu terrenal. Estic molt dolgut amb tots aquells que sabien de la meva gran germanor personal amb la teva persona, mantinguda durant quasi mig segle, sé que en aquests tràngols és molt difícil no tindre un lapsus, però l’amistat amb tota la seva família i coneguts del poble d’Aiguafreda, a estat molt forta, com per no tenir una trucada telefònica.

I com recordatori de la nostra profunda amistat, vull fer unes petites pinzellades de les nostres periòdiques xerrades, de les que jo sortia d’elles, mes il·lustrat sobre l’humà i lo diví, les nostres converses eren sobre tot amenes, i sense ser puntuals sobre una qüestió determinada, d’elles sempre sortia sabent mes de qualsevol matèria objecte de la nostra conversa.

Sobre tot quan parlàvem del poble d’Aiguafreda, del que eres un enamorat, i en sabia tant, que durant les nostres llargues converses, sempre em sorprenia amb diferents histories que demostraven el seu extens repertori sobre la historia del municipi, i a mes, qualsevol article de qualsevol revista o diari que en parles, ell la retallava i guardava acuradament, dubto mol que cap aiguafredenc tingui un arxiu tan important com ell.

Per una deferència a la nostra amistat em va permetre escanejar molts d’aquests articles, i des d'aquí, em permeto fer una crida a tots aquells que estimem Aiguafreda i tots els pobles de la rodalia per fer una petita biblioteca on es poguessin consultar totes les recopilacions que un gran home va fer al llarg de la seva dilatada vida.

Si això no ho fa l’Ajuntament d’Aiguafreda, que crec que és el mes adequat, es tindria que fer a traves d’una fundació o incloure-la a la Biblioteca de L’Associació d'Amics de Tagamanent, el que si faré, és promoure que un llegat d’aquestes característiques no es pot deixar d’honorar en un o altre lloc, perquè forma part de la historia d’un poble i m’atreviria a dir d’una comarca, l’alt Congost.

I si volen tindre un petit tast d'alguns articles, us detallo algun títol, “Alcaldes i habitats d’Aiguafreda”; ”Sant Cristòfol de la Castanya”; ”Dolmen de la Costa de Can Brull” Glossari sobre Aiguafreda, guia turística sentimental de la població i dels seus racons mes típics”; “Aiguafreda de Dalt”; “El Congost via romànica”; “El tram de la vida a anat lligat al tram de la vida”; ”Vall del pi de Centelles”; ”La bicicleta arriba al Congost”; ”Una partida Carlina, al Congost”; ”Camí romà”; ”El Crist d’Aiguafreda de Dalt”; ”Mil·liaris romans”.

Tots havíem anat a consultar qualsevol cosa cultural, que tingues a veure amb el territori de l’Alt Congost, de cultura general catalana, i no diguem, que tingues a veure amb la seva estimada Aiguafreda, de la que tenia, com he comentat anteriorment, una extensa recopilació d’articles i fotografies, que dubto mol que un altre persona tingui, i per tant hi ha que tenir cura que no es perdi. Amb aquesta il·lusió, que espero veure-la complida, i que era el que tu voldries, i que jo com un bon amic, lluitaré per veure-la complida.

Mes tard o mes d’hora, estic segur que continuarem les nostres llargues i amenes converses, adéu amic Albert.

Enric Vives

PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN

“Castellseguer- Pla de les Coromines”

Com es habitual en les nostres sortides sortim sempre d’ un lloc a on podem deixar el cotxe, aquets cop de nou serà l’ aparcament de l’ Ajuntament de Tagamanent, tot i que també es fàcil fer aquesta ruta per els que vinguin de Figaró amb el tren, ja que poden arribar fins a Sta. Eugenia del Congost per el camí del Congost.

Situats a l’ Ajuntament de Tagamanent anirem direcció cap a la part del darrera i creuem el pont del Torn , immediatament girem cap a l’ esquerra en direcció Sta. Eugenia del Congost un cop allà i després de creuar el pont del mateix nom, agafem i ens fiquem per sota el pas soterrani que trobem a la nostre esquerra i que ens ajudarà a creuar la carretera C-17. Nomes treure el cap a l’ altre canto del pas girem a la nostre dreta ( Aquí en aquest indret hi havia l’ antiga masia de la Casa Nova) i continuem paral·lels per el costat de la carretera fins arribar al camí de les Cases del Solell.

Enfilem aquest camí per la part del darrera de la masia modernista de Pareras del Pla a pocs metres trobem un encreuament, amen cap a la dreta per el camí mes planer en direcció sud que porta a Can Bosc de Figaró. Un cop tenim Figaró davant nostre ( amb una vista excepcional del poble), el camí fa un gir fort cap a l’ esquerra per enfilar la Vall de Vallcàrquera, ara hem d’ estar atents ja a pocs metres a la nostre esquerra puja un petit corriol que hem d’ agafar, ( com a referencia esta mes o menys a l’ alçada de la línia elèctrica). Anem pujant per aquest corriol anomenat de la Sentinella ( te el seu inici a baix a la riera de Vallcàrquera a on conflueix amb el Congost, i es l’ antic camí de pujar cap a Tagamanent des de Figaró passant per Castellseguer ). Després de fer un tros curt però força dret ens trobem el repetidor de TV de Figaró, ara el camí es mes planer. Continuem fins a trobar-nos la carretera (que es la que va de la C-17 cap a les cases del Solell , en aquest punt girem de nou cap a l’ esquerra, fins a trobar un encreuament a pocs metres que de nou girarem a la dreta per enfilar-nos cap a Castellseguer .

Després de fer un quants centenars de metres ens trobem un encreuament al lloc a on hi havia la pedrera de Can Pere Torn ( ara en procés de restauració) (Si anem a l’ esquerra aniríem cap a Can Pere Torn i al nucli urbà de La Pedralba tornant al punt d’ inici amb un recorregut total de uns 5,2 km. aprox.) Continuem el recorregut continuant la pista cap a la dreta , passarem per varis encreuaments tancats amb portes i que formen part de la finca privada de Castellseguer.

Després d’ una pujada força costeruda ens trobem la masia de Castellseguer al davant nostre, coneguda per la gent del país com a Seguer, continuem pujant i voltejant la casa sense entrar en cap moment en cap entrada de la finca fins trobar-nos un encreuament ( Collet de Seguer) a on girarem cap a l’ esquerra per enfilar-nos per sobre la cinglera del Follo cap el pla de Seguer. No deixem aquesta pista en cap moment continuant resseguint la cinglera, fins el moment que creuem un torrent (Sot del Joncar o torrent de Can Xesc) i que poc després trobarem uns senyals d’ un itinerari marcat ( Parcs naturals de la Diputació de Barcelona) i els seguirem girant a l’ esquerra, ara estem al Pla de les Coromines, i anem seguin fins a baixar la cinglera per el Grau del Follo que ens portarà a la masia del mateix nom ( El Follo), avui dedicada al turisme rural i a la restauració. Un cop a la masia del Follo nomes ens cal agafar la carretera asfaltada direcció avall, Però per no fer tant pesada la tornada a l’ arribar al primer encreuament girem a la nostre dreta per la pista de terra cap a les Torretes del Follo i sense ja deixar aquest carrer anem baixant per el nucli urbà de la Pedralba fins de nou creuar la carretera C-17 direcció cap l’ Ajuntament a on de nou acabem aquest recorregut.

Jaume Font Rosell

Juliol 2010

BIBLIOTECA DE MUNTANYA

La Garriga Secreta.

Allò en qùe potser no t’havies fixat mai.

Coordinat per Josep Mas.

Edicions del Garbell.

Editada per Edicions del Garbell, La Garriga Secreta és una guia coordinada per Josep Mas i compte amn la col.laboració de setze garriguencs més.

La Garriga més anònima, la que no surt a les guies és la que trobareu en aquest llibre que està il.lustrat amb 244 fotografies acompanyades totes elles amb un comentari històric o anecdòtic.

“La història d’un poble la fan els grans esdeveniments socials, polítics, culturals, econòmics, religiosos, esportius, però també les coses petites expliquen aspectes que no apareixen als grans llibres. Poden sembla peces anodines o simples anècdotes, potser sí, però la història en lletres majúscules sempre és la suma de molts retalls petits i de detalls que s’amaguen en racons i raconets” (sic) (de l’autor del llibre Josep Mas)

Aquest és el propòsit dels autors de La Garriga Secreta, fer un repàs de coses que podem trobar a La Garriga i que sovint ens han passat desapercebudes; fonts, pedres, fòssils, un munt d’edificis modernistes, aspectes de La Doma desconeguts per molts i un llarg etcètera que de ben segur us agradarà conèixer.

Joan Berruezo.

Col·locació i benedicció d’una làmpada

a l’església de Sant Cristòfol de la Castanya

El passat diumenge, dia 4 de juliol, com és tradició, es va celebrar la festa major de la Castanya, al Brull.

Més de cent persones, després de la missa en honor de sant Cristòfol, patró de la parròquia, van poder gaudir d’un conjunt de cançons sota la direcció d’en Lluís Vilamajor.

Després va haver-hi el tradicional dinar popular, aquest any sota l’ombra d’un tendal cedit pels Amics de Tagamanent. Per acabar la festa, es van sortejar productes de la terra.

Cal destacar, que aquest any es va col·locar una làmpada a l’església, ofrenada per l’artesà del ferro, Isidre Vallbona i Clúa, de can Lenci d’Aiguafreda.

Aquesta làmpada, que pesa uns 54 quilos, s’havia col·locat el dia 5 de juny, gràcies a l’esforç desinteressat del mateix artista i dels seus col·laboradors: Lluís i Ramon Matas i Quintillà i Joan Crespi i Casanovas.

Després de la benedicció de la nova làmpada, mossèn Joaquim Fàbregas i Navarro, rector d’aquella parròquia, va fer entrega a Isidre Vallbona, d’una ametista, tot recordant el llibre La Muntanya d’Ametistes amb que, el poeta de Viladrau, Jaume Bofill i Mates, a la primeria del segle XX va batejar el Montseny.

Durant el seu parlament, el rector va nomenar a Vallbona com “l’artesà de la muntanya d’ametistes”, com a reconeixement a les seves obres instal·lades a diferents edificis històrics del Montseny.

Xavier Cateura i Valls

PROPOSTA D’ UN GEOPARC A LA VALL DEL CONGOST (MONTSENY OCCIDENTAL).

L’Associació Amics de Tagamanent hem rebut amb gran satisfacció la proposta de l’ Amic Enric Sunyer i Coma per posar en marxa un Geoparc a la Vall del Congost. Nosaltres creiem que pot ser positiu per el nostre territori i a més, estem en condicions, si es creu oportú de coordinar i liderar aquest projecte que ara posem a sobre la taula. Desitgem que sigui d’ interès per totes les Administracions Publiques i Entitats dels municipis afectats per el projecte. En breu seria bo mantenir un canvi d’impressions tots plegats amb l’únic objectiu de començar a treballar per crear el Geoparc de la Vall del Congost. A continuació us reproduïm l’ escrit original del projecte de Geoparc.

APLEC DE TARDOR 5 DE SETEMBRE DE 2010

• ACTIVITATS AL TURO

• 8:00 h.: (opcional) Pujada a peu al Turó pels caminaires. Lloc de concentració placeta de La Pedralba (punt d’informació)
• 10:00 h.: Missa, a l’església de Sta. Mª de Tagamanent
• 10:45h.: Poesia per petits i grans: vine i recita o llegeix la poesia que mes t’agradi

• ACTIVITATS A L’ERA DE L’AGUSTÍ

• 12:30 h.: al Saló d’Actes de l’Agustí, xerrada col•loqui d’en Antoni Arrizabalaga, biòleg del Museu de Ciències Naturals de Granollers, sobre el tema: “La cooperació entre femelles del liró, una estratègia evolutiva”
• 14:00 h.: ARROSSADA POPULAR (12 € adults i 7 € els petits fins a 7 anys). Tindran prioritat els que reservin tiquet als telèfons 93/842 81 39 i 93/455 81 81. Per ecologia es prega porteu els plats, gots i coberts
• 15:15 h.: Nomenament de soci d’honor a JOSEP Mª PANAREDA I CLAPÉS, en mèrit a la seva aportació sobre biogeografia i botànica del Montseny.
• 15:30 h.: Tradicional rifa de productes de la terra (pernil, vi, mel i mató, quadres d’aquarel•la, etc.)
• 16:00 h.: VIU EL PARC. El conjunt musical “Bauma” per cortesia de la Diputació de Barcelona tocaran i ballarem les populars cançons tradicionals catalanes
• 18:00 h.: Ens acomiadarem amb el cant de l’hora dels adéus

• Es prega puntualitat amb els actes i tenir cura dels menors i grans, donat que a la muntanya s’ha de ser prudent i l’organització no es fa responsable dels accidents personals que es puguin produir.