BUTLLETÍ Nº 68

BUTLLETÍ Nº 68

DESEMBRE 2010

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE TAGAMANENT

Els articles publicats expressen l’ opinió dels seus autors, no forçosament de l’ AAT

ÍNDEX.

• EDITORIAL : “Arqueologia en el Turó”    Marià Gómez Jara.                                          

• RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA    

• RECORD D' UN INDRET QUE HA DE PERDURAR, SANT CEBRIÀ DE LA MORA     Enric Vives Rodenas.                                                             

• “EL GRUP DEL MONTSENY” Joan Portals Martí.                                                                                                    

• CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)    Xavier Cateura i Valls.  

• LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN  “El nostre Montseny”  Joan Parella Mas                                                              

• PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN “Collformic–Sant Cebrià de la Mora” Jaume Font Rosell. 
• LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN. “Viscum album.L”  Herminia Escolà.

           

• BIBLIOTECA DE MUNTANYA:  “Els boscos de la Garriga”  Joan Berruezo.

• CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ?

               El cas dels estudis de ratpenats al Montseny.

               Carles Flaquer i Toni Arrizabalaga.                                                     

• INVENTARIS PER A LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL  

              Jaume Font Rosell.                                                               

• ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ   Josep Artigas Candela.          

                                                                                                                                            

EDITORIAL

ARQUEOLOGIA EN EL TURÓ

A mitjà d’octubre, acompanyat d’en Lluís Matas varem reunir-nos amb dos arqueòlegs contractats per la Diputació de Barcelona, com part d’un col·lectiu que ha d’elaborar el Pla Directori del Turó de Tagamanent.

La trobada va ser molt important, perquè els arqueòlegs estaven molt interessats en conèixer el paper del Turó de principis dels segle XX i les construccions de les que tenien referència que eren 2 cases i la rectoria.

Respecte a l’església la van estudiar molt i van sorgir moltes incògnites:

-Si l’església romànica està al mateix lloc que l’actual.

-Si el campanar d’espadanya va ser fins el 1662 (hi ha una lapida amb aquesta data al campanar).

-Si la façana es de l’època gòtica com la porta d’entrada.

-Perquè una nau lateral és mes ample i alta que l’altre.

-Hi ha dos finestres tapiades.

-La sacristía sembla molt modificada.

-Els nínxols de les capelles dels sants i la verge van fer-se possiblement després de les parets laterals (acabaments molt toscos).

-Si el tros de mur tramuntana de l’església,que va de la façana fins la primera arcada, és de la primitiva església romànica.

-Si el cementiri fet el 1357 per ordre del bisbe de Vic per pujar els morts de l’església de Sant Martí, al deixar de ser parròquia, es l’actual davant de l’església.

-Si la línea de pedres del límit de ponent son les del castell

-Etc.

Varem ensenyar-los la rectoria, l’hostal i la casa de davant l’hostal i els seus perímetres. També la llastimosa situació dels murs i del safareig comunitari, etc.

Estem esperançats en que per fi es pugui arranjar el conjunt monumental del turó, lloc molt visitat diumenges i festes, i que l’Associació fa mes de dos anys que obre l’església el tercer diumenge de mes, de les 11 a les 14 hores,  quan pot la neteja, també recull les deixalles dels voltants, explica a la gent interessada la historia del que va ser el centre del poble de Tagamanent on diumenges, aprofitant l’assistència a missa (cosa habitual en aquell temps), anaven i es trobaven gran part dels habitants de les masies disseminades i feien trobades socials i també els seus petits intercanvis (trueques), tenien un barber, dinaven i a la tarda feien música amb un flabiol i un tamborí per la gent jove.

Viure la historia de Tagamanent es repassar la historia de Catalunya, fins i tot les misèries de les guerres que va patir la pagesia i darrerament la de l’aixecament franquista contra la República espanyola, que va deixar sense vida el Turó, amb la crema de l’església, la profanació del cementiri, etc.

Ara la Diputació te en les seves mans la possibilitat de fer del Turó un monument digne de la seva història.

El Turó i el seu voltant, ha de ser un itinerari cultural i d’esbarjo en plena natura, on els valors humans s’expressin amb la seva plenitud.

Els Amics de Tagamanent hem donat proves que volem ajudar i ser actors de la historia d’aquest racó del mon tan i tan bonic i interessant.

                             Marià Gómez Jara.  

RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA

     El diumenge, dia 19 d’aquest darrer setembre, unes 60 persones varem pujar fins a la Móra per tal de recuperar la celebració de la festa d’aquella contrada tan emblemàtica de Tagamanent i del Montseny.

     Després de les paraules de l’alcalde, Jordi Morera, agraint l’assistència de les persones que van voler sumar-se a aquesta iniciativa, a més d’explicar el significat de l’acte per a la recuperació d’una festa popular que s’havia perdut i de manifestar el compromís de l’Ajuntament de Tagamanent perquè cada any es pugui tornar a celebrar, Mn. Joaquim Fàbregas, rector de la Móra, va celebrar la missa en honor de sant Cebrià.

   Un cop acabada la missa, es va beneir la creu de forja que va fer,

 i va voler regalar a la parròquia de la Móra, l’artista Isidre Vallbona i Clúa, de can Lenci d’Aiguafreda. Estem convençuts que la creu realça, encara més, l’interior d’aquell edifici romànic del segle XI, declarat patrimoni històric.

     Després, tots varem poder fer un esmorzar de germanor gaudint d’un temps esplèndid, quasi primaveral, explicant-nos anècdotes de temps pretèrits i animant-nos a tornar a trobant-se cada setembre a la Móra. Amb aquesta finalitat es va proposar crear una comissió que se’n n’encarregués de preparar la festa de l’any vinent.

     Cal assenyalar que entre els assistents n’hi havien que eren nascuts a aquell terme i havien estat batejats en aquella església parroquial.

     La festa va concloure amb la lectura que Xavier Cateura va fer d’uns poemes de Joan Maragall i de Màrius Torres, poetes dels que enguany es celebren llurs aniversaris del naixement.

     L’acte va ser organitzat pel l’Ajuntament de Tagamanent juntament amb la Parròquia de Sant Cebrià de la Móra.

     L’Associació d’Amics de Tagamanent va col·laborar per tal que l’acte fos un èxit, aspecte aquest que estem segur que es va aconseguir amb escreix.

“EL GRUP DEL MONTSENY”

                El passat mes de març es va publicar el llibre “Guerra i repressió al Vallès Oriental” de Cèsar Alcalà, en el que l’autor “proporciona un testimoniatge de primera mà i una documentació fins ara inèdita sobre els assessinats, profanacions i espolis de les esglésies i altres edificis emblemàtics de la comarca” segons explica en el pròleg l’historiador garriguenc Santiago Cucurella, que advoca per recuperar la memòria històrica d’uns anys molt amargs del nostre passat i dels que les generacions més joves en tenen un coneixement cada vegada més difús. Per ell, aquest recuperació de la memòria significa dir, divulgar i retre homenatge a les víctimes de la repressió franquista que van lluitar per la llibertat i per la legalitat del règim republicà, peró també vol dir divulgar amb noms i cognoms els dirigents de les patrulles de control i dels comités de cada poble, que van assassinar civils, l´´unic delicte dels quals era no compartir la seva ideología o exercir el seu dret a professar lliurement les seves conviccions religioses.

                Sóc conscient que endinsar-se en temes relacionats amb la darrera guerra civil és avui encara una qüestió delicada que pot ferir sensibilitats d’uns i d’altres. Però més enllà de les valoracions de cadascú respecte a que el llibre mostri només una cara de la moneda, encara que -segons s’afirma en el mateix pròleg- l’autor té entre els seus projectes immediats una recerca sobre la repressió franquista contra els republicans durant la immediata postguerra, voldria destacar-ne un capítol que porta el títol que encapçala aquest article i que ens aporta una informació molt interessant d’uns fets que van tenir per escenari les muntanyes del Montseny en especial, segons sembla, els entorns de Collformic, la Calma i Tagamanent.

                La repressió contra elements sospitosos de desafecció als valors republicans amb el trist protagonisme de les Patrulles de Control en aquesta, va seguir al fracàs a Catalunya del Alzamiento del general Franco de juliol de 1936. Per fugir de la persecució i també en molts casos per eludir l’obligació d’allistar-se per anar al front, no van ser poques les persones que es van amagar (sovint amb poc èxit) en llocs que creien més o menys segurs, en una actitud diríem de resistència passiva.

                Però, segons explica Alcalà en l’esmentat capítol, no tots els perseguits van oferir una resistència passiva. Al Vallès Oriental, concretament al Montseny, actuava un grup de gent, conegut com el Grup del Montseny i format per unes 200 persones, el qual va protagonitzar diversos i sovintejats enfrontaments amb les forces que en diferents ocasions van intentar detenir-los.

                Aquesta informació l’autor la treu d’un llibre, avui molt difícil de trobar si no és en algun llibreter de vell, que l’any 1951 es va publicar amb el títol “Los catalanes en la guerra de España” del que és autor José Mª Fontana, un personatge singular, llicenciat en dret, escriptor i periodista, nascut a Reus i d’ideari falangista, adscripció política que li valgué diversos càrrecs en el règim sorgit de la guerra civil.

                Seria interessant  poder contrastar les dades que aporta amb informacions procedents de persones les quals, directa o indirectament haguessin tingut coneixement dels fets a que es refereix Fontana i, perquè no, amb la possible existència  de restes materials que podessin confirmar la presència continuada durant un relativament llarg període de temps d’un grup tan nombrós de persones al Montseny, concretament en alguna de les seves parts més amagades o apartades dels llocs més habitats.

                Transcriurem alguns dels paràgrafs que sota el subtítol Los huidos que se quedaron ens expliquen les activitats d’aquell Grup del Montseny, respectant el llenguatge que l’autor utilitza molt propi d’aquells temps victoriosos amb el que Fontana ens dóna la seva particular visió de la guerra civil i del protagonisme que els catalans hi van tenir.

                Referint-se a les persones que intentaven escapar de la persecució d’aquells dies, explica que no todos, sin embargo, se atrevian a correr los riesgos de pasar la frontera; o bien carecían de medios económicos o no pudieron enlazar con las redes de evasión, o no quisieron alejarse de los suyos y su comarca. Y optaron per “echarse al campo”, creando el primer maquis de la historia.

                Després de reconèixer la dificultat de poder reconstruir la història d’aquestes guerrilles i grups d’escapats que, durant anys, van moure´s per les muntanyes i les zones més descampades del país, Fontana afirma que  té notícies certes de dues: la que actuava al Montseny i la que es movia per la conca del riu Gaià.

                De la primera, les dades que aporta són aquestes: … buscó la rudeza de aquel terreno montañoso, con sus bosques de hayas, castaños y robledales, y con sus grandes descampados; peinado en blanco por las nieves invernales y con las faldas pobladas de montañeses noblotes que constituyeron una gran ayuda para los héroes de la aventura, cuyo número llegó a ascender a más de doscientos en sus épocas de esplendor, odos rudimentariament armados, pero que se hacían temer y respetar, cuando así convenia a su labor. Poseían campamentos, disciplina y mandos, realizando guardias, misiones y hasta ceremonias tan conmovedoras como izar cada mañana la bandera de España en sus dominios…

                Dels que  formaven part d’aquest grup  deia que eran gentes de toda clase y condición, pero eso sí, avezadas al monte y endurecidas por una vida de inconcebible sacrificio… i que la seva figura més destacada era Agustín Batlle.

                Que la partida no tenia una vida fàcil ho confirma el que diu a continuació quan descriu els intents de les forces al servei de la República que intentaren en va capturar els seus integrants: Más de ochenta veces fue detenida la compañia o sección de Asalto que subía por los vericuetos de Tagamanent, Collformic o el Pla de la Calma, por el bronco disparo de una escopeta solitaria que, emboscada entre riscos y matorrales, destrozaba indefectiblamente la cabeza del que iba en vanguardia. La guerrilla del Montseny llegó a ser una obsesión para los “rojos” y contra ella dirigièronse con éxito nulo, fuerzas importantes, que regresaban asqueadas y con alguna baja, mientras los guerrilleros se dirigian triunfantes, a los pueblos vecinos, en los que hasta los Comités rojos acababan por convertirse en cómplices suyos… en evitació de represàlies per part del grup guerriller.

                Es refereix Fontana, amb el seu to èpic habitual, a la traició que va permetre la caiguda de bona part de la nombrosa partida: un meteoròlogo, escamot arrepentido… hecho prisionero y martirizado por sus ex compañeros, vendió a la guerrilla. Cayeron muchos, pero no se arrió la bandera… y un dia de enero de 1939 un grupo de luchadores barbudos, rotos y esqueléticos, vio llegar al Matagalls el cortejo de los soldados de Franco con la misma enseña que ellos mantuvieron clavada e inhiesta, entre los trapos rojos que la cercaban por doquier.

                Creiem que les anades i vingudes d’un grup tan nombrós de persones, amb campaments estables, han hagut de deixar rastres materials de la seva presència i de construccions, ni que fossin precàries, per resguardar-se de les inclemències del rigorós clima montsenyenc, de la mateixa manera que, en un passat més remot, devien fer-ho altres persones que cercaren refugi a la muntanya fugint de les penúries de la Guerra del francés o de la Guerra de Successió.

                Qui sap si algunes d’aquestes restes es podrien trobar a la Calma, on sembla haver-hi algunes restes de bases de parets o murs que podrien correspondre a alguna antiga construcció més o menys provisional, no lluny de la casa del Bellit, o al peu de les Agudes, al voltant de la font de les Arrencades, en un dels llocs més amagats de la vall de Sant Marçal.

                Una darrera dada, procedent del diari La Vanguardia del dia 5 d’agost de 1938 que amb el títol La justicia de la República explica la vista d’una causa contra els soldats Angel Pujol Garriga i Joan Forcada Felip, procedents de la “Caja de Recluta”,  que abandonaron sus unidades y coincidieron en refugiarse en el Montseny en unión de otros numerosos desertores… podria confirmar que les informacions de Fontana obeïen a una realitat que convindria continuar investigant abans no desapareguin definitivament els darrers testimonis o referències orals d’aquells fets.

                                                                                              Joan Portals Martí

CARTES D’UN CANTAIRE DE L’ORFEÓ CATALÀ (I)

     A partir de l’exposició itinerant titulada: La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny, varem poder veure com des de finals dels segle XIX i la primeria del XX, el primers cantaires de l’Orfeó Català —amb el seu director Lluís Millet— pujaven cap al Montseny —tan proper a la capital catalana— per tal de respirar aires més sans que els de la gran ciutat, gaudir d’un entorn natural, menjar bones viandes i, sobretot, per anotar les lletres i les músiques de les cançons que, des de sempre, tant pagesos com pastors i carboners, cantaven mentre feinejaven o quan, a les nits d’estiu, descansaven asseguts vora l’era, o a l’hivern a l’escó, a la vora del foc d’alguna de les masies escampades per aquest massís.

     Allà s’explicaven rondalles i es cantaven les cançons que, generació rere generació, s’anaven repetint. Els traginers i carboners de la Cerdanya, cada temporada podien portar una cançó o una corranda nova i, aleshores, era festa major pels habitants d’aquestes muntanyes.

     Aquells cantaires de l’Orfeó Català, també aprofitaven l’excursió fins a Tagamanent per fer sentir les seves veus i cants en la església del turó, això sí, sempre que el rector no ho impedís.

     En aquella exposició també varem poder llegir unes quantes cartes escrites pels cantaires barcelonins, adreçades sempre a la família Grau, propietària de la masia la Figuera, que, cal remarcar-ho, es troba dins el terme de Tagamanent, ja que sovint es pensa que és dins el municipi d’Aiguafreda. Hi ha qui creu que Tagamanent és solsament el turó i l’església que hi ha allà dalt.

     La majoria de les cartes a que en referim, eren escrites per un tal Àngel Bonet i Ferrer, un dels primer cantaires de l’Orfeó, que sempre les adreçava a en Pepet —Josep Grau i Casals— el fill gran de la Figuera.

     Sobre l’Àngel Bonet en Millet, en la necrològica que li va dedicar, defineix aquell home com un enamorat de la música, de l’entitat on col·laborava i de la pàtria, de la que s’enyorava quan, per feina, havia de viatjar cap a Galícia o el Marroc.

     Però deixem que Millet ens parli: «Era un del millors amics de l’Orfeó Català. Més que amic un enamorat. Va ésser un dels primers socis i un dels primers cantaires. En aquella època, ja un poc llunyana, en que l’Orfeó era ben humil, en tots sentits, vivint per l’entusiasme d’uns quants que teníem per la institució naixent tots els nostres amors de jove, l’Àngel Bonet era un dels més sincers, donant la veu i totes les seves energies dintre aquell petit món de les nostres il·lusions. De temperament actiu i exuberant, l’hauríeu vist no parar mai en la propaganda, i abans i després dels assaigs (que llavors no amidàvem mai, començant a les nou de la vetlla i durant fins a altes hores de la nit) encara aprofitava el temps, amb algun altre entusiasta, arranjant el local i fins fent obres per al seu embelliment. Tot sortia d’aquella joventut beneïda: cants i treballs de manobre. I tot agafava la poesia de la jove il·lusió que engendra les obres més belles i desinteressades —i acaba dient— en Bonet era inesgotable en generositat, en noblesa, en amor per Catalunya del cor i per la música catalana».

     Recordem que l’Orfeó Català, va ser fundat el setembre de l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. La primera carta conservada d’aquells temps, escrites per l’Àngel Bonet, porta la data del 19 de gener de 1896.

Barcelona 19 Gener 1896

Molt estimat Pepet:

      A son degut temps he rebut las teves estimades del dia 23 i 29 [de] desembre prop passat, las que vaig a contestar-te per parts.

      T’excusaves en la primera d’haver-te sigut impossible lo contestar las meves anteriors per causa de una ratxa de constipats que vos van arreplegar a tots i de la feina que amb la naixença de cabrits tenien, tant lo teu pare com tu, ja saps que jo sé prou de sobres que, los pocs moments que et queden després del treball, no son pas los més a propòsit pera que els emplehis tots molestant-te a escriurem, no obstant de que lo rebre carta teva me dóna sempre molta satisfacció.

      Com veig que en la teva última no em dius pas que la malura dels constipats hagués durat gaire i, per altre part, sé per en Pepet Pascual que no hi ha novetat a casa vostra, sols me resta dir-te, respecte a aquest últim punt, que vos desitjo que sempre sigui així.

      Tu no et deus entendre de feina amb la feram de bestiar que deveu tenir al corral de las cabres.

      Anant a contestar-te la teva última haig de començar per dir-te que, no em tens de dar cap mena de gràcies perquè us hagi demostrat, a tu i als teus germans, que vos recordo. Jo sí que sempre recordaré los bons temps que vaig passar a la Figuera, i, tingues tu la seguretat de que, mai me faltaran desitjos de repetir-los. Ara, lo que farà falta serà que las coses vagin de manera que a mi em siga possible de tornar-hi. En fi, alabat siga Déu.

      No saps tu lo content que estic de que vos hagin caigut tant en gràcia les auques que vaig enviar i, lo únic que sento, es que no m’hagi sigut possible lo trobar-ne més que siguin escrites en català. D’altres prou n’hi han, però totes son escrites en castellà.

      Contestant a lo que‘m preguntes de si em sembla que amb aquelles caixes que vos va portar la iaia, plenes de pessetes n’hi hauria prou per fer la carretera, et diré que no te’n càpiga cap dubte. Mes ben dit, no es necessiten pas las dues caixes, amb una sola n’hi ha prou, ei!, si es que es procuri que sempre estigui plena, encara que se’n tregui, però no de pessetes senzilles com tu dius, sinó, millor encara, de bitllets de banc que són molt més prims i, posats estirats, plans i ben apretats, te dic noi que farien de allò més goig.

      La guia que tu fas de la carretera, mentre parles de lo que ja hi ha fet des de l’estació fins el pont de mitja costa, tot va bé; però minyó, això que em dius de que des del pont, per forta pujada amb 20 minuts s’arriba al pla de mitja costa, i s’hi troba un amable noi que sol portar menestra i mam, això Pepet, no ho creguis que et volen enganyar. Jo t’ho dic perquè, si la memòria no m’enganya, aqueixa pujada l’he feta tres vegades i mitja i sols hi vaig encontrar lo noi de que em parles la mitja vegada que la vaig pujar, i encara et diré que, de la menestra i del mam, amb prou feines vaig poder fer lo senyal de xarricar; bé es veritat que havien passat davant meu una llopada de gent de regadiu que, per lo que es veia, la ganassa i la set només los havia deixat ganes de córrer, però ni esma de dir paraula. Per lo que fa a això s’emplea 20 minuts des de lo pont fins al pla, no ho creguis, no, tampoc perquè los cops que ho he provat, he estat varies vegades 20 minuts per a pujar aqueix tros.

      En canvi jo et donaré un altre camí pera arribar a la Figuera, que pot ser que tu no l’hagis fet mai. Se comença lo camí de la mateixa manera que tu dius fins al pont, però en contes de agafar la pujada de mitja costa, se segueix caminant per la carretera com aquell qui va cap a Picamena. Quant s’arriba al fondo, després d’haver seguit sempre per l’ombra i a frec del riu, aquest se passa i a l’altre banda, hi ha com una placeta en la que no hi entra lo sol per fort que el passi, perquè la tal placeta té uns arbres bon xiquet alts i espessos de brancatge i, endemés, hi ha una fonteta que, per los que no han tastat l’aigua de la font del prat de la Figuera, diuen que és tant bona, però que els que han begut aigua de la font del Gaig, de la que surt de prop de can Figuera, de la que es troba prop del turó de Tagamanent, i de tantes altres com n’hi ha per dalt d’eixos cims, diuen que la font de Pèl de Gat ja es veritat que té l’aigua bona, però que no compon res amb l’aigua de totes aqueixes fonts que t’he anomenat.

      No obstant i això (perquè com tu ja comprendràs, las coses van, segons per lo costat que s’agafen) en aquesta font un dematí hi va trobar un jove unes tres o quatre costelles amb dues llesques de pa bastants regulars i una ampolla de vi. Per això, la veritat es que el jove es va torbar amb tot això perquè ell s’ho portava. Un cop fetes totes les feines que el cos demana, s’agafa un caminet de cabra que comença propet de la font i s’enfila, tot fent esses per lo bac de la muntanya, amunt. Per a no perdre’s per aquest camí, no hi ha com fixar-se en un pi tot sol que hi ha a mitja pujada, que es puja en los minuts que un home necessita per a fer-ho sense cansar-se i se surt a dalt de tot, en unes feixes de blat que es troben darrera del pla del Padró.

      A las hores, si les torres que hi havien de fer uns minyons de Barcelona, que havien de treure la rifa algun any, estan ja acabades, un home ja ha arribat a casa. Però si las torres encara s’han de començar, s’agafa un camí que hi ha davant d’una ermita que es de sant Isidre, i que porta a un casal molt gran, a on no s’hi pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus. I com que, encara que es faci aquest camí que jo et dic, també s’ha de passar per aqueixos munts de pedra que tu em retreus, no hi va malament la teva advertència. Perquè com aqueixes torres que s’han de fer un dia ó altre, si Déu ho vol, han de tenir las parets ben gruixudes perquè no hi passi ni el fred ni la calor, per això és que es veuen aqueixos munts i encara no n’hi ha prou, sort que amb la pedra que es traurà per a poder fer una carretera que hi passin dos tartanes de costat, potser se’n arribarà a arreplegar prou per a poder fer las dites parets.

      Veiam si los rectors se fan fugir la mosca del nas o sinó, lo dia que pugem a cantar la missa, si no la volen cantar ni  ens volen deixar l’harmònium, la farem dir per lo bisbe i pujarem l’orgue de la catedral perquè rabïin.

      No en sabia res d’això que et va contestar l’Anita. Calla, deixa-me-la per mi, quan la vegi, que no la he vista des de que la iaia va ésser aquí.

      Noi, amb tot sentiment meu, això de pujar a veure matar lo porc, per ara, m’ho hauré de pintar.

      Las pedres que lo teu pare diu que ja té per los voltants d’alli a on hem de fer la torra, fes lo favor de dir-li que no hi fa res que s’hi estiguin i, que si hi estan bé, que no les toquin. 

      En Montlleó, sempre que m’escriu, m’encarrega que vos doni moltes expressions.

      Los meus pares m’encarreguen que vos ofereixi lo seu nou domicili a Sant Feliu de Guíxols carrer de la Riera nº 8 i, mon germà i jo, vos l’oferim a la dispesa que habitem aquí, carrer de Sant Honorat nº 9 pis 3^er, uns i altres per tot lo que se us pugui oferir i amb tota la bona voluntat de part nostre.

      També m’encarreguen los meus pares i germans expressions molt afectuoses pera la iaia, los teus pares i tots vosaltres germans, a las que faràs lo favor de  afegir-hi las meves, per a tots també i per a tu en particular.

Saps que es teu molt afm. amic i servidor

Àngel Bonet 

Xavier Cateura i Valls

La Castanya, juliol 2010

LA POESIA DEL NOSTRE ENTORN

EL NOSTRE MONTSENY

Deixeu-me alçar la veu

La causa es bella

Es talment sublim poncella

Posta al mon per el bon Deu

D’ametistes la muntanya

El poeta va lloar

En lloc del mon va trobar

la bellesa per companya

Els rierols d’aigua clara

trisquen per afraus i planes

fauna i bosc son com germanes

vessant mes dolçor encara.

Fan costat a la pineda

Fagedes i alzinars

Fonts gemades trobaràs

A on l’aigua sempre es freda

Es aquest nostre Montseny

Nostre es aquest paradís

Enamora el seu encís

Mantenir-lo tots volem.

Joan Parella Mas,  agost 2.010

PASSEJADES PER EL NOSTRE ENTORN

Collformic- Sant Cebrià  de la Mora

El recorregut que us proposem  avui  l’ iniciarem   a Collformic  al poble veí de El Brull, fins  allà  podem arribar-hi per la carretera  de Seva a Palautordera. Podrem deixar còmodament  el cotxe en els aparcaments  degudament senyalitzats. Des d'allà haurem d'agafar la pista principal que creua tot el pla de la Calma,  que comença a la dreta del restaurant i que està senyalitzada amb fites verdes amb les marques de pintura de color verd i vermell de la travessa Matagalls-Montserrat.

Desprès de caminar gairebé un quilòmetre trobarem un  gran pla herbat conegut amb nom de pla de l'Ase Mort. Situat a 1204 metres d'altitud, aquest indret és l'entrada al Pla de La Calma. Part del seu atractiu es deu al fet que ofereix una àmplia visió de la Plana de Vic, Matagalls i el Turó de l'Home. A més, des d'aquí podem pujar al Turó del Faig de la Bandera, al Cucurull i al Corral de     Puigventós.

Continuarem per la pista planejant per després fer un parell de trams de baixada suau que ens portaran primer al pla de ,l’ estany i desprès al  pla del Bassau.

 A l’ arribar aquí si volguéssim podríem continuar la pista i les marques senyalitzades cap el que   pròpiament es coneix com a pla de la Calma. Aquest és un altiplà amb alçades  aproximades que voregen els 1.200 metres d’ altitud, recobert bàsicament de uns matollars de tendència atlàntica anomenats landes, on els brucs, les gòdues i els ginebres tenen un gran protagonisme.  Són un dels paratges més curiosos que podem trobar a la  nostra comarca

Des de el pla del Bassau ens  desviarem per  la pista que surt a la dreta cap el collet de la font o collet d’ en Bresc, a on si som espavilats i el trobem  ( Opcional)  hi ha un petit caminet a la nostra dreta  que ens porta a la font d’ en Bresc o també anomenada font de Santa Joaquima Vedruna. Diu la llegenda i ho creu al gent de la muntanya,  que al seu volt hi ha amagat or sota una pedra.

Continuem caminat per la pista  i   trobarem una primera  construcció anomenada la Caseta del Clot també coneguda per la Caseta de la Mora, construïda com totes les cases d’ aquest indret amb pedra del rodal.

           Des de aquí  el camí comença a baixar de forma més accentuada fent diverses llaçades fins que trobem el nostre objectiu final, la petita ermita romànica de Sant Cebrià  de la Mora que esta situada en un indret amb unes magnifiques  vistes  a les que cal dedicar una bona estona per gaudir-ne. Sota l'església,  hi ha el  mas del Clot de la Móra,  que es un exemplar especial de casa de pagès i muntanya per la grandesa en ella mateixa i la geografia del seu entorn.

La tornada la farem per el mateix camí d’ anada.

Jaume Font Rosell

Novembre 2010

LES PLANTES DEL NOSTRE ENTORN

Família de les Lorantàcies

Nom: Viscum album.L.

Noms vulgars: Vesc, visc, herba del visc

Nom castellà: Muerdago, visco

Mata dioica, d’un verd pàl·lid, pertany al grup de les plantes dioiques, per tant hi ha peus que porten flors femenines i peus que en porten de masculines.

Aquesta planta te les tiges curtes amb abundants branques cilíndriques , entrecreuats formant nusos . Te les fulles endurides i sense pecíols, oposades, oblongues i obtuses de color verd groguenc i perennes.

Les flors son d’un groc clar agrupades al cap d’amunt de la tija. El fruit és una baia arrodonida i es blanqueida i una mica translúcida.

Tota la planta es aspre i les flors pèndules i les baies tenen la polpa viscosa, s’ha de anar en conte en aquests fruits dons s’ha de vigilar les criatures que no tinguin la temptació de menjar-les ja que son tòxiques.

El vesc s’utilitza com ornament per les Festes de Nadal, hi ha la costum de considerar-les  planta de la sort, en realitat es medicinal i tòxica. Com que el nom Vesc en que se la coneix també se la coneix per “Vesc de pi”, “Vesc d’avet”, “Ves de pomeres”, “Vesc d’ametllers”, i podríem continuar, però no cal dons ja es sabut que aquesta parasita diversos arbres d’altres especies.

Es curiosa la tècnica de reproducció, ja que els seus fruits son molt apreciats per un ocell, la Griva (Tordus vincivorus), el procediment és el següent: es menja els fruits i aquest desprès de passar pel tub digestiu de l’animal, son dipositats sobre les branques juntament amb els excrements, el fruit que no ha perdut el seu poder germinatiu, quan arriben les primeres pluges de la primavera surten i les seves arrels foraden l’escorça del tronc on han estat dipositades les llavors i van cercant la saba que puja de l’arbre i així  a expenses seva.

Te algunes propietats tòxiques com medicinals, per tan no es recomana la seva utilització casolana sense prescripció medica.

Herminia Escolà.

BIBLIOTECA DE MUNTANYA

ELS BOSCOS DE LA GARRIGA

      

Autors: Josep Mª Panareda

Herminia Escolà

Algel M. Romo

Es un petit llibre patrocinat per la Farmàcia Comaposada de La Garriga i els autors son persones molt vinculades a La Garriga.

Descriu com el bosc espontani dominant seria l’alzinar, acompanyat d’altres arbres com els roures i les moxeres i a la vora del Congost s’establiria una verneda de verns, àlbers, feixes, oms i gatells, però la ma de l’home durant la seva història l’ha canviat.

Els autors pregunten com els garriguens volen que sigui el seu entorn. La massa del bosc es cada vagada mes densa i el risc de foc es important.

Els autors en la presentació del llibre sintetitzen el seu contingut dient que “El llibre te dues parts diferenciades, els primers capítols son per explicar els trets naturals i humans mes significatius de La Garriga. La resta del llibre es dedica a exposar com son els boscos actual; el capítol mes extens és el dedicat als alzinars, els boscos que ocupen bona part del territori estudiat”.

El llibret es molt pràctic i és ple de mapes, fotos i dibuixos que el fan d’una lectura molt entretinguda i didàctica.

Joan Berruezo.

CAL QUE ELS PARCS NATURALS INVERTEIXIN EN INVESTIGACIÓ? EL CAS DELS ESTUDIS DE RATPENATS AL MONTSENY

La qüestió?

La recerca, sobretot aplicada a fauna i flora, no compta amb el suport de tots els gestors del nostre país. De fet, malgrat la majoria de vegades representa menys del 2% del pressupost d’un espai natural, encara hi ha consultors i/o gestors del territori que opinen que no pertoca als parcs naturals invertir diners en investigació. Cal puntualitzar que no estem parlant d’investigació en el sentit més ampli de la paraula, sinó de recerca aplicada al territori, com seria:inventaris, estudis d’ús d’hàbitat de les espècies, seguiment de tendències poblacionals, etc. ¿Caldria, doncs, que els parcs es desmarquin d’aquesta tasca i esperar que alguns ens externs facin els estudis?

L’exemple

El Parc natural del Montseny, conjuntament amb el del Montnegre i el Corredor, va ser pioner en l’estudi dels ratpenats a Catalunya. Així, ja a l’any 1999 va encarregar al Museu de Ciències Naturals de Granollers un inventari de cavitats refugi de ratpenats. En aquell moment no se sabia gairebé res sobre les 29 espècies de ratpenats presents a Catalunya. Actualment, després d’11 anys, al massís s’hi ha citat 21 espècies de ratpenats vinculades a tot tipus d’ecosistemes, aquàtics, forestals i antròpics que utilitzen arbres, roques, coves i edificis per refugiar-se. A banda de l’inventari s’han catalogat refugis d’interès per les espècies més amenaçades i s’han aportat dades molt útils per la gestió dels hàbitats. Un cas exemplificant és la manca de ratpenats forestals criant al Montseny. L’absència de colònies de cria i fins i tot d’individus de ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus) mostra la manca de refugis adients per aquestes espècies i en conseqüència de boscs madurs, amb arbres vells i/o amb diàmetres majors de 50cm.

Durant aquests anys d’estudi no s’ha descuidat la divulgació, ja que la recerca que no es dona a conèixer al gran públic acostuma a tenir poc interès aplicat. Així, s’han realitzat 3 cursos sobre ratpenats (Estades de Recerca a l’Alberg del Puig) i 3 xerrades per a tots els públics orientades a divulgar la tasca feta i sensibilitzar sobre la importància d’aquest animals (Viladrau, Espinelves i Sant Celoni). Igualment s’han publicat 4 articles en trobades d’estudiosos i difós varies notícies sobre les noves troballes. També s’ha organitzat la Nit dels ratpenats a Sant Celoni, l’any 2007 i a Mosqueroles l’any 2010. Actualment es porta a terme un seguiment de ratpenats aquàtics amb voluntaris, el QuiroRius (www.ratpenats.org ).

L’opinió

Un parc natural no ha d’invertir en estudis específics sense aplicació a la gestió del territori (p. ex. un estudi anatòmic d’una espècie). De fet no en conec cap cas i no seria la qüestió que tracta aquest escrit. La qüestió és per què encara ara són discutits els esforços duts a terme per recol·lectar dades de camp, que finalment són les que s’utilitzen per modelitzar, fer plans especials, etc.

Cal apropar els parcs naturals a la gent? Doncs també la recerca fa aquesta tasca. La descoberta d’espècies com el ratpenat de bigotis petit (Myotis alcathoe), o la més famosa del tritó del Montseny (Calotriton arnoldii), donen un valor afegit pel visitant del Montseny, al qual se li està dient que es troba en un entorn especialment important des del punt de vista de la biodiversitat i correctament preservat per l’administració que el gestiona. Més encara si el Parc natural del Montseny al formar part de les Reserves de la Biosfera del programa MAB de la UNESCO que l’obliga a recolzar, incentivar i difondre la recerca dins del seu espai. Sense els inventaris, seguiments, estudis d’hàbitat, etc. no sabríem res d’aquesta biodiversitat i no oblidem que l’objectiu principal de la creació dels parcs naturals és preservar-la.

Carles Flaquer  i  Toni Arrizabalaga.

Museu de Ciències Naturals de Granollers

Inventaris per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial

         

          Durant el segon trimestre d’enguany a més d’una vintena de municipis del Montseny, s’ha començat a dur a terme el treball de camp del projecte “Metodologia per a l’inventari del patrimoni cultural immaterial de les reserves de la biosfera: l’experiència del Montseny”.

És un projecte impulsat pel Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat, on conflueixen dos programes de la UNESCO: la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i el Programa sobre l’Home i la Biosfera. Els objectius últims d'aquest projecte són contribuir a:

Salvaguardar el patrimoni cultural immaterial del Montseny.

Promoure el desenvolupament econòmic sostenible del Montseny.

Enfortir la cohesió social i l’arrelament al territori.

Es vol elaborar un inventari de les tradicions, els costums, els coneixements, les tècniques, les festes, etc. que constitueixen el patrimoni cultural immaterial del Montseny i identificar, d’entre els elements que en formen part, aquells que poden contribuir al desenvolupament sostenible del territori, uns resultats que, entre d’altres, seran una eina per a la definició i execució de polítiques locals en aquests àmbits. A partir d'aquesta experiència, s’elaborarà una metodologia per realitzar aquesta mena d’inventaris que pugui servir de model en altres territoris d’arreu del món.

Des del Montseny, tant la Reserva de la Biosfera del Montseny com el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” col·laboren directament amb el projecte, que també compta amb el suport del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i de les Diputacions de Barcelona i Girona. També dir que  ha rebut el suport econòmic de la Fundación Biodiversidad.

Ara es tracta de recollir el patrimoni cultural immaterial, un concepte nou encunyant per la UNESCO que dóna el protagonisme a la població implicada. No són només els experts que han de dir què és patrimoni i què no, sinó que és indispensable que la societat del Montseny participi en la identificació i decideixi quines són les pràctiques i els elements que formen part del seu patrimoni cultural.

És per això que s’està treballant en diversos canals de diàleg amb les persones i entitats del territori. Entre elles l’ Associació Amics de Tagamanent. Hi ha un equip  que durant un any estan recorrent el territori, parlant amb les persones, coneixent activitats i oficis i assistint a festes i celebracions que són característiques del Montseny, s’obrirà també una pàgina web per posar a disposició de tothom que hi estigui interessat informació sobre el projecte.

Si voleu col·laborar amb aquest projecte i coneixeu llegendes, dites i refranys, músiques, cançons i danses populars, jocs i esports tradicionals, festes, coneixements i pràctiques sobre el medi natural, remeis i pràctiques de medicina popular, oficis i artesanies tradicionals, o qualsevol aspecte del patrimoni cultural immaterial del Montseny, podeu posar-vos en contacte:

Telèfon: 934 589 595 (demaneu per Sara o Lluís)

Adreça electrònica: montseny@unescocat.org

Adreça postal: Centre UNESCO de Catalunya, c/ Nàpols, 346,                  08025 Barcelona

Jaume Font Rosell

Octubre 2010

ELS DRETS HUMANS I LA SEVA PROTECCIÓ

Les qüestions dels Drets Humans ha tingut un gran desenvolupament en els darrers anys, però tenen antecedents antics. Els antecedents mes pròxims son el Bill of Rights de Virgínia, Estats  Units, de 1776 i en la Declaració de Drets de l’ Home i del Ciutadà, de 1789 a França, conseqüència de la Revolució Francesa, entre altres.

Però els Drets Humans, son un conjunt de facultats i institucions que en cada moment històric, concreten les exigències de la dignitat, la llibertat i la igualtat de l’ Home.

Aquest Drets Humans son universals ( doncs pertanyen a tots els homes), inalienables i indivisibles i interdependents.

El Dret Internacional Humanitari ( Dret de Guerra ) I el Dret internacional dels drets Humans, son complementaris. La finalitat d’ ambdós es protegir la vida i la dignitat de la persona humana des de perspectives diferents.

Dins d’ aquesta evolució hem de fer referència a la “ Declaració Universal de Drets Humans “ que va esser  aprovada per l’ Assemblea General de les Nacions Unides  el 10 de desembre de 1948.

La Segona Guerra mundial acabà el 1945 i davant els efectes en la població entre morts i ferits, sembla com si la consciencia mundial demanés una mena de satisfacció o reacció en front dels 25 milions morts russos, i els 2 o tres milions de morts jueus, etc, la societat internacional pretén amb aquesta declaració reafirmar i ratificar uns principis de protecció i defensa dels ciutadans que anomenem Drets Humans.

Fixem-nos be que aquesta Declaració tant important no es cap Conveni Internacional; per tant no te caràcter de norma jurídica obligatòria o vinculant. Així i tot aquesta Declaració es el model de les Constitucions dels països mes avançats i constitueix una declaració moral de gran transcendència, desprès del desastre de la Segona Guerra Mundial amb casi cent milions de morts.

La nostra Constitució conte molts elements de drets que es deriven d’ aquesta Declaració Universal de 1948. El títol I de la Constitució regula els drets i deures fonamentals que a la practica son reconeguts i garantits davant del Tribunal Constitucional.  Aquest drets  fan referència a drets basics i legals, i altres que afecten a la llibertat d’ expressió i participació, a aspectes laborals i econòmics i a drets culturals i socials entre altres.

La societat ha anat prenent consciencia de noves dimensions dels quatre valors  de llibertat, igualtat, solidaritat i seguretat que configuren aquest nucli de moralitat i de bon sentit que son els drets  humans.:

La primera generació de drets humans que genera la llibertat, compren els que diríem drets individuals i civils. Es refereixen a la consciencia, el pensament, la opinió. Son els drets referents a la persona en front dels atacs de l’ Estat. Compren també el dret a un judici just.

La segona ge neració que genera la igualtat, es la dels drets politics, sobre tot es el dret de sufragi obert a tots els homes i dones i el dret d’ associació.

La tercera generació referent a la solidaritat, es la dels drets econòmics, socials i culturals. Aquets es basen en la igualtat. La seva implantació necessita  recursos econòmics: dret de l’ educació per tots, dret a una cultura suficient, dret de la vellesa i pensions.

La quarta  generació o drets  escítics de la persona situada i concreta:

                 Drets de la dona, drets dels nens o ancians, drets dels minusvàlids, dret

                 del consentiment informat, etc.

             Tots aquest drets tenen la seva normativa protectora i per Europa, i el Consell    d’ Europa s’ ha signat el “ Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals “ i crea el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg.

6  de setembre de 2010                                                            Josep Artigas Candela

Advocat

Creu Roja a Catalunya,  Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari.